El verdader balanç de l'any 2007

Tenia mig escrita una carta als reis. Però, curiosament, només hi demanava salut per mi. Salut, que és el més important. I després demanava un munt de coses per un munt de gent que m'és propera. Gent d'aquí, i gent d'allà. Però aquest any no faré carta als Reis. Només tinc un desig: que el peu deixi de fer-me mal, i que no tingui cap més problema de salut. Que deixi els marejos que he tingut aquests últims dies, i que pugui tornar a fer esport. Fent esport estaré millor, em trobaré millor, i tot anirà rodat. De la resta de coses, no vull demanar res. No acostumo a demanar coses materials (tot i que si es marquen el detall d'un helicòpter teledirigit no faré pas un lleig). I, per la resta de coses, depenen de mi, i sé que les he d'aconseguir jo. No vull que ningú me les regali. Ja m'espavilaré tota soleta.

I, de tots els desitjos que tenia per l'altra gent, només en demano un. Perquè si es demanen poquetes coses, segurament sigui més fàcil que te les portin. O no, però mai se sap. Té a veure amb el meu cosí, i com que té a veure amb algú que no sóc jo, no explicaré les seves penes. Només diré que m'agradaria tornar-lo a veure somriure. M'agradaria tornar a parlar amb ell, durant hores. Bé, potser hores no, però almenys poder-hi parlar amb tranquil.litat. I jo ja m'entenc. Jo hi posaré de la meva part. Hi he posat una part molt gran amb el regal de Reis. Ja m'ho vaig fer venir bé (o sigui, directament em vaig canviar el paperet amb algú altre) perquè em toqués ell. I li vaig comprar una cosa que crec que li encantarà. Sé que em vaig passar, perquè el preu doblava el que havíem marcat, però a mi no m'importa. I sé que a mi el regal me'l compraran o ell o la seva dona, i segurament en comptes de valer el doble valgui la meitat del que havíem dit. Però no m'importa. Jo sóc feliç fent-li aquest regal. I no m'importa el que em puguin regalar. Tinc tot el que necessito, i més i tot, i això només és un símbol. El millor regal seria que tornés a ser ell. Però em sembla que aquest regal no el tindré pas.

I ja m'enrotllo massa. Perquè encara queda tot el balanç de l'any. I el faig perquè tinc ganes de fer-lo. Tinc ganes de fer un cop d'ull enrere. I pensar què m'ha portat aquest 2007. I ho faig per mi, així que serà tan llarg com el meu cap digui. I serà l'últim post de l'any, que no rellegiré, i no tornaré a escriure res fins... fins l'1 de gener...

El gener va començar amb un gran post. Sí, em tiro floretes a mi mateixa, què passa? M'ha agradat rellegir-lo, i m'han agradat les meves reflexions de fa un any. Realment, faria copy-paste d'uns quants paràgrafs, i al final acabaria copiant tot el post. Però avui m'ha fet somriure, perquè continuo essent jo. Jo podria haver escrit aquest post ahir, avui, demà o demà passat. I, no ho sé, em dóna la impressió que fa molt que no escric res així. Que hauria de parar. I pensar més les coses. I tornar a fer posts com aquest.

Gener no va tenir massa història. Però, després de tant de temps, he de dir que vaig descobrir el misteri dels untais. El principal problema és que em fa molta vergonya explicar què eren...

Febrer i març van ser polèmics. Ara ho miro i em fa gràcia, però en aquell moment no me'n va fer massa. Vaig tenir un parell d'incidents amb dues persones diferents en una competició esportiva. Fa anys i panys que participo i mai havia tingut problemes amb ningú. I, de cop, vaig a topar amb dos elements problemàtics i començo a tenir problemes. He de reconéixer que ho vaig passar malament. Ja no sabia què fer. No volia tenir més problemes, i vaig estar a punt de prendre'm un descans per no tenir més problemes. Per sort, els meus companys em van recolzar, i vaig superar-ho. Pensava que no ho superaria, però després de tots aquests mesos, m'adono que ja ni me'n recordava. I això és bo. Vol dir que està superat del tot :-) Ara, aquest any em tornaré a trobar amb els dos elements i... que com em busquin les pessigolles, m'hi tornaré. I tant que sí! Com em dic Lluna que a mi aquests dos elements no em trepitgen!

Oh! I em van donar carbasses. Cinc persones seguides!!! D'això se'n diu poder de convocatòria :-) Amb una de les persones vam acabar essent mig amics, però m'hi dec haver portat molt malament, perquè ara mateix no em dirigeix la paraula. I si em veu, gira i va cap a un altre lloc per no trobar-se amb mi. Però... doncs la veritat és que no m'importa. I no m'importa perquè fa menys de dos dies que m'he trobat en la mateixa situació. I la primera persona a qui ho he demanat m'ha dit que sí. I sense fer-se pregar massa :-)

I aquest any també va fer 30 anys que es van casar els meus pares, cosa que jo vaig cel.lebrar uns mesos abans amb un relat força nyonyo. Aquest any que comença aviat em toca a mi, fer els 30. I no, no penso fer cap balanç. No sóc, ni de bon tros, la persona que de petita volia ser als 30. He dit moltes vegades que la meva jo adolescent es sentiria molt decepcionada amb la meva jo de 30 anys. Però, i què? Jo faig el que puc, jo ho intento, i la vida està a les meves mans. Jo decideixo, i aquest 2008 serà l'any d'aconseguir moltes coses. No perquè faci 30 anys, no! Serà perquè treballaré, i m'ho guanyaré. I potser no, que no hi arribi. Però sóc conscient que, quan treballo dur, estic molt contenta amb mi mateixa, encara que no aconsegueixi el que volia. I ja me n'he anat de tema...

També m'he proposat alguns reptes físics. Reptes que, malauradament, no he pogut aconseguir. El rècord de la meva volta corrent ja no l'aconseguiré. Tinc prohibit córrer sobre asfalt, fins i tot quan estigui del tot recuperada. I la volta era tota sobre asfalt :-( Això sí, a la mínima que pugui, tornaré a agafar la bici i... segur que supero molts reptes!

I m'entristeix recordar per què tinc problemes comunicatius amb el meu cosí. Però, tot i no fer propòsits d'any nou, aquest any (em refereixo al 2008) he d'arreglar les coses amb ell. I hem de mantenir contacte. Ni que sigui per mail (o sigui, lloc on la seva dona no hi pot posar els nassos).

Però bé, aquest any ha sigut l'any en el que he adoptat a la Maia i al porquet groc. Que, per cert, tots dos han escrit una carta als reis més llarga que aquest post meu (que ja és dir...). El que m'ha fet més gràcia és que el porquet groc demana una trujeta groga. Hauré de buscar algú que la dibuixi...

I m'adono que sí, que la Tirai té raó, i que ens hem de fiar de les primeres impressions. De fet, aquest any he tingut dues primeres impressions. Una, al maig. Vaig decidir que aquella persona no era de fiar, amb la primera impressió. Però li vaig donar una oportunitat. I dos. I tres. I quatre. I... I, finalment, he arribat a la conclusió que, després de la primera oportunitat, ja no n'hagués hagut de donar cap més. I punt. I hagués patit molt menys tot aquest any.

Amb la segona persona va ser diferent. De bon principi vaig pensar que s'hi podia confiar. I llavors vaig pensar que no. Però sí que s'hi pot confiar. I... doncs queda tot un any per davant per confiar-hi. O no. O per sortir de dubtes. O... a saber!

I es va casar una bona amiga. Tot i que em sembla que jo no vaig anar al casament: vaig anar a no sé quants llocs. I em vaig sentir trista per ella. Sí, per ella. I ara entenc moltes coses, i m'agrada que sigui aquí, m'agrada que ens seguim trucant i m'agrada ser la única amiga que té que no era amiga del seu home abans de ser amiga seva...

També vaig descobrir unes coincidències. Em van fer gràcia :-)

I de l'agost no en penso parlar. Ni per les coses bones, ni per les dolentes.

Perquè al setembre em vaig convertir en en Bilbo :-)

Però a mitjans d'octubre va començar el mal de peu. Un mal que va marcar un parell de mesos, i que quan ja pensava que estava curat, ha tornat a venir. I ara no sé què representa que he de fer. Fer el tractament que havia d'haver fet fa un mes? Tornar al metge sense haver fet el tractament? Buf...

Tot i que, i vosaltres no ho sabeu, aquest any els posts han estat molt dedicats. És que els llegeixo i en un munt de posts hi veig la mateixa persona. Una persona del passat. Per què em refugio en el passat? Per què no miro al futur? Per què no visc el present?

Però va arribar desembre, i amb ell, la platja. Aquests dies han estat massa productius bloguísticament parlant i encara tinc 8 posts escrits en paper, que guardaré per la setmana que ve, o per quan sigui, que no tingui post. Estaran passats de data, i no tindran cap sentit per ningú, però en tindran per mi, que és el que importa.

I altre cop s'acaba un any. M'he passat amb el post. És llarguíiiiiiiiiiiissim. I segur que està ple de faltes i de coses mal escrites, però no el penso tornar a llegir. Aquí es queda. M'ha agradat llegir tot el que he escrit durant l'any, ni que sigui en diagonal. He somrigut, i no he plorat. He somrigut, més que res. I l'any que ve...

L'any que ve serà un altre any. Amb aquest post tanco oficialment l'any. Que no és que demà me'n vagi de festa, però és que després del balanç, ja no em sembla que hagi de fer cap post més.

I sóc conscient que això no ho llegiré ni jo. Però m'ha servit, i molt, tot aquest resum.

Bon any a tota la bona gent que hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí (o de llegir l'últim paràgraf per veure com acaba el post...)