Ja sóc a lloc. Miro per la finestra. Fa sol. Una piscina. Una altra piscina més enllà. Som al desembre, i això sembla l'estiu. A l'estiu deu estar ple a vessar. Ara hi ha força gent.
Em sento... em sento la germaneta de la caritat. O no.
He arribat. M'he trobat una noia. Qui hi ha a la meva habitació? Quan m'ho diu, dec fer mala cara. Després em resigno. Què més hi puc fer?
No és mala persona, però sí una mica pesada.
- És que era la més problemàtica i no sabia amb qui posar-la i he pensat que amb tu estaria bé.
I jo penso que segurament sigui perquè jo no em queixaré. I no em queixo.
Però ara em fa mal el cap. Fa vint minuts que m'explica coses, i el cap em dóna voltes. Mala cosa. És que... és molt pesada! Jo que volia llegir!
I em diu que m'explica aquestes coses a mi perquè jo l'entenc, que no les explica a ningú més. Doncs ja ho podria anar explicant a algú altre!
Jo volia llegir. Tranquil.litat. Necessito tranquil.litat i concentrar-me, però amb algú que no para de parlar...
Em recordo del post d'en XeXu, del silenci. M'encanta el silenci. M'encanta estar en silenci. Però ella és com la meva àvia: a la que passa 30 segons en silenci, ja comença a parlar.
Quan he arribat a l'habitació, he vist que havien xafardejat el meu llibre. Sóc una maniàtica, potser, però jo l'havia deixat amb la portada cap avall. Sempre ho faig. I estava amb la portada cap a dalt.
També m'ha preguntat si estic casada. He conegut a la seva parella. Em diu que ella no l'estima, però com que ell l'estima a ella, ella ja en té prou. Primer he pensat que jo no voldria una situació així. Però, ben mirat, tampoc en tinc ocasió. Potser si començo a parlar pels descosits...
dilluns, 17 de desembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
9 comentaris:
Ep! Passa per casa que hi tens un premi!
Em sembla que no t'esperen massa bons dies si tens aquesta xerrameca a l'habitació... paciència.
Buf! Res, ja saps: no siguis tan comprensiva! Bé, com a mínim ets aquí, o sigui que vas sobreviure a la companya d'habitació.
Quines coses d'explicar-te, això que no estima la seva parella. No sé, jo si em trobés en una situació no ho explicaria pas. Clar que jo no m'hi trobaria...
vaja, em voleu prendre l'ofici de confessor ??? ... curiós, però cert ... salut
No diguis res. Que es cansi de parlar. Que se'n cansi.
(Sento no haver passat per aquí en un temps... estava una mica llunàtic, tot i que soni paradòxic, jej...).
Abraçada!
Prova de posar l'automàtic. Tots en tenim un a dins i a determinades classes d'història sento dir que va la maaaar de bé :P Tu el connectes i al cap de cinc minuts estàs corrent pel bosc i pujant a cims de nosequants centenars de metres...
Quina pesadilla, pel que dius em sembla que és d'aquelles persones que no és capaç de captar les senyals subtils que puguis fer de: "no m'interessa el que dius" perquè només s'escolta a ella mateixa.
T'entenc, a mi també m'ha passat... això ens passa per ser tant comprensives i bones persones. Però ara no hi pots fer massa cosa, intenta no donar-li gaire conversa i que es cansi de parlar... és que no se m'acudeix cap més solució perquè si et digués que l'engeguéssis, segur que no ho podries fer... per sort.
en fi, paciència lluna!!! i a gaudir dels moments de silenci que puguis tenir!
Gràcies, Nausica.
Per sort ja va passar, XeXu.
Sí, Tirai, vaig sobreviure a la companya d'habitació, però em va costar bastant... Per la resta, doncs bé, tenia el cap com un bombo, però era el que volia expressar. Jo també crec que no m'hi trobaria. Ho tenia molt clar, que no em trobaria en una situació així. Però llavors em vaig adonar que mai n'he tingut la possibilitat, i sé que ara dic que no ho faria, però sé que, dins de la situació... què carai, que no ho faria i prou!
Mossèn, l'ofici és tot teu. T'envio a la companya quan vulguis!!!
Yeral, el problema és que no es cansava de parlar. I com menys parlava jo, més parlava ella :-( Ah, i tranquil, passar per aquí no és cap obligació!
Laia, no és el mateix una classe d'història amb un grup de gent que una persona que et parla a tu directament i que et mira, per si l'escoltes...
Ja veus, iruNa. Vaig acabar escapant-me. Anava d'habitació en habitació, només per no estar a la meva! Per sort, ja torno a ser a casa :-D
d'acord ... farem el que podrem !!! ... salut
Publica un comentari a l'entrada