Somriures inesperats

Els posts escrits amb llapis i paper ja són més de vuit. I segueixen creixent. En menys d'una setmana torno a marxar i... i ja no passaré al blogger tots els posts escrits en paper d'aquest any. Però és que... últimament us entesteu a que no pugui escriure els posts que tinc en paper!

Si és que jo ja ho vaig dir, això del creixement exponencial. I no te n'adones, i un dia et trobes fatal, tens ganes de vomitar, ja et surt sang del nas cada cop que et moques i penses que no tens forces ni per aixecar-te, perquè has perdut tantes substàncies diferents per tants orificis diferents, que intentes no pensar en quants quilos de substàncies fastigoses (sí, fastigoses) teves han sortit de tu en les últimes 24 o 48 hores.

I, a sobre, ahir vas haver d'aguantar com vas poder un sopar, arribant a casa que semblaves una zombie. I aquest matí, apa, a aixecar-se aviat i aguantar criatures. Que tu no et pots aguantar a tu mateixa, però has d'aguantar criatures...

Però llavors arribes a casa i... I comences a somriure. Com pot ser que tanta gent et doni el premi? Ah, sí! Això és el creixement exponencial...

Et passes pels llocs per ordre de publicació (gràcies, rss!)

I em trobo amb la Laia i el seu premi als somriures. I no puc fer res més que somriure. I no, no és cutre, perquè només de veure la cara somrient, ja m'ha fet somriure a mi. I d'això es tractava, no? O no era això?

I somric, perquè em diu que estic a més de 7000 quilòmetres de distància de la Terra, i jo penso: només? I em recordo d'ahir, abans d'entrar a sopar. Vaig arribar aviat, i vaig veure gent que entrava. Però no volia entrar amb aquella gent, així que em vaig quedar al cotxe. Era fosc, i era fora de població. Es veien les estrelles. I estava jo, a dins del cotxe, amb la radio posada, mirant les estrelles i fent el que m'agrada fer (i com algú m'envii al psiquiatre ho entendré). Em mirava les estrelles, i els preguntava si hi havia algú. Ara una, ara una altra, pensant que en algun lloc hi ha d'haver-hi alguna altra forma de vida, en algun planeta, al voltant d'alguna estrella. I mirava, i mirava, i... I seguia preguntant on és que hi ha algú.

I ara em pregunto: què més podia demanar? (A part de no tenir ganes de vomitar i de no poder allunyar el mocador més de 20 o 30 centímetres de la cara, és clar!)

I després em passo per casa d'en XeXu (lloc on, per cert, hi ha una Lluna molt maca, a veure si te la "robo" per posar-la al perfil! No, que no ho faré pas!) I repetició de la jugada.

I em sento culpable perquè jo només he donat un premi i en podria haver donat molts més, però... en volia donar només un, apa!

Però... però entre tots plegats heu fet que avui, quan he entrat aquí només per evadir-me una mica del meu estat mig catatònic, m'heu alegrat el dia.

Si és que fins i tot ara ja no em sento tan dèbil. Bé, potser serà perquè porto una estoneta asseguda. Ja veurem ara que m'he d'anar a cuidar d'una persona gran en una casa de pagès sense calefacció. Em fa una gràcia...