Sants innocents

Em sembla que demà serà el primer any en molt de temps que no faré cap innocentada. O sí. Però escriure això ja significa que no en faré cap aquí. No, no posaré cap enllaç a la meva foto per acabar descobrint una llufa. Ni... què vaig fer l'any passat? És igual, no tinc ganes de mirar-ho.

Això de que tinc ganes de deixar el 2007 és veritat. Per sort, ja només falten quatre dies. Malauradament, les coses no canvien perquè en comptes de 2007 el calendari posi 2008.

He estat pensant en la gent, en les persones, i em ve recurrentment una frase al cap: "tu no tienes abuela". Jo en tinc dos, sí. Però no he sabut mai què era tenir una àvia. Malauradament, les coses s'accentuen amb els anys, com no podia ser de cap més manera.

Vull tancar una porta. Dues. Tres. Potser més i tot. Deixar-les ben tancades, amb pany i clau.

Però sóc imbècil. Una gran imbècil. I sé que, per més que tanqui les portes, a la que algú intenti trucar, només de sentir que vol trucar, tornaré a obrir la porta, per deixar que aquesta persona entri, fent veure que és de veritat, fent veure que està aquí, i encara em deixi pitjor.

Ara m'acabo de recordar d'una frase que em va dir aquesta tardor el gran perdedor. Tenia tota la raó del món. I ho vaig reconéixer. Me'l vaig creure, i vaig tancar una porta. Però qui hi havia a l'altra banda va trucar. "És mentida", va dir. Però no, no ho és.

Estic molt cansada. Aquesta nit gairebé no he dormit. Ahir vaig passar-me dotze hores en un cotxe. He explicat mai que el pitjor de tot, la pitjor posició pel peu quan em fa mal, és estar asseguda? Que m'he d'aixecar cada cinc minuts o el dolor és insuportable? Doncs ara, només cal imaginar el que són 12 hores així. I per a sobre rebre crítiques per totes bandes, i que tothom t'ataqui el dia de Nadal. I he dit que no parlaria del Nadal, coi! Que no!

Ahir vaig arribar cansadíssima. Vaig anar directament al llit. Pim, pam i ja estava dormint.

Em vaig despertar una hora més tard. Jo portava un cotxe i el meu cotxe xocava contra un helicòpter. Em quedava al mig de la carretera, dintre del cotxe, i no en podia sortir. Si en sortia, rebia una descàrrega. Però resulta que el meu cotxe, l'helicòpter i jo ens havíem tornat invisibles, i qualsevol cotxe que passés ens embestiria. Llavors venia una persona, rebia la descàrrega, i jo podia sortir. Marxava en un cotxe, que no sé de qui era, i em perseguia la mort. Però només jo la veia. Bé, al principi només jo, però després el cotxe s'omplia de gent que també la veia, i corríem per escapar-nos-en. Llavors la mort es convertia en una senyal de trànsit, i podia ser qualsevol de les senyals de trànsit del camí.

Em va agafar molt mal rotllo. Moltíssim. No volia tornar a tancar els ulls, perquè ara he sigut incapaç de transmetre l'angoixa. No volia tornar al malson, i sé que si tinc un malson i torno a dormir, el malson continua, com si hagués fet els anuncis al mig d'una pel.li.

Estic cansadíssima. Però tinc por de tornar a dormir. Por de l'angoixa del malson. D'aquest, o de qualsevol altre. Ahir, a les tantes de la nit, em sentia com una nena petita. Vaig desitjar tenir 25 anys menys per poder anar al llit amb la mama, i almenys no haver de passar pel malson tota sola.

Però no tinc quatre anys. I, segurament, hauré d'anar a dormir aviat, que anit gairebé no vaig dormir. Però... no acostumo a tenir por, però he de reconéixer que ahir tenia por. I avui tinc por. I no només pel somni.