dissabte, 22 de desembre del 2007
Nadal
Em desperta una musiqueta llunyana. Una musiqueta que tots coneixem. Una musiqueta que se'm fa pesada.
- Miiiiiiiil euroooooooooooos!
Baixo a la cuina. No dic bon dia. Bé, dic bon dia, però amb l'entonació dels "mil euros".
Com cada any, em pregunto per què els meus pares compren loteria a tots els llocs on van i jo no en compro ni un número. Va en contra del meu codi ètic :-) Estic a punt de dir-los que això de la loteria no és res més que un impost no imposat, però em surten amb no sé què de la il.lusió.
Quan el cap em fa mal de tant sentir la musiqueta, marxo de la cuina.
Demà em passaré tot el dia al cotxe.
La nit del dia 24 trobaré a faltar ser aquí i veure els nens com fan cagar el tió.
La nit del dia 24 em preguntaré què coi cel.lebrem. I faré bona cara. Bona cara quan em posin tots aquests menjars cars que no m'agraden al plat. Perquè algun any he intentat dir-li a la meva àvia que no en vull i... aquell any la meva àvia va agafar una depresió tan gran, quan li vaig dir que del sopar no m'agradava res, que me les vaig carregar, i fa anys que em menjo les coses que no m'agraden sense dir res.
El dia 25 al matí, quan només farà 4 o 5 hores que dormo, vindrà una de les meves ties a cridar-me. Perquè s'ha d'anar a missa. Perquè només hi vaig un cop a l'any, i si puc, m'escaquejo. Però representa que m'he de portar bé.
I després un altre dinar d'aquests.
- Come turrón.
I jo em miraré els torrons i només tindré ganes de vomitar. Fins que una de les meves ties traurà una teula de Suchard blanc, i llavors ja ens entendrem.
El dia de sant Esteve, amb una mica de sort, estaré en un cotxe, en direcció cap a caseta. I si no és el 26, serà el 27.
Acabo de recordar que el meu regal de Nadal de l'any passat encara està a la bossa amb el que el vaig portar cap a casa l'any passat.
Malgrat tot, em quedo amb la musiqueta dels nens de San Ildefonso. Ja ha sortit la grossa? No en tinc ni idea. Estic escoltant la radio, que tapa la musiqueta. I em quedo amb els passejos pel cantó del riu, amb jaqueta, bufanda i guants. I amb les partides a cartes amb diners. Jeje. Sempre acabo guanyant diners. I no m'estranya! Jo compto cartes. I no bec res. Així que quan ja portem unes quantes partides...
Bon Nadal a tothom!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
15 comentaris:
Bon Nadal, noia!
La canterella dels nens de st. ildefons és genial! :p
Buf, tu comptes cartes i no beus res! Això s'avisa, joder! Així clar que vas apallissant a la gent a la brisca...
Sabia que hi havia d'haver una explicació! Comptar cartes, on vas a parar! I sense beure!
Jajaja!
Una abraçada, Llum, i molt bon Nadal!
Ups, m'he equivocat de nom, que indiscret, joder. No sé què m'ha passat... Esborra, esborra tranquila...
A mi m'agradava més la cantarella de les 100.000 pessetes. Éra més musical; aquesta dels mil euros és més ensopida.
Com cada any, poca cosa m'ha tocat, potser la pedrea si hi ha sort.
Home, Tirai, la cantarella és una mica... repetitiva? Jo als cinc minuts ja n'estic fins als nassos!!!
perdedor, d'això es tracta! Quan era petita i era la única criatura em deixaven guanyar. I, és clar, ara no sé perdre :-) Ah, i no l'esborro pas. No passa res.
Sí, Jesús, la cantarella de les 100000 pessetes sonava més bé.
I això de tocar... en fi. Ho deixarem estar. Una de les meves ties viu en un d'aquests pobles que han sortit per la tele amb tothom molt content. Ella té loteria de no sé quants llocs diferents, però d'aquesta no. És el que passa. La probabilitat que et toqui alguna cosa és molt baixa. I jo, per sistema, no jugo a jocs on l'esperança sigui menor que el que s'hi inverteix (vegi's les cartes, etc.) O sigui que...
Qué és això de desplumar a les tietes solteres? On és el teu esperit nadalenc?
Doncs jo no celebro la Nochebuena... No sé, mai ho hem fet... però el dinar de nadal siii. i quan estàs a ca la iaia i et va dient: que no vols això, NENA (com ens agrada que ens ho diguin eeeh), com si no veiés que ho tinc al davant...
Doncs si no t'agraden els turrons, a mi me'ls pots donar tots :P
Que tinguiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis bones feeeeeeeesteeeeeeeeeeeeeeeees (si no ho llegeixes com els de san ildefonso no fa gràcia XD)
Clara, qui ha parlat de tietes solteres?
Laia, què més voldria jo, que no haver de cel.lebrar la Nochebuena! Però no, a les Espanyes cel.lebren la Nochebuena, i Nadal no és important. Nadal només ho cel.lebren perquè hi ha una altra de les meves ties que viu a Catalunya i... en fi, prefereixo més deixar el tema, que només de pensar-hi ja m'agafa urticària.
I què més voldria jo que em diguessin nena, allà! A mi no m'agrada GENS que em diguin nena. Però és que allà... Allà agafen les dues primeres lletres del meu nom, i em diuen així. Eh que no t'agradaria que et diguessin La en comptes de Laia? Doncs a mi em passa el mateix, sobretot perquè no m'agrada que m'escurcin el nom, que ja és prou maco tot sol.
I els torrons... buf... Només m'agraden els de xocolata i els de "yema". Però, curiosament, tot i saber-ho, qui compra els torrons (que és una torrecollons) sempre es descuida de comprar els torrons que m'agraden a mi. I també és qui es cuida de fer el dinar i el sopar. I, curiosament, sempre es descuida de que a mi no m'agraden depèn de quines coses (i això que de normal menjo molt bé, però és que... bé, deixem-ho estar).
I, ara ja que m'he desfogat prou. Ho sento, no ho hauria d'haver fet, però m'esperen quatre dies de ser bona nena, de fer bona cara, d'aguantar que em diguin de tot fent bona cara, de veure com determinats elements fan veure que es porten molt bé amb mi davant de la meva àvia i llavors m'apunyalen per l'esquena... i no tindré ni tan sols la possibilitat de venir aquí a despotricar, o enviar algun mail a algú despotricant, o de fer un cafè amb una noia el dia de la setmana que ens trobem i despotricar, o...
Bé, ara que m'he quedat ben descansada, m'ha fet molta gràcia el que tinguiiiiiiiiiiiiiis bones feeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeesteeeeeeeeeeeeeeees!!! :-D
Bon Nadal, Lluna!!!!!!
(Mmmmmmmm... Suchard Blanc? No el conec, però deu ser bonísssssssim!!!)
Buaaaaaa, i es que el Nadal en familia es tant...raro, raro, raro, jejejejeje, de totes maneres gaudeix-lo ara amb tots els que puguis, que despres, quant ja no hi son, ostres, no se que farem nosaltres aquest any...
Demà tenim sopar a casa meva, la que era casa dels avis i no se, em sentiré estranya, ho se, però en gaudiré per que se que ells així ho haguessin volgut.
Un petonas ben gran guapisima!!!!!!!
ais la família, el nadal, dels dinars, els regals i tota la parafernàlia...
jo voldria amagar-me sota els llençols fins el segon dia de l'any, pam, i així aniria tot molt millor
:)
l'únic és que la grossa, per mi, m'anuncia el meu aniversari... i això dóna el tret de sortida de tota la resta
per cert, jo també m'apunto això del suchard blanc, carai!
i que passis uns bons dies,
que jo ho intentaré
molt bones festes senyoreta !!! ... salut
Bon Nadal, Lluna! L'esperit d'aquestes festes exigeix una bona dosi de paciència, una treva, que veig que tu estàs disposada a fer ;-)
M'ha agradat molt aquest dibuix que has fet dels Nadals Lluna, m'hi he sentit molt identificada... haver de fer, haver de ser, haver d'aparentar quan no en tens ganes... és horrible. Per sort aquest any no sé què m'ha agafat que l'alegria que porto a dins a fet més lleugera aquesta càrrega i les festes s'han convertit,per primera vegada en molt de temps, en festes. Suposo que tot depen de l'estat d'ànim en què t'enganxin
I això de la Loteria... buf! jo també ho trobo terrible, mai compro ni penso comprar cap número!!!
una abraçada i que vagin bé aquests dies!!!
Gràcies, Zinc! Sí, el Suchard és boníssim. És, gairebé, l'únic torró que sóc capaç de menjar.
Jo Mateixa, ja ho sé, no m'he de queixar. Però és tan difícil no fer-ho. Sobretot quan tens penjada l'etiqueta de dolenta de la teva família.
aina, jo també hagués volgut amagar-me. Ara ja està tot passat, per sort :-) I per molts anys!!!
Gràcies, mossèn.
Gràcies, pere. I no és que estigués disposada, és que estava obligada. I no penso parlar del Nadal, que m'agafen ganes de vomitar.
Sí, iruNa, ho has resumit molt bé: haver de, haver de, haver de... Buf, quin cansanci!
Publica un comentari a l'entrada