La porta està tancada. Amb candau. Podria dir també que està tancada amb pany i forrellat.
A darrere la porta hi ha el 2007. La Tirai em deia que necessitàvem símbols. Doncs allà hi és, el 2007. I la porta està tancada. I amb ella...
Darrere la porta hi ha moltes coses. Però la porta està tancada. Ben tancada. I darrere hi queda tot el que m'ha fet mal aquest 2007. És hora de tancar la porta i mirar endavant. És hora de tancar la porta i deixar de banda depèn de quines coses.
Ja sonen les campanades. Les 12 de la nit. Desembre se'n va i arriba gener. Demano un desig. Quants anys fa que no demano cap desig per les campanades?
És curiós. Acabo d'escriure que sonen les campanades i les campanes del campanar del meu poble han començat a sonar. Ha de ser un bon senyal. No, no crec en les coincidències. Ha de ser alguna cosa més.
Vull un sol desig. Ser feliç. Però per això he de tancar aquesta porta. I deixar-hi al darrere tot el que m'ha fet patir aquest any.
Em nego a pensar que jo sigui horrible. Potser ho sóc. Segurament ho sigui. Però segueixo pensant que no he tingut bona sort. D'acord, són molts anys de mala sort. D'acord, no he tingut gairebé mai sort, i la mala sort em dura des de que tenia 6 anys i vaig deixar la guarderia per anar al col.legi. Però, tot i així... Tot i així hi ha hagut un parell d'excepcions a la resta de la meva vida. I és trist que només siguin un parell en 23 anys. Però, i què? Com amb les tapes dels iogurts, jo segueixo buscant. És qüestió d'obrir moltes tapes: algun dia, en alguna, no hi haurà el típic segueix buscant i trobaré un bon premi. La qüestió és no desesperar.
De moment, però, la porta és tancada. Ai... per què quan dic la porta és tancada em ve aquell vers de Nadal que deia a la guarderia, quan tot era maco, i tenia un gran amic, en Marc, que va acabar anant a un altre col.legi?
L'escola és tancada
hi ha llum al carrer
la senyora Pepa
saluda al carter.
Que tingui bon dia
avui és Nadal
no té una carteta?
no té una postal?
Tinc una carteta
de la seva filla Lluna
que des del seu blog
li diu: Bon Nadal!
Sembla que el vers m'ha fet remuntar. Sembla mentida el que fan els records.
Però està clar. La porta és tancada. I ara ja estic bé. Però... és tancada. Perquè aquí, a la meva banda de la porta, només hi vull la gent que hi és sempre. No vull la gent que fuig quan no estic bé. Però tampoc vull la gent que no hi és quan estic bé. Tinc un mail on hi poso una frase diferent cada setmana, que apareix al final dels mails. La frase d'aquesta setmana és:
Success is the one unpardonable sin against our fellows.
Doncs això. Segurament, després de posar les normes, em quedi sola a darrere la porta. O gairebé sola. Però, tot i que a vegades tingui terribles atacs de soledat, em mantinc amb el mateix: prefereixo estar sola que mal acompanyada.
Ja ha començat el 2008. Ara quedaria molt bé que digués bon any nou a tothom. Però... però tinc un problema: mai he sigut hipòcrita. I sé que queda molt malament, però mai he fet un elogi que no volgués fer i mai he desitjat bones coses a qui no volgués desitjar-li. Apa, ja m'acabo de quedar amb un 10% de la gent que hi havia al meu cantó de la porta, però m'és igual.
Bon any nou a tots els que esteu al meu cantó de la porta!
(Ho sé, no costa res desitjar bon any nou a tothom. Però si jo ho desitjo, ho desitjo de debó. I ara, a començar l'any com és degut!)
Imatge gentilesa de la 
12 comentaris:
Lluna No sé si dient això t'has quedat amb un 10% de la gent, però segur que t'has quedat amb la gent que importa. segur.
No sé, no cal que et digui que tot i que no sé de què parles (i no em cal), t'entenc.
M'agrada això de: Però tampoc vull la gent que no hi és quan estic bé. Els amics de debò, la gent que t'estima de debò hi és quan estàs malament i quan estàs bé. Quan estàs malament, busca el teu somriure i quan estàs bé se n'alegra.
Molts ànims. Estic convençuda que al 2008 trobaràs el premi rera la tapa del iogurt perquè et toca i t'ho mereixes, a mi m'has demostrat moltes vegades la noia genial que ets.
Bon any nou! (Tot i que, segur, que cau algun altre post abans d'acabar l'any)
Tirai, no m'importa quedar-me amb el 10% de la gent si així em quedo amb la gent que importa :-)
Tens raó amb això dels amics de debó, que hi són sempre. Jo he anat perdent amics, amb qui no he volgut saber res més, perquè no han suportat una bona època o una mala època. És trist, però penso que val més així. Hi va haver un temps en què, mal em pesi dir-ho, estava molt maca. La meitat de les noies que jo considerava amigues van deixar de parlar-me. Mmmm... No sé què se n'ha fet, i no m'importa. I el mateix si passo una mala ratxa.
A veure si el 2008 obro un bon iogurt :-) I bon any nou, és clar!!!
Doncs si ja ets al 2008, fes el que dius que faràs en el nou any, estar bé, veure i viure la vida d'una altra manera. No cal dir que estic d'acord amb el que dius/dieu dels amics, però l'experiència m'ha ensenyat que no s'ha de ser tan radical, de vegades, hi ha més gent que importa de la que sembla. Espero que comencis aquest nou any amb millor peu, mai més ben dit! Sort!!
Va bé anar tancant portes. No només per cap d'any. Si no es fa així acabes paranoic amb molta facilitat. Tancant portes i obrint iogurts..., La metàfora es genial!
Segur que el 2008 serà un bon any. Ja ho veuràs.
Nineta, m'agrada aquest canvi, ja t'ho he dit al meu bloc :-)
Bon any a tu també, espero ser al mateix costat que tu de la porta, una abraçada ben i ben gran i un petonas inmens!!!!!!
Uiii que arribo molt tard!! Quants posts m'he perdut! I el canvi de cara també! M'agrada el blau ^^ Ara no tenyiràs el porquet, no??
Jo no tanco portes a final d'any, ho faig diàriament. Cada dia deixo darrer la porta el que m'ha fet mal o m'ha dolgut. I aquells que em decepcionen. Sóc poc comprensiva i potser massa exigent amb la gent. No he donat terceres oportunitats a aquells que me l'han fet grossa. I no sé si faig bé, perquè tanco 365 portes cada any i cansa!!
La carta era del fill Pasqual oi??? Jo també me'n recordo!!
Suposo que sí, que sóc massa radical. Però a mi l'experiència m'ha ensenyat que no ser radical només fa que fer-me patir, i patir, i seguir patint, i preguntar-me què coi he fet. Per, al final, arribar a la mateixa conclusió: no valia la pena haver patit ni un sol moment. Per tant, sóc radical. I suposo que no és bo, però ara mateix se me'n refot. Prefereixo ser radical que no que em facin mal un cop rere l'altre.
Gràcies Dan. A veure si tens raó.
Sí, Jo Mateixa, necessitava un canvi i he anat al complementari del groc :-) Just l'oposat del que tenia fins ara. Sense deixar el groc, és clar!
I tant que estàs al mateix cantó de la porta que jo. Faltaria més! Bon any, Jo Mateixa!
Ai, Laia, que ens hem solapat! És que a vegades tinc dies xungos i hi ha sobredosi de posts. Llavors me'n penedeixo, però en fi...
I d'això... que no, que el porquet no el tenyeixo pas! El porquet ha de continuar essent groc!
Laia, jo les mig tanco també cada dia. Però sempre les deixo mig obertes. Parles de terceres oportunitats. Això és que en dones segones, d'oportunitats. Jo... no sé, potser em paro a les 70 oportunitats? I no, no faig broma.
Ui, jo no deia el fill Pasqual. Jo deia el meu nom. I en comptes de blog, el nom del meu poble!
Au, ben dit, el problema és que a més has de tancar.la el dia més horrible de l'any, el 31, quina merda, això sí que s'huria d'esborrar. No et preocupis, el bo de la vida sempre acaba arribant, o,
el temps posa tothom al seu lloc,
o,
de fora vingueren i de casa ens tregueren ( ho dic per la porta, i per fer-te riure)
o,
tan se val, torres més altes han caigut (pels qui t'emprenyen)
o,
sempre trobaràs una altra porta per obrir.
Plego, em faig pesada! Petons.
Zel, per això la vaig tancar uns quants dies abans del 31 :-)
Em quedo amb això que el bo de la vida sempre acaba arribant.
I ric molt amb això que de fora vingueren que de casa ens tragueren! :-D
Aquest escrit me'l van ensenyar quan era molt petitó... Tu m'has descobert i jo t'he descobert a tu, m'agrada tot el que escrius... i les frases! i aquest post, tens raó, deixa enrere tot el que et fa mal i mira endavant, comença un nou any amb coses dolentes i bones, aprén de tot el que t'ha fet mal i sempre endavant...
Ja pot ser, ja, que tots haguem passat per aquest escrit de petits. I les coses que ens queden de quan érem petits! Qui ho havia de dir, que tants anys més tard me'n recordaria?
I això, tens tota la raó: sempre endavant!
Publica un comentari a l'entrada