El dia que he hagut de córrer per agafar el tren... dos cops!

Arribo a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren. Perfecte. M'he de comprar l'abonament, però tinc temps de sobres. Què pot passar?

Que què pot passar?

Dues cues impressionants. Tot de gent que vol agafar el mateix tren que jo. Em poso darrere la cua que em sembla més curta (puc estar adormida, però tonta del tot encara no ho sóc). I quan em va a tocar a mi... "Ho sento, però és la meva hora d'esmorzar, canvieu de fila". Ole! Canvi de fila. Cua altre cop. Quan falten un parell de persones perquè em toqui a mi... "És a la via..."

Corre d'una punta de l'estació a l'altra. Puja les escales corrents. Corre més. I més. Arriba a dalt que et surt la llengua. I, és clar, puja al vagó l'última. Ah, i ja no hi ha lloc. O sigui, que m'he de quedar a l'espai entre el primer vagó i la màquina en un d'aquells seients tan còmodes. És clar que és un seient. Però la calefacció no va bé i hi fa una fred que la gent prefereix entrar al vagó i anar dreta que estar-se allà.

Passa el revisor. Em cobra el bitllet amb un recàrreg, després de fer-me un discurset.

El tren passa a Sant Celoni. Dos nois s'asseuen a l'espai entre el vagó i la màquina. Portem un rodalies a davant. Un dels dos diu: "Si ens emportem el rodalies per davant, nosaltres serem els primers a xocar". No puc més i em poso a riure. Que ens emportem un rodalies per davant? No havia sentit un acudit tan bo en molt de temps!

Després de parar a totes les estacions, arribem a destí "només" amb 20 minuts de retard.

Unes hores més tard torno a ser a una estació. Tornen a faltar 10 minuts perquè surti el tren i m'he de comprar l'abonament. La diferència és que aquí sense bitllet no entres. Bé, sempre puc anar a la... on són les màquines? Aquelles màquines on pots comprar bitllets pels regionals?

Miro la cua. Ui... Trobo una persona d'aquestes de l'armilla groga.

- Hi ha alguna màquina on pugui comprar bitllets per regionals?
- No te entiendo.
- Hay alguna máquina dónde pueda comprar billetes para regionales?
- Regionales? Ui, no. Máquina? No. Tienes ir a... a... como decís? A esto, a la taquilla. Se dice taquilla?

Doncs que bé.

Cua curta. Ja només em queden 5 minuts. 3 persones a davant. Va, sí que puc. Puc?

Primera persona:

- Però jo vull anar a Girona, eh!
- Sí, però ha d'agafar el tren que va a Figueres.
- D'acord, i quina és la via?
- La 13 o la 14.

Parèntesis: al panell de dalt hi posa via 14 i ja està en intermitent: el tren ja és la via de fa estona. I sortirà en breu.

- I llavors és dels cars?
- Com?
- És que m'han dit que hi ha uns trens que van més ràpid, però que són més cars.
- Sí, senyora, és un Catalunya Exprés. Si vol un Delta, s'haurà d'esperar una hora.

Si perdo el tren, jo sí que m'hauré d'esperar una hora!

- I què diu que passa amb els autobusos?
- A Granollers els faran baixar del tren i llavors hauran d'anar amb autobús un tros i llavors tornaran a agafar el tren.

Si no veiés que perderé el tren, i llavors arribaré tard, aquí m'agafaria un atac de riure. Autobusos pels regionals? Jajaja! Si jo he arribat a fer un viatge turístic per la línia de la costa amb un Catalunya Exprés arribant 3 hores tard. O he arribat a estar parada dues hores i mitja a Massanet en direcció Figueres. O dues hores a Granollers, en direcció Barcelona, sentint per la radio que tots els trens han estat substituits per autobusos i que tothom arriba a lloc sense problemes. Seran els rodalies, perquè l'infern es congelarà abans la Renfe no posi autobusos per algun problema amb els trens regionals.

- I com ho he de fer?
- Ja li diran per megafonia.
- I a quina via?

Però això no ho has preguntat ja?

- A la 13 o la 14.
- I això dels autobusos?

Quan penso que m'agafarà un cobriment de cor, la dona marxa corrent, perquè el tren ja quasi surt.

Segona persona:

- Un bitllet a no sé on.
- És no sé quant.
- Ah... tan car? Ai, és que tinc el carnet jove!
- Home, ja t'he fet el bitllet.
- Però...

Una estona més tard, li toca a la tercera persona. És estranger i gairebé no parla el castellà. Ja estic a punt de tirar-me a la via de desesperació. Ai, no, és veritat, que no puc baixar a les vies perquè no tinc bitllet!

Al final em toca. Queda un minut per l'hora a la que ha de sortir el tren. Demano l'abonament. Pago. Abans de donar-me'l, l'home em diu:

- Vas a viajar ahora?
- Sí.

És que no em veus la cara de desesperació????????????????

- Es que hay un problema...
- Sí, ja ho he sentit.

Què es pensa, que no sabré agafar un autobús? Jajaja!

Marxo corrent d'allà. Corro fins a on hi ha el tren a temps de sentir com pita per tancar les portes i...

Les portes es tanquen just darrere meu :-)

Finalment, no passa el revisor.

Finalment, no he anat amb autobús (no necessitava ser pitonisa per saber-ho).

Finalment, el tren "només" ha arribat 35 minuts tard.

I suposo que encara he de donar les gràcies perquè no ha sigut pitjor...