Aquest final d'any m'ha portat una altra cosa: un altre descobriment.
Ja fa dies que m'ho ensumava, però no en feia gaire cas. Però, com sempre, un indici per aquí, un altre indici per allà, i un altre per més enllà.
No diré res. A ningú, perquè a ningú li importa, i a qui li importa, ja ho sap. I, encara que ningú m'hagi dit que és un secret, sé guardar un secret. D'acord, de vegades se m'escapen coses, però només amb la gent amb qui confio molt, i quan no tenen res a veure amb el secret. Bé, deixem-ho estar. Encara em pregunto per què la gent no em té prou confiança com per intentar-me amagar depèn de quines coses.
Al cap i a la fi, si no fas mal a ningú, per què t'amagues? Recordo quan una familiar meva, soltera i sense compromís, es va embolicar amb el seu cap, solter i sense compromís. A qui feien mal? D'acord, entenc que a la feina potser no ho volguessin dir. Però coi, jo no conec a ningú de la seva feina! I jo ho sabia. I ella sabia que jo ho sabia, perquè li vaig fer algun comentari que només vam entendre les dues, i ella sabia perfectament que jo ho sabia, i jo sabia perfectament que ella sabia que jo ho sabia.
Em pregunto el perquè de determinats secrets. Quan és obvi que el secret ja no fa mal a ningú, perquè tothom que hi està implicat ja sap de què va el secret.
I, no sé, només és una reflexió. Una reflexió sobre què es guanya amb determinats secrets. No, si ja ho sé, jo no sóc ningú, i a mi ningú havia de dir-me res. Això està clar. Però a vegades sap greu, que puguis parlar amb algú durant una estona i que t'amagui alguna cosa, alguna cosa bona. Per... per què?
Hi ha secrets que els entenc. I els respecto. I, d'entre aquests, només em sap greu haver-ne dit un. A dues persones. Dues persones amb qui pensava que podia confiar, però llavors he vist que no. I res no em sap més greu que haver dit que sí a aquestes persones quan van endevinar de què es tractava.
Però hi ha secrets que no. Secrets que es diuen a un grup reduit de gent. I aquest grup reduit sap de què va. I a la resta de la gent? Doncs a la resta de la gent no els importa més enllà del parell de segons que els costarà relacionar-ho i pensar en una altra cosa.
I no, no em sap greu estar fora d'aquest grup reduit de gent. De fet, he descobert que m'alegro d'estar-hi fora. Però em sorprèn. Em sorprèn tot aquest secretisme que no va enlloc. Hi ha moltes raons per guardar un secret. La més important, segurament, sigui per no fer mal a ningú. La resta, diria que són variacions d'aquest no fer mal a ningú. A la blogosfera, potser conservar cert anonimat, que perdre'l podria fer mal a algú. A la vida real, ara mateix no se m'acudeix res més que evitar fer mal a algú. O preparar alguna sorpresa, que farà molt feliç a algú.
Però si no és cap sorpresa, i dient-ho no es fa mal a ningú, perquè a tothom a qui podria fer mal ja ho sap, no entenc el per què del secretisme.
Això sí, jo sóc una tomba. Ni tan sols penso fer cap comentari amb doble sentit a les posem-hi tres persones que m'ho podrien haver dit.
Acabo l'any d'aquesta manera. Amb flaixos. Però aquest cop... aquest cop m'alegro d'haver tingut el flaix. Però les raons són un secret :-)
dilluns, 31 de desembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
10 comentaris:
uix els secrets...
a vegades esdevenen mentides, i aquí és on rau el seu costat més obscur.
però tenir informació privilegiada sempre ha estat molt ben valorat, no? felicitats, doncs, i et convido a comentar-ho no amb doble, sinó amb triple sentit, si fa falta :)
Mentides? No, no em sembla recordar que hi hagi hagut mentides...
Si que està ben valorada, la informació privilegiada, sí. Però aquest cop no comentaré ni amb doble ni amb triple sentit. I jo ja m'entenc :-)
mmm...Lluna, has tocat un tema molt espinós...Els secrets...jo també se guardar els secrets, però contra més passa el temps, més em dono compte de que no val gaire la pena tenir secrets, i encara menys, fer que l'altra gent et guardi un secret. A no ser, com dius tu, que sigui per a no fer mal a algú, llavors si que ho trobo justificat.
Ummm... El secrets... quan algú s'entesta a guardar un secret que sis se sabés no faria mal a niningú és mal senyal.
Però, de vegades, et trobes guardant un secret per una altra persona i no li trobes el sentit a guardar-lo, pò ho fas... Res, que un post semblant relacionat amb els secrets podria haver escrit fa temps.
No sé si el teu post està relacionat amb la blogosfera, però per aquí n'hi ha molts de secrets i, de vegades, cansa,. I callo perquè ja he dit massa coses.
Doncs això mateix, Boira. Sense causa justificada, quina raó hi ha per guardar un secret?
Tirai, has resumit el que jo volia dir en una frase. Quan una cosa bona, que no faria mal a ningú, no es diu, és mala senyal.
Saps, Tirai? Tinc un propòsit d'any nou. No callar. Algú em va fer callar un dia, ja fa molt de temps, i ho he fet fins ara. Però a partir d'ara, no vull callar. Que em quedo sola? M'és igual. De sola m'hi quedo igualment, tant si callo com si no. I no crec que hagis dit massa coses. Has dit el que volies dir. I, al cap i a la fi, no has donat cap nom. I no et preocupis, per aquí hi passa poqueta gent. No ho llegirà gaire ningú.
doncs ara m'heu despertat la curiositat a mi... casum... i si ho dieu fluixet, compta?
I què vols que t'expliqui, jo, pobra de mi? Si jo no sé res de res! A mi ningú m'ha dit res!
Me n'acabo d'adonar que no sé cap secret d'algú altre, fa temps que vaig deixar de fer-ho... després aquell també ho explica a algú altre, que ho escampa i te les pots carregar sense motiu perquè t'acusen a tu. Si algú necessita buidar el pap però que continui essent un secret, jo li recomanaria un llibre en blanc molt maco que es diu diari. I hi pots escriure el que vulguis. I és una teràpia fantàstica.
Amb això no hi incloc temes importants, sinó secrets absurds d'aquests que no tenen ni solta ni volta. Que amb algunes coses delicades només se'n pot parlar amb algú que et respongui.
Hola Lluna, fa dies que no em passava i m'agraden aquests canvis!
Hi ha qui li agrada molt el secretisme, jo no sóc així, no m'agrada amagar res, si no és per no fer mal clar, i evidentment si m'expliquen alguna cosa que no he de dir no ho faig.
Segurament no he entès del tot el sentit del post i més si l'etiquetes "jo ja m'entenc"!! ;)
De totes maneres, et desitjo tot el millor per l'any vinent!
Un petonet maca! :)
Jaja! Laia, m'encanta la teva ironia! Però em sap greu dir-te que el tema no anava per aquí. L'exemple de la meva parenta és un bon exemple del que volia dir. No és un secret, no hauria de ser un secret, però en fan un secret perquè... per què? Per què hi ha coses que es volen amagar, quan no tenen res de dolent? I si no tenen res de dolent ni fal mal a ningú, per què s'amaguen? Jo és que dec ser molt curta, però no ho entenc.
Jaja, Terra, sí, jo mateixa he dit que jo ja m'entenc, i a través dels comentaris segur que se sap més per on va. Però aquí ho deixo. Perquè ni jo n'he de fer res, ni jo he de dir res, i espero que ningú sàpiga de qui parlo (mala cosa, si algú sap de qui parlo). Però no deixa de sorprendre'm tot aquest secretisme. Bon any per tu també!
Publica un comentari a l'entrada