A mitjans de juliol m'arriba un mail. Em convoca a una reunió, el dia 4 de setembre, a mig matí. Me'l miro (el mail), i penso que no té cap mena de sentit. Per què a la gent li agrada fer reunions que no serveixen per res? Però, en fi, ho deixo apuntat al meu cervell, i espero recordar-me'n. No tinc agenda. A vegades faig servir la del google, però mai penso a posar-hi les coses...
El mail tenia un remitent. Nom i cognom. Un nom i cognom que jo coneixia, però associat a una altra persona. Una altra raó per no posar Marc, Jordi, Josep o similar a un fill... Només de veure el nom ja em vaig posar de mala llet. El conegut que se suposa que era mig amic meu, que sempre ens havíem portat molt bé, i que el dia de sant Jordi em vaig trobar per la Rambla, i en veure'm li va dir a la seva nòvia que no volia passar per allà, perquè s'hagués creuat amb mi, pensant que jo estava despistada. Però vaig tornar al món dels vius just a temps de veure la maniobra i de veure-li la cara que va fer quan es va adonar que ho havia vist. Me'n vaig de tema. Però amb la de vegades que l'he ajudat a fer coses, el proper cop ja es pot esperar assegut a que l'ajudi. Ho sé, sóc una rancuniosa.
Em feia molta mandra, la reunió. Perquè m'havia de desplaçar considerablement del meu lloc de treball. No era anar a Barcelona, però sí perdre un quart d'hora d'anada i un quart d'hora de tornada. I, comptant que aquest matí he fet el vago i no he anat a gimnàs i he arribat aquí tard (o sigui, a l'hora que arribo quan no vaig a gimnàs), em quedaven tres quarts d'hora entre l'hora d'arribar i l'hora de la reunió. Resultat: que un cop he mirat el mail i quatre coses més ja només quedava mitja hora. I que per mitja hora, doncs he decidit que picava portes a veure si trobava algú i feia tota la feina d'aquest estil que tenia per fer.
Arribo a l'edifici, i com una idiota, pregunto on he d'anar. Per sort, la dona de la porta ja em coneix, i ja sap que sempre tinc problemes d'aquest tipus... És que cada cop m'envien a un lloc diferent, no és el meu lloc de treball, i no està indicat...
Arribo una mica abans de l'hora, i ja hi ha algú esperant. L'amo del nom. O sigui, qui convoca la reunió. A l'hora de començar no ha aparegut ningú (no sé de què m'estranyo). I llavors em deixa anar un comentari.
Odio la meva cara de nena. No, jo no veig que tingui cara de nena. La meva cara demostra l'edat que tinc. O això dic jo. Però la gent s'entesta a dir que no. Ahir en vaig parlar amb algú, i em va deixar anar un "em vas dir que en tenies vint-i-molts". I somric. Perquè això de vint-i-molts segur que ho he dit jo, però vint-i-molts em sona molt més jove que quasi-trenta, que és el que diria actualment. De fet, ja fa un temps que no dic vint-i-molts, sinó quasi-trenta. En fi, que li deixo anar a l'amo del nom que ja fa tres anys que em van passar aquest marrón. Ningú el volia, i em va tocar a mi... Compto mentalment els anys que fa que sóc aquí i m'espanto. A l'únic lloc on he passat més temps que aquí és a l'escola, i perquè hi vaig passar 8 anys. Als altres llocs hi he passat menys temps que aquí. I em recordo d'algú que em va dir que jo era un cul inquiet i que les feines no em durarien, perquè me'n cansaria massa ràpid. Però aquí estic, després de tants anys... Bé, no tants anys, però quan vaig aparèixer no pensava que estaria aquí tant de temps, sobretot perquè encara em queda algun any de contracte (sí, més d'un... quan vaig signar les cames em tremolaven, perquè no havia passat mai tant de temps seguit en un lloc, i em feia por, per això que em van dir un dia...)
Llavors apareix més gent. No sabia de què anava tot plegat, però em tranquil.litzo al veure que ells tampoc... Tots fan cara de "no sé què hi faig, aquí". Un arriba 5 minuts tard i es queixa de que és massa aviat del matí... Un altre arriba un quart d'hora tard, i no diu res sobre el retard. L'últim arriba uns 20 minuts tard. Ve de casa, directament aquí. Tampoc li sembla importar que hagi arribat 20 minuts tard...
Al final, tot pren sentit i en surto contenta. Si fins i tot he aconseguit parlar!
dimarts, 4 de setembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
Sentir-te dir que sempre has d'estar justificant l'edat que tens, i que fas cara de nena, m'ha recordat a mi. Mai ningú és creu que tinc 30 anys, i em fa molta ràbia, i llavors sempre surt el simpàtic de torn i diu que és una sort semblar tant joveneta, que vaig cara de nena.
coi, quina reunió més sensual ... salut
Quina ràbia el tio aquest de la rambla! Ahir algú proper va veure'm a l'estació del tren però jo anava flipada amb ma mare i no em va dirigir la paraula... I tampoc va enrecordar-se del meu aniversari...jolin... Doncs mira, jo també sóc rancuniosa, que després vénen amb cara de no haver trencat un plat!
I per què no dius vint-i-molts? segueix sent veritat, no? Segur que l'esperit se t'està rejovenint, amb tot això de la bicicleta i aquest entusiasme que mostres aquests dies! :D
M'alegro que sortissis satisfeta de la reunió al final! :-)
Com que sempre ets tant críptica que no se sap de què va la pel·lícula, et diré que amb el que m'he quedat més del post ha estat amb el recordatori que has fet de Sant Jordi. Em deixaràs ser egocèntric, perquè tot i que el comportament del tio és penós, el que m'ha cridat l'atenció és que jo aquesta història la coneixia, que ja corria per aquí quan la vas explicar. Giro la vista enrera i veig tots els posts que t'he llegit, uf, una pila (i més que en vinguin) i saps, d'alguna manera, m'alegro de ser aquí, veure que les vides de la gent que hi ha rera la pantalla tenen un sentit, una coherència, una lògica i un fil conductor. Ho sento perquè no té res a veure amb el post, però ja venia una miqueta moix, i això encara em posa més melancòlic. Ei, però m'agrada, em fa sentir bé haver compartit la teva història des de fa... tant poc temps, però tants posts...
Ai, Boira, com em sona el que dius!!! Tindria un munt d'històries a explicar al respecte!!! Però jo no em veig "joveneta". O, almenys, no més jove del que sóc.
mossèn, reunió sensual? Jo no la qualificaria així...
Laia, el noi aquest... millor ho deixem estar. I el fet dels vint-i-molts o quasi-trenta crec que... bé, ho deixaré amb què feia com un any que estava com sense ganes i que deia que en tenia quasi-trenta. Però què carai! Encara en tinc vint-i-molts! I puc dir el número, però és que a qui li vaig dir que en tenia vint-i-molts li deia en broma...
Sí, Tirai, no m'ho esperava, però la reunió molt bé.
XeXu, em semblava recordar que ja ho havia explicat, això d'aquest noi. És que tants posts, és normal que em repeteixi... Però només era per explicar que, a part de que no trobava sentit a la reunió, a sobre em venia una convocatòria d'un nom que només de veure'l ja em posava de mala llet... El comportament del tio és penós, perquè ens coneixem des de que teníem 10 o 12 anys, i sempre ens havíem portat bé. I, de cop i volta, no sé què coi li va passar. Ah, i des de sant Jordi no n'he tornat a saber res, cosa que no és normal. Però és que ja li vaig fer un comentari ben fet i suposo que no s'atreveix... I anima't home! Que aquí sembla que la que té menys raons per estar contenta és la que està més contenta i amb més energia!!!
Publica un comentari a l'entrada