Veig una pel.lícula basada en un llibre. El protagonista és ros. Faig el comentari:
- Ja els val, el protagonista és moreno i van i el posen ros.
- Des de quan, és moreno?
- Des de sempre! A llibre sempre ha sigut moreno.
- Segur? Jo havia llegit que era ros.
I, efectivament, vaig al llibre i em trobo la descripció del personatge. Ros.
I això quan al llibre es descriuen els personatges, que quan no ho fan, cadascú hi veu un personatge diferent.
Llegeixo el post de la Laia, però sobretot els comentaris, i somric. Somric pensant quants de cops les meves línies dels esquís m'ha semblat que es creuaven amb les línies dels esquís d'algú altre. D'algú que no veig, perquè passa abans o després que jo, però les línies queden marcades i des de baix es veu com es van encreuant. Només es veu un reflex de les línies, com internet només representa un reflex del que som nosaltres.
Quan comences a veure coincidències, no deixes de veure'n més, i el cervell tendeix a esborrar el que nosaltres no volem veure, fins a fer-nos una imatge de qui sigui. Però una imatge a la nostra mida. Algú que mai ens ha dit que sigui ros (o rossa), o potser sí, però al nostre cap hi apareix una persona morena. Perquè és la idea que ens n'hem fet.
Puc comptar amb els dits de les mans (i encara em sobren dits) la gent que he conegut que anteriorment només conegués d'internet. Però ja fa temps que crec que la gent que hi ha a l'altra banda no són com m'espero. I això va cap a les dues bandes: tinc molt clar que jo no sóc com ningú s'espera que sóc. No perquè em diguin mentides, sinó perquè tothom s'imagina la gent a la seva forma. Jo mateixa sóc una persona diferent per cadascuna de les persones que conec.
Com diu la Laia als comentaris, al meu voltant hi ha poca gent que sigui com jo. Molt poca. I, quan veig una coincidència, doncs me n'alegro. O me n'alegrava, perquè crec que va ser fa poc més d'un any que vaig deixar de creure que hi podia haver coincidències, i que la gent que hi havia darrere la pantalla era com jo em pensava.
M'ho miro ara, i ho veig un sentiment una mica pessimista. I això que, en aquesta situació que dic, la que em va fer perdre la confiança de que la gent que hi havia al darrere fossin realment com em pensava, no vaig conèixer a ningú.
Quin post més depriment, mare meva! Que no, que no vull escriure un post depriment! Que sí, que sé que hi ha gent com jo, i segurament més de la que em penso. Però no s'amaguen a darrere d'una pantalla. Me'ls puc trobar en el moment que menys m'ho pensi, en el lloc que menys m'esperi. A internet? Ho dubto. No vull ser pessimista, però les coincidències per internet només em semblen fruit de la meva imaginació, com els protagonistes morenos dels llibres, que en realitat són rossos.
Rellegeixo el post i no entenc res de res. Però és igual, ja que ho he escrit... Volia parlar de les coincidències. El post de la Laia em va fer pensar. Però, sobretot, volia parlar d'aquestes coincidències que busquem, i que ens sembla veure-hi algú semblant a nosaltres. Una necessitat? Potser sí. La necessitat de trobar algú que se'ns assembli.
Però aquest algú segur que hi és. No cal que ens l'inventem. I segur que hi és, però a la vida real. Algú que no és la idea que nosaltres ens n'hem fet, sinó algú real. Algú que ens creuem cada dia? Algú que hem vist 50 vegades i amb qui només ens diem hola? Algú...? Però, en qualsevol cas, ningú que ens haguem inventat, ningú que no sigui com ens pensem, encara que no ens hagi dit cap mentida.
diumenge, 16 de setembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
12 comentaris:
Jajajajajaja, no es depriment el post donaaaaa, es....be, es un post teu, d'aquells que fan pensar molt, com la majoria dels que escrius que son per rumiar :-)
Tu ja has vist fotos meves, soc com creies que era o no? :-P
Petonets guapaaaaaaaaaaa :-)
Molt interessant aquest post. Fa un temps hauria estat completament d'acord amb el que dius. Però, ara, discrepo una mica.
Anem a pams a veure si m'explico una mica. Recordo a la meva època d'enganxada al xat i era, totalment, aplicable a això que dius. Perquè tenim aquesta necessitat de trobar coincidències i de no veure les no coincidències i quan et trobes en el món no virtual, la cosa és diferent de com inconscientment si tu vols et pensaves (ei! pot ser millor, eh! No necessàriament pitjor). Un xasco a mi no em queden pas ganes de trobar-me amb gent que he conegut en un xat (clar que ara, tampoc, podria perquè no entro a xats).
Una altra cosa és, però al món dels blocs. Em sembla que en aquest món és més difícil enganyar-se a un mateix perquè qui escriu no escriu per l'altre així com a algú concret, escriu pels altres, en general, o fins i tot, per un mateix sobretot.
Després, de conèixer a gent que conec només per aquí, m'he quedat gratament sorpresa i, per exemple, tinc clar que hi ha gent a la que no vull conèixer (ho sento, però és així). Crec que l'experiència positiva és, en part, perquè érem conscients de les coses que ens unien i de les coses que no. Clar que, estic parlant com una experta en el tema i no és així, és possible que, únicament, hagi tingut sort.
I trobar a algú amb el que tens moltes coses en comú fora del món virtual és possible, però en en el "món virtual" ja tens una cosa segura en comú.
No sé, noia, estic parlant des de la meva experiència personal i no puc generalitzar. Fa 6, 7 anys (que era quan estava enganxada als xats) no era la que sóc ara i és possible que això tingui més a veure amb les meves experiències que el mitjà amb el que he conegut a la gent.
Un post genial Lluna, precisament l'altre dia pensava en fer-ne un sobre aquest tema. En un post de gossades que parlo de la importància de l'aparença física també volia incidir en el tema, de que en això és basa la màgia dels blocs, en que tot i no saber com és l'altra persona t'arriba molt endins, i no la pots prejutjar per l'aspecte físic.
Per exemple, jo a tu sempre t'imagino morena, i no se perquè. Jo soc rossa! Todas las rubias son tontas? mmmm, potser si... ;)
M'ha agradat molt aquest post, però era d'esperar. També vaig llegir el de la Laia, i es complementen molt bé, sobretot perquè es barregen les visions d'algú novell amb les d'algú més veterà. I parlant la veu de l'experiència, m'adono de com es torna de sàbia la gent amb el temps.
Llegint el que has escrit, m'han vingut tantes coses al cap, que hagués fet una llarga reflexió. Però llegint el comentari de la Tirai em sembla que no puc aportar gran cosa més. Alguns ens assemblem, fora i dins de la pantalla. És indubtable que tens raó, busquem les coincidències i les similituds perquè ens agrada tenir a prop gent igual que nosaltres, però per què igual? M'agrada veure les coses amb perspectiva, i no només em fixo en les semblances sinó també amb les diferències. D'aquesta manera, quan algú de vosaltres escriu alguna cosa que jo hagués pogut escriure, m'agrada dir-ho, perquè em sento molt a prop vostre, i saps que tu ets una de les persones que més em deixa aquesta sensació. Per altra banda, molts dies escriviu coses que jo no escriuria, o que tenen poc a veure amb mi, i llavors, si comento, ho faig des de l'objectivitat, pensant en vosaltres i no en com us assembleu a mi.
Pots trobar gent semblant a tu tant al món virtual com al 'real', això està clar, o almenys jo ho veig així, però sempre et creuràs més els del món real, que tens moltes altres maneres de saber si són sincers o s'assemblen a tu realment. Per exemple, el llenguatge corporal hi juga un important paper, i aquí ens manca. Però bé, com ja apunten per aquí, el sol fet d'esciure a internet d'una determinada manera ja ens acosta a alguns, i ens fa tenir coses en comú. Després cadascú és com és, i potser tendim a juntar-nos amb els que creiem que se'ns assemblen més, però no té per què ser així. A la vida real ens cau bé gent molt diferent a nosaltres, però com aquí tenim menys factors d'anàlisi, tendim a minimitzar les diferències.
Tot plegat, un embolic, i he acabat fotent un rotllo igualment. Suposo que captes la idea de la meva exposició, no subestimis cap dels dos móns, perquè els dos et poden sorprendre, tant pel que fa a decepcions com a alegries. Tot és relatiu, i encara que no trobis la teva ànima bessona en algú d'internet, on hi veies una persona que se t'assemblava molt, potser trobaràs una persona meravellosa, amb les seves diferències, que pot esdevenir de vital importància a la teva vida. Un gran post, Lluna, seguiria parlant d'això, però ja que és aquest el tema, seria fantàstic parlar-ne amb una cervesa pel mig (tu una llimonada).
quan em miro al mirall ... guaita !!! ... és clavadet a un servidor !!! ... curiós, però cert ... salut
Je je. Vaja tema has obert! La veritat es que jo mai encerto com son, però cinc minuts després de conèixer algú ja em sembla impossible imaginar-los d'altra manera. De fet, he de fer un esforç per recordar com era que mel's imaginava. I saps? Els que m'imagino tenen massa de mi, els reals resulten molt més interessants.
Potser es que he tingut sort amb els pocs que he conegut seguint aquesta seqüència.
;-)
Òndia sí que dóna de sí aquest tema!
Segur que com tu dius, al món "real" hi ha algú amb qui tenim una sèrie de coincidències que ens agradaria compartir, però aquesta persona potser no la coneixem i no és amb nosaltres per poder parlar-hi i gaudir de tot el que buscàvem. Jo no vull trobar una persona amb qui coincideixi en tot, ja que trobo que acabaria avorrint-me i odiant que en tot allò que jo digués l'altre pogués respondre amb un sí, sí, i tant. Però coincidir en alguns aspectes, tenir alguns ideals comuns, fan que sorgeixi una relació de confiança i que t'hi sentis còmode i a gust parlant o fent qualsevol altra cosa.
En general crec que el meu problema de buscar coincidències en persones que no conec, intentar dibuixar-les i imaginar-me com són perquè en el meu entorn no hi són i tota la pesca, tot, en realitat és conseqüència del factor temps. El desig de tenir el que vull i quan vull, el no voler esperar a establir una conversa amb aquell a qui només dic hola i amb qui potser hi puc compartir moltes coses, e fet d'haver buscat aquesta persona des de fa temps i no trobar-la... El desig d'immediatesa, el fet d'estar cansada de sentir el típic "ja arribarà", provoca un pèl de "desesperació" que no sóc capaç de percebre com a tal, però que es manifesta trobant coincidències per tot arreu.
I m'ha sortit un comentari massa llarg, però m'ha vingut de gust dir-hi la meva també. Una abraçada ben forta!
Visca els comentaris llargs!!! Però és que el tema se les porta... El problema és que no sé quina llargada tindrà aquest comentari...
Jo Mateixa, sí que he vist fotos teves, però com ja apunta algú més endavant, no es tracta només de l'aspecte físic. De fet, al post parlava de rossos i morenos, però tenia al cap aspectes de la personalitat i no pas l'aspecte físic de la gent.
Tirai, jo en cap cas parlava de xats. Vaig tenir una època a la facultat on entàvem tots a xats, però se'm va passar, com a tota la classe. Ara, si volgués entrar a un xat, no sabria on entrar. Malgrat tot, he de dir que la primera persona d'internet que vaig conèixer l'havia conegut a través d'un xat. Això sí, no vaig conèixer-lo fins al cap d'uns mesos i un bon grapat de mails. I sí, l'únic que feia era dir-me que sí a tot el que jo deia, però no deia res. Després me'n vaig adonar.
Parlava en general, però tenia al cap el món dels blogs. I sí, en aquest món la gent no escriu per ningú, però tot i així, segur que et fas una idea equivocada. Ep, i no vull dir que la idea que et facis sigui ni millor ni pitjor que la realitat. Sóc conscient que et pots arribar a fer una idea pitjor de la realitat, i que si coneixes a la persona et portis una sorpresa agradable! Però el que vull dir és que, d'una forma o una altra, te'n fas una idea que no és real.
Boira, et dic el mateix: no parlava exactament de l'aspecte físic, però reconec que és una cosa que ens pot posar una barrera en determinades situacions. I sí, els blogs són màgics perquè no hi ha aquesta barrera. I... Jo a tu t'imaginava morena, amb els cabells ben negres i llargs. Veus? Ja ho deia jo, que mai l'endevino i que sempre m'imagino a la gent com no és!
XeXu, la "culpable" del post és la Laia. Sense el seu post jo no hagués escrit aquest. Ara, això de la veu de l'experiència m'ha fet sentir vella :-S
Jo crec que no em suportaria amb algú que fos exactament igual que jo. Però també sóc conscient que tampoc em suportaria amb algú que fos molt diferent. Per això acostumo a buscar gent que sigui semblant a mi perquè m'envolti. No sabria com explicar-ho.
Suposo que tens raó amb això del llenguatge corporal. O amb la mirada de la gent, malgrat que jo no miri massa als ulls. O... un munt de coses més.
I entenc el que dius, de no subestimar cap dels móns, però permete'm que sigui molt escèptica amb un dels dos móns. Com molt bé deies, és la veu de l'experiència...
mossèn, quina manera de fugir de tema fent-me riure! Sí, sí, el reflex de la pantalla és exactament igual que jo. Bé, no ben bé: les peques que jo tinc a la dreta, la noia de la pantalla les té a l'esquerra i a l'inversa...
Dan, el tema el va obrir la Laia :-) A això anava: dius que els que t'imagines tenen massa de tu. Doncs això mateix volia dir jo. Et pots imaginar algú, però sempre tindrà més de tu que no pas el que et pensaves (ara m'he embolicat, però crec que pel camí he respost la pregunta de la Boira). I jo no he dit que no hagi tingut sort. De fet, ja ho he dit: que la gent no sigui com t'esperes no vol dir que sigui pitjor, pot ser millor. Però, no sé, jo no sóc optimista com tu, la Tirai o en XeXu. En el meu cas, segurament hauria de dir que només he tingut sort amb un 25% de la gent, aproximadament. Si tots en parleu bé i jo he tingut més mala sort... el problema deu ser meu.
I tant, Laia, que dóna de sí! I perquè he vist que el post sortia molt llarg i he tallat, que sinó...
Laia, completament d'acord amb això de que amb algú amb qui coincideixis del tot t'hi acabaries avorrint. Però alguna cosa en comú sí que està bé...
Però jo no parlava de trobar "aquesta persona", parlava de la gent en general. "Aquesta persona" no la trobaré pas a internet. I el "ja arribarà"... en fi, millor no m'hi fico, que tinc uns quants anys més que tu, i segur que l'he sentit infinitat de vegades més que tu.
I tranquil.la, escriu els comentaris tan llargs com vulguis! Ja veus el meu...
Jo imagino a tothom radicalment diferent a mi. No per res, però per aguantar desgràcies, ja ens tenim el Perdi i jo l'un a l'altre...
M'agrada la gent. Mira tu quina tonteria, però m'has fet pensar en això.
Doncs saps què et dic? Que a mi també m'agrada la gent!!! :-)
Arribo taaard!! No crec que siguis pessimista dona,
Tots ens fem una imatge mental de com deu ser la gent a qui coneixes pels seus blocs o bé només has parlat per telèfon. És interessant anar veient com és cadascú per dins .
D'aspecte jo a tu t'imagino morena amb cabells ondulats i de pell clara, no sé perquè.
I tant que hi ha gent com tu! I amb la que tindràs afinitat en moltes coses. No sabria dir-te si és una necessitat, però quan passa i coneixes algú amb qui tens interessos o aficions en comú o bé quan teniu maneres de pensar semblants, és fàcil entendre's. M'agrada trobar-me amb gent així.
No, dona, no arribes tard!
Morena sí que ho sóc, però això dels cabells ondulats...
I sí, ja ho sé que hi ha gent com jo. I sovint són més a prop del que ens pensem. Jo crec que sí que és una necessitat trobar gent semblant, amb qui t'és fàcil entendre't. Però a vegades és tan difícil...
Publica un comentari a l'entrada