Sé que no ho hauria de fer

Aquest post no hauria d'existir. No hauria d'haver existit mai, i no sé ni tan sols per què em poso a escriure'l.

He arribat tan cansada a casa (fa 10 minuts), que l'únic que volia era anar a dormir. Però vinc d'un lloc i he promés abans de marxar que aquest vespre enviaria un mail. I apa, ja està, ja l'hem fotuda.

I ja l'hem fotuda, perquè he marxat una hora més tard del que hauria d'haver marxat del lloc. M'he passat una hora amb les claus del cotxe a la mà despotricant d'una persona, que ja fa molt temps que està tocant els nassos (per no dir res més fort). I en sap, de tocar els nassos. A més, la té presa amb mi i amb la gent que m'envolta. M'he quedat ben descansada. Ben descansada?

El problema és que he arribat a casa i havia d'enviar un mail. I, com que havia d'enviar un mail, què he fet? Exacte! Obrir el mail. Sí, ja ho sé, l'excusa de sempre de "miro el mail i res més", però llavors comences a obrir pantalles i... Però avui anava en sèrio. Volia mirar el mail. Només un dels meus mails. El mail des del que havia d'enviar el mail col.lectiu que m'havia compromés a enviar. Però... oh, sorpresa! Tinc un mail. Només un. I qui és el remitent? Premi! El torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón directament, oh, que ben parlada que sóc!). I m'ha posat d'una mala llet, que tot i haver corregut cinc quilòmetres i mig al matí, no sé quantes hores dreta i donant volts, i 17 hores fora de casa, sé que no podré dormir perquè estic de mala llet. Perquè el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) ja me n'ha fet una altra de les grosses. La mare que el va parir! I és que a sobre, no és ni company de feina ni res. Que si com a mínim em paguessin per aguantar-lo... però no, a sobre jo hi dedico hores i... En fi, millor ho deixo estar.

Aquest post no hauria d'existir. No l'hauria de publicar. Després de despotricar una bona estona més, a part de les dues hores que ja ho he fet abans, estic una mica més tranquil.la. I ara potser podria explicar que m'he trobat un company de cole al metge que no veia des de vuitè (i que no ens hem dit res més que hola), o que una moto se m'ha creuat per davant i m'ha fet una ratlladeta (per no dir-li gran ratllada) al cotxe, o que...

Però el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) no es mereix que altres coses vagin al mateix post que ell. Què dic? No es mereix cap post! Però després de dir-li tres cops torrecollons (fill de puta cabrón), i amb aquest cop quatre, ja estic molt més tranquil.la.

I ara a dormir, que jo només volia mirar el correu i enviar un mail ràpid. Demà el despertador sonarà a... millor ni ho penso!

PD: Sento haver dit, amb aquest cop, cinc vegades fill de puta cabrón (ja passo del torrecollons directament). Veig que sóc molt mal parlada, i això està molt malament i bla, bla, bla... Però en fi, què carai, si ho dic, és que s'ho mereix.

PD 2: Continuo optimista, malgrat sembli el contrari. Si no estigués optimista, ara estaria mig enfonsada, però al contrari: estic guerrera. I molt aviat veuré aquesta persona cara a cara. Bé, d'aquí a uns 10 dies. Només espero conservar l'energia i l'optimisme fins llavors per dir-li unes quantes coses a la cara. Perquè les coses es diuen a la cara, carai!

PD 3: És molt difícil fer-me enfadar. Però molt. Almenys fer-me enfadar per alguna cosa que em duri més de... 2 minuts? Aquest ja fa 2 anys que em fa enfadar. Així que es mereix tot el que li dic i més. Encara no sé com no li he dedicat mai abans cap post.

PD 4: Tot i que és molt difícil fer-me enfadar, quan m'enfado de veritat... En fi, que val més no comprovar-ho. No sóc violenta, ni em poso a insultar a la gent, però... les coses les recordo anys i anys, i si estic emprenyada amb algú, que no em digui res, perquè tiro a matar.

PD 5: Fa temps m'havia quedat pendent dir quin era el meu número preferit. La Laia ho va encertar :-) tot i que no sé pas com! Per sort? No ho sé. Només sé que vaig directament a la presó (perdó, a dormir), sense passar per la sortida (dic, per cap altre blog) i sense cobrar els 20000 euros (eren 20000 euros?)