Retorn a la normalitat

Entro a l'edifici i saludo a la persona que hi ha a la porta. Es diu igual que ma mare.

- Bon dia!
- Bon dia! Ostres, tu tan vermelleta, ja vens del gimnàs... Jo també ho hauria de fer, però...
- Va, total, només costa al matí, quan sona el despertador...

Sí, només costa al matí, quan sona el despertador, però aquest matí m'ha costat horrors. Estava ben blanca i amb unes ulleres de pam i mig. I això que ahir no vaig anar a dormir massa tard.

M'he despertat de cop quan he posat la tele. La tele m'ha retornat una veu, tot just engegar-la: "El Real Madrid ya es líder en solitario después de ganar por 0-5..." Sort que encara no portava les ulleres posades i no he vist la cara d'alegria del presentador i els gols del Madrid...

Una estona més tard, quan ja havia esmorzat, ha arribat ma mare de treballar, amb pa del dia.

- Oh, ja he fet tard!
- Tranquil.la.
- Però podries haver menjat pa del dia.
- Bé, a mi m'agrada més el pa quan fa uns quants dies que està fet.

Sí, ho deia de veritat. M'agrada més el pa una mica sec.

Ma mare ha somrigut, i m'ha dit que és el mateix que deia sempre l'avi, que mai volia pa del dia.

Al cotxe he passat tota l'estona buscant emisores que fessin música, i de cop m'he adonat que, després de tots els rotllos que he arribat a dir-li, encara m'he oblidat de parlar-li a l'Anna sobre algú que ha estudiat (crec) més música que ella (ja no dic més que jo, que no és massa difícil). Algú que em va veure avorrida, escoltant una cançó que havia tocat jo amb el piano, i que no vaig poder evitar tocar-la a sobre de les cames. Poc després em va fer un comentari parlant-me de música, donant per sentat que jo havia estudiat música...

A les 7 del matí, just quan obria el gimnàs, jo era davant la porta, a punt per entrar. Poquet a poquet, avui, que feia 3 o 4 setmanes que només feia pànxing. 5 quilòmetres i 30 metres. Una distància estranya, però té el seu sentit.

- Sí, però s'ha de fer l'esforç d'aixecar-se aviat.
- Tampoc és tan greu. Només és acostumar-s'hi.

Entro i miro el correu. El de veritat. I hi trobo una nòmina i un regalet. Havia tingut un flaix, sobre el regalet, però no era gaire difícil. Abans de mirar, ja m'imaginava que hi seria, i què hi hauria. Però això no vol dir que no em faci gràcia. I altre cop dic: moltes gràcies!!!

I després tot un dia de feina. Amb molta energia. L'energia que em donen els 5 quilòmetres del matí. L'energia que em dóna aquesta felicitat que tinc que no sé d'on surt. O potser sí. L'energia que em donen dos projectes, dues il.lusions, dues coses que seran la meva prioritat els propers mesos. I és que ho tinc molt clar: per ser feliç, sempre he necessitat projectes, feina a fer, coses que vagin prenent forma dia a dia. I ara en tinc dos! I sé que no hauria de tenir aquestes dues coses, perquè ja haurien d'estar solucionades. Però les solucionaré els propers mesos. I tant que sí!

Quan torno a casa, 14 hores més tard d'haver-ne sortit, estic contenta. Però no només estic contenta. Sé que és el meu moment. El moment de la Lluna. El moment de preocupar-me de mi mateixa. El moment d'aconseguir aquests dos propòsits. I ara per ara, això és el més important.