Què és AMOR?

Durant molt de temps, AMOR va ser en Neko. Un dia el vaig descobrir, i em vaig passar gairebé un any veient-lo cada dia, unes quantes hores. Era maco i em feia riure.

Però fa uns mesos va canviar. Ara ja no és en Neko. És que en Neko és molt maco, però n'hi ha molts altres per triar, i no sabria amb quin quedar-me. Està claríssim, en Neko és un dels meus preferits, però...

El cuc també em fa molta gràcia. I el científic. I el dimoniet. I per això ja no em dedico a canviar-ho jo: faig que surti aleatòriament, cada dia un de diferent.

Així que al matí, quan engego l'ordenador per primer cop, un d'aquests ninotets em saluda, i somric pensant que m'acompanyarà tot el dia. Per això, aquest matí, quan he vist en Tux, he pensat que avui, definitivament, seria un bon dia. Perquè aquest Tux, més que un Tux, és un Lemming. Oh, els Lemmings! El primer joc d'ordenador que em va agradar realment. Segurament, l'últim joc d'ordenador que em va agradar realment. Era genial. I no és només un record, sinó que de gran hi he jugat i és genial.

Una hora abans de dinar ja estic farta de processar dades a mà. Un dia vaig sentir que els grans invents els havien fet gent que era vaga. Sí, gent vaga. Gent que no volia fer una cosa i que se n'inventava alguna per no haver-la de fer. Qui va inventar el comandament a distància? Algú que tenia mandra d'aixecar el cul del sofà. Qui va inventar l'ascensor? Algú que tenia mandra de pujar escales. Qui va inventar el primer ordenador? Algú que volia estalviar-se de fer uns quants càlculs a mà. I així, anar fent.

Com que estic farta de fer allò a mà, i ja fa temps que n'estic farta, al final em decideixo. Total, queda una hora per dinar. Amb una hora em faig un programet que em processi les dades per mi, i ja no ho hauré de fer mai més.

I allà estava, en Tux, un parell d'hores després de dinar, quan finalment he acabat el programet i ja funcionava correctament, amb les mans al cantó, impedint que algun altre tux-lemming passés, taladrant la meva pantalla amb el programet que ja funcionava, o baixant amb un paraigua-paracaigudes. Vaja, el mateix que ha fet les tres hores que he estat barallant-me amb el programa, i que, si no hagués sigut per ell, m'hagués tornat boja.

I, si els anglesos en diuen AMOR, què puc dir-ne jo? Si em salva la vida fent-me riure quan tinc alguna mini-crisi? Doncs té un nom perfecte!

Però no és la única cosa que em fa riure. Pujo al cotxe i començo a pensar que avui he perdut tres hores tontament. Bé, ara tinc un programa que em processa les dades, i m'estalviaré molta feina els propers dies. Sé que acabaré recuperant les tres hores. Potser no serà demà, ni demà passat, però segurament d'aquí a un mes sí.

Però aquest pensament em porta un altre pensament. Una cosa que està relacionada amb el fet que jo sempre faci coses d'aquestes. I amb comentaris. I de cop, començo a riure, a cantar i a ballar (més del que ja ho feia), i m'adono que ja sé quina és la raó.

Intento convèncer-me a mi mateixa que no, que aquesta no és la raó.

Però jo sé que és la raó.

Una veu dins meu em diu que no faci cas a la primera veu, que no és la raó.

Però l'altra veu no para de somriure. No pot parar de somriure. És que vol deixar de fer-ho, i no pot. Però, el millor de tot, és que sap que la raó és aquí. I que hi serà durant molt de temps. Per què? Ni idea, però hi és. I no pot deixar de fer-me somriure.

Que no, que no pot ser.

Però per més que digui que aquesta no és la raó, per més que m'intenti enganyar a mi mateixa, alguna cosa dintre meu em diu que no m'enganyi, que la raó és aquí.

I són les vuit del vespre i tinc tanta engergia que me n'aniria a córrer una marató. O em passaria la nit treballant. O me n'aniria fins a Barcelona en bici. O... Faria cinquanta mil coses, i demà cinquanta mil més. I el meu cap ja només barrina quines coses més farà.

Llavors s'atura. Es mira el títol del post. I, no sap per què, es recorda d'en Gustavo Adolfo Bécquer. Perquè... perquè a la Lluna no li agrada la poesia. No acostuma a llegir poesia, no li troba el què. I si a sobre és en castellà...

Però a la Lluna li encanta en Bécquer.

Mientras sintamos que se alegra el alma
sin que los labios rían;
mientras se llora sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;

mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan;
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡Habrá poesía!