Progressa adequadament

Fa uns dies em vaig prometre que cada dia al matí aniria a córrer. Si no podia anar a córrer al matí, a la tarda aniria en bici. I si no podia fer cap de les dues coses, és que sortia abans de les 9 del matí de casa i tornava més tard de les 7 del vespre, i miracles no se'n poden fer. O, com a mínim, jo no sé fer-ne, encara.

Aquesta promesa té una errada: hi ha un dia a la setmana que les obligacions laborals no em permeten anar a córrer abans d'anar a la feina i que arribo a casa que ja és fosc. Però és només un dia a la setmana. I és l'únic dia que em prenc de "vacances". Perquè el primer de tot és la salut, i aquestes coses. I perquè sé que si un dia dic que no per qualsevol excusa...

I ara que parlo de salut... resulta que el meu estimat metge es va mirar el meu historial i em va deixar anar que feia 4 anys que el meu colesterol era encara més alt que ara, i que el que havia de fer era fer esport i menjar sa. Però que com que ja ho faig, doncs que seguís fent el que feia. Però a veure, senyor metge, si faig el que s'ha de fer i això fa 4 anys que està així, comptant la meva edat, no se li ha passat pel cap pensar que potser hi ha alguna raó?

Ah, sí... "Mira, torna d'aquí a un parell d'anys, tornarem a mirar a veure què tal estàs, perquè no hagis pujat, i de pas, d'aquí a aquests dos anys, mirarem les tiroides, que podria ser que tinguessis tiroides i veig que no t'ho han mirat mai". No et fot! La seguretat social encara és més lenta que els resultats de la revisió de la feina (no sé per què en dubtava, de totes formes).

Avui ha vingut la meva primera prova. Tot el matí amb criatures que tenen menys de la meitat d'anys que jo. Bona part de la tarda donant volts per la ciutat. Hi he anat amb ma mare i hem estat 3 hores caminant. Ella té un sopar i li buscava roba per ella. Ejem... Que a mi no m'agrada comprar-me roba, però tinc un problema molt gran amb les jaquetes, ho reconec. Que ja em podria buscar algun vici més barat... M'encanten les jaquetes, i llavors vaig sempre sense, perquè mai tinc fred, però cada any me'n compro una (o dues...) I no hi ha viatge que no me'n compri cap. O em deixo la jaqueta i llavors fa molta fred on vaig, o penso que no farà tanta fred i vaig només amb màniga curta, o... i sempre acabo comprant alguna jaqueta per necessitat! És clar que la d'avui no era necessitat...

Me'n vaig de tema... 3 hores caminant per la ciutat. Arribo a casa i són quarts de 8. És tard, però m'ho vaig prometre a mi mateixa... Així que agafo la bici. Aquí no hi ha excusa que valgui: encara és clar i al matí no he anat a córrer, així que toca bici.

M'alegro d'haver-la agafat. Aquestes coses sempre són així: fa mandra, però quan t'hi poses, estàs ben contenta d'haver-ho fet. I més ara, que milloro molt ràpidament, dia a dia, i estic agafant la forma tan ràpid que fins i tot jo em meravello.

Avui he tornat a no baixar de la bici fins que he arribat a casa (bé, i a l'hora de girar). M'he trobat amb dos éssers vius. El primer, un gos. I no diré paraulotes que tinc lectors menors, però per què la gent deixa els gossos lliures per casa, sense tancar i sense lligar, quan ells marxen, si la casa està al cantó de la carretera? El segon, un noi que també anava sol amb bici, en sentit contrari. Almenys anava en sentit contrari, que me'l trobo que va en el mateix sentit que jo i m'avança i em moro de la vergonya... i comptant que jo no vaig massa ràpid, que vaig de passeig, això seria el més normal. La pena és que me l'he trobat a mitja pujada. Jo suant com una burra per poder pujar, i ell baixant, tot content, a tota velocitat!

El meu resum personal seria que he arribat a dalt de dues pujades traient la llengua, a dalt d'una amb la llengua a mig treure, i que la pujada llarga, on l'altre dia va acabar el meu camí, l'he pujat sense esforç. Vull dir, que sí que he fet esforç, però no he arribat a dalt sense aire...

La pujada que he arribat només traient mitja llengua ha sigut la que vaig pujar amb tant d'esforç l'altre dia (oe!) Per això dic que estic millorant dia a dia, i molt ràpid. La primera pujada amb la que he arribat a dalt traient la llengua ha sigut una de nova (i quina una de nova!) I la segona... doncs la segona ha sigut després de pujar una quarta part de la pujada de casa (oe!) M'he promés a mi mateixa que molt aviat la pujaria tota i entraria a casa per dalt. Perquè sí. Perquè si m'ho proposo, sé que puc.

I demà més. Faltaria més!