Primer dia

Ulls. Només veig ulls. Ulls que se'm miren amb avorriment, i encara no he obert la boca. Encara he de començar a explicar alguna cosa, i veig un bon grapat de parelles d'ulls que se'm miren amb cara de "ja hi som un altre cop, a veure què ens explica aquesta".

El primer dia sempre estic nerviosa. M'he de posar davant d'un munt de gent i els he d'explicar un munt de coses que no els interessen el més mínim. Em recordo de la Laia i de les ganes que té de començar, d'aprendre coses noves. I miro a la classe i només hi veig avorriment. Gent mig adormida. Gent que no està disposada a aprendre massa cosa.

M'adono que encara tinc la cara vermella. Fa menys d'una hora que he baixat de la cinta. Cinc quilòmetres i mig, marcava que havia corregut. Fa poc més d'una setmana que vaig començar, i sense augmentar el temps que he passat sobre la cinta, ja he augmentat mig quilòmetre. I cada dia corro una mica més. Sé que vindrà el dia en què no superaré la distància del dia anterior, però mentrestant, cada dia estic una mica orgullosa de mi mateixa. Cinc quilòmetres i mig no és tant, però mica a mica... i aviat augmentaré el temps...

Fa molta calor a l'aula, i entre que vinc vermella i revolucionada...

Començo a parlar. Poc a poquet. Amb nervis. M'escolten? M'entenen?

Ningú diu res. No sé si estan avorrits o espantats. És el primer cop que entren a l'edifici. A primera hora, n'he trobat un que anava perdut i li he hagut d'indicar el camí. No es coneixen entre ells. No s'han vist mai, ni tan sols pels passadissos. Si fins i tot uns quants m'han preguntat on era el lavabo!

I jo segueixo, sense massa confiança, uns pocs minuts que se'm fan interminables. Les paraules no semblen voler sortir.

Fins que, de cop, començo a parlar. I ve la confiança. Em començo a moure de punta a punta de la classe. Parlo ràpid. Faig dibuixets. Alguna brometa. No riuen. Repte per demà: fer-los riure, que sinó allò sembla un cementiri! Ningú parla. Ningú contesta si pregunto alguna cosa...

Finalment, algú aixeca la mà. I, a partir d'aquí, la gent comença a preguntar. I jo ja estic al meu lloc. Somric, i em poso a explicar havent superat la vergonya. Perquè els primers dies sempre són durs. Perquè no saps qui tens a l'altra banda. Perquè és difícil parlar davant de gent que saps que no t'escolta, o que estan cansats d'escoltar a gent com tu.

Però tot acaba tornant a la normalitat. Ja no serà més el primer dia, i demà ja començaré amb confiança. Els meus pantalons han tornat bastant més blancs que quan he marxat de casa (com puc ser tan marrana?) I el coll ja em torna a fer mal, com cada setembre, que torno a forçar la veu. I ja és com si no m'hagués passat tot l'estiu sense estar davant la pissarra, explicant coses.