Nois, bicis i ja no sé què més

Ahir al vespre, quan vaig anar a dormir, tenia clar que avui m'aixecaria i faria un post. Hagués sigut divertit, fer aquell post. Però ja no el vull fer.

Però hagués sigut divertit. La situació: una familiar meva, a qui agrada moltíssim xafardejar, i per la que el més important és l'aparença i l'aspecte físic de les persones, està a fora casa. Arriba un cotxe. Un cotxàs. Un d'aquests cotxes que dubto que baixin de 40000 euros, d'una gran marca, però no un monovolum, sinó un gran cotxe. En surt un noi. Diguem que el noi que en surt va a conjunt amb el cotxe. Vestit impecablement, tot de negre, amb pantalons de marca i una camisa. Entre metre vuitanta i metre noranta d'alçada, i fart d'anar al gimnàs, però sense ser del tipus porter de discoteca. Una edat aparent d'entre 25 i 30 anys. M'he deixat alguna cosa? Em sembla que no. La veig a ella, mirant-se'l de dalt i baix i tornant-se de tots colors. D'una banda, morint-se per preguntar qui és aquest noi, i per què em saluda somrient i entra a casa, quan no hi ha els meus pares. I d'altra banda, verda d'enveja de veure aquest noi amb aquesta aparença. No cal ni dir que vaig gaudir del moment, rient per mi mateixa! I que quan va arribar ma mare, el primer que va fer va ser interrogar-la...

Però les coses han canviat aquest matí. És setembre i sóc feliç, tot i que no sé per què. Miro a banda i banda, i veig que les coses no van tan bé com haurien d'anar. Totes les coses. Però tinc energia, i ganes, i m'és igual que tot no vagi com ha d'anar, perquè... no sé ben bé per què. Hi ha gent que està trista, t'ho mires des de fora i no hi veus raó. I jo...

Perseguint el gos per casa els avis, he anat a parar a un lloc i he hagut de riure. Ara ja sé on és la meva bici! Estava perduda, sabia que havia d'estar a casa els avis, però mai se m'hagués acudit buscar-la allà, al lloc on l'avi es canviava quan arribava de l'hort.

He somrigut. És una coincidència que, després de tant de temps, trobi la bici just aquesta setmana. Just quan fa una setmana vaig pensar que l'havia de tornar a agafar. Lluny queden aquelles èpoques en les que els meus companys anaven en moto i a mi no em deixaven, i em passejava pels pobles del municipi (i dels municipis propers) en bici. I, no ens enganyem, visc en zona muntanyosa, o sigui que em feia molta gràcia.

Però feia... buf, no recordo quants anys (sí, anys!) feia que no agafava una bici. La tonteria de l'spinning no compta, que allò no és una bici ni és res. Per això, quan fa una setmana algú em va dir que per què no agafàvem una bici i anàvem a donar un volt...

He de dir que allò que diuen de l'anar amb bici és ben cert. Ja em teniu a mi, a sobre d'una bici amb la que no tocava de peus a terra (i em faltava bastant) i bastant cutre, pensant si encara sabria anar-hi. Però... miraculosament, encara sabia anar-hi. D'acord, tenia algun problema per frenar, però és que no tocava al terra, i no parlo del seient, sinó de la barra. A part de que la bici estava defectuosa i...

Però ric. Em ric de mi mateixa. I veig la bici. La meva bici. Sé on és. Segurament no tingui vent a les rodes. Però estic segura que molt aviat l'agafaré. I ara ja tinc cotxe, però tornaré a recórrer els pobles de la vall, de la meva vall, amb ella. I tant que sí!