I no he baixat de la bici!!!

Ho sento, però no me'n puc estar. Que sí, que avui ja he fet un post, però...

He sortit de casa. El sol encara era alt, però feia ventet. He seguit el mateix camí que diumenge: cap a baix. A part de que és el camí més agradable, també és millor començar amb una baixada.

I quina baixada! El vent tocant-me a la cara, sense cotxes, tot recte. La bici a tota velocitat, i això que només baixo una quarta part de la baixada grossa.

Just quan acaba la baixada, quan encara la bici va sola, comença la primera pujada. Una bona pujada. Dura. I... l'he pujat sense baixar de la bici :-)

A dalt m'hi esperen un parell de cases i uns 10 metres de terreny pla, que són seguits per una gran baixada, de les bones. Una baixada que acaba de cop i es tranforma en una pujada d'un parell de quilòmetres. Una pujada d'aquelles que no tenen massa pendent, excepte al final de tot, però que a mida d'anar-les pujant, acabes amb les cames fetes pols d'estar pujant tota l'estona.

Una pujada que diumenge vaig deixar a la meitat i vaig donar mitja volta, però que avui... avui he decidit que la pujava tota. Fins i tot el tram final, que té més pendent.

I allà he arribat. Al cim. Amb un somriure. El somriure d'haver pujat fins a dalt de tot sense baixar de la bici.

D'acord, quan he arribat al cim he baixat de la bici... És que he volgut donar la volta, però la carretera era massa estreta, i me n'hagués anat a pastar, si no hagués baixat de la bici... Però ha sigut patatisme meu, no pas que no pogués pujar la pujada.

I llavors he baixat. Dos quilòmetres de baixada, amb el vent de cara, que m'han sentat d'allò més bé. D'acord, no he pedalat gens en els dos quilòmetres (m'hauria de caure la cara de vergonya), però és que per pedalar hagués necessitat el plat gros, i encara pedalar a tot drap. I després d'haver pujat la pujadeta sense baixar de la bici, crec que em mereixia gaudir de la baixada!

Quan estava al final de tot de la baixada, m'he recordat del comentari de la Terra. He posat el plat gros, he començat a pedalar com una desesperada, i he passat a tota velocitat per sobre de la riera, fins arribar a la pujada. El meu primer repte.

La pujada estava allà, esperant-me, i jo he fet un esforç. L'havia de pujar.

I ho he aconseguit! La felicitat d'arribar a dalt sense haver baixat de la bicicleta ha sigut immensa. No esperava trigar tan poc! Primer repte aconseguit!!!

Llavors he baixat la baixada, la última baixada, amb un somriure d'orella a orella i he atravessat el pla de casa (que de pla no en té res).

La pujada de casa no l'he intentat. Amb un repte al dia ja n'hi ha prou. Si l'hagués intentat pujar, no ho hagués aconseguit, i ara no estaria tan contenta amb mi mateixa. I havia quedat que intentaria coses que pogués aconseguir. Dissabte intentaré pujar el primer quart de pujada, fins al trencant de casa. A part de fer el camí una mica més llarg.

Si he pogut pujar la penúltima pujada a la primera (o a la segona, tot i que l'altre dia no m'ho havia proposat en sèrio), sé que puc aconseguir qualsevol cosa. Sempre que depengui del meu treball, és clar!

Ah, sí, als matins cada dia corro de manera caòtica, el que puc, per recuperar la forma després d'un estiu de pànxing. I cada dia corro una mica més que el dia anterior. D'aquí a les olimpíades. Ai, no, que deia que volia marcar-me objectius que pogués aconseguir!