Històries curtes

El que té de bo (o de dolent) quan fas endreça, és que trobes coses que fa temps que tenies oblidades. I fent endreça de la música que tenia (de fet, encara em queda molt per acabar-la, però ho vaig fent mica a mica, cada cop que carrego l'mp3...) em vaig trobar aquesta cançó.



No, el grup en qüestió no em paga res perquè hi posi les seves cançons. Prometo no posar-ne més...

Després de que se'm posés la pell de gallina només de sentir els 3 o 4 primers segons de la cançó, i que em tranportés uns quants anys enrere, em vaig quedar amb el títol: històries curtes. I em vaig recordar dels blogs.

En certa manera, els blogs no són res més que històries curtes, que alguns expliquem. Trossets de vida, que acaben formant històries curtes, no sé si sense massa sentit.

Fa uns posts, algú em va dir que una història que explicava ja l'havia explicat. Em repeteixo, ho sé, però em quedo amb la reflexió que potser no només són històries curtes sense cap sentit, sinó que són històries curtes que es lliguen entre elles, fins arribar a formar una part de la verdadera història, a partir d'històries curtes.

Històries curtes que, des del principi de la cançó, em tranporten a un passadís. Avui precisament, 11 de setembre. Demà és l'aniversari d'algú. De fet, avui és l'aniversari d'algú, però demà també. D'algú amb qui em passa una cosa bastant estranya: si em pregunten si sé quin dia és el seu aniversari, no ho recordaré. Però cada cop que veig escrit en algun lloc o que sento algú parlar de l'11 de setembre del 77, veig com somriu i diu "el dia abans de que jo nasqués".

El dia abans de que comenci el cole (uala, com en sé, de lligar temes...) M'he passat tot el matí (bé, potser no tot el matí) envoltada de llibres. Demà comença el cole, per mi també, i la setmana serà molt dura. Per mi, i pels pobres que estan a l'altra banda. Estava buscant històries curtes i coses divertides per explicar. Perquè pobres, després de tot un estiu de vacances, aguantar-me a mi unes quantes hores seguides (i unes quantes hores, la mateixa gent...) ha de ser dur. Per sort, casa meva està plena de llibres d'històries curioses i coses que fan gràcia. La majoria les he desestimat, perquè no vull que em prenguin per boja el primer dia. Estan acostumats a classes avorrides, i això d'ensenyar-los coses mitjançant jocs o històries curioses els sembla infantil. És una pena. En fi, demà a primera hora els veuré la cara, i tinc tot un curs per explicar-los històries, si hi estan predisposats, però el primer dia no. No vull ser la pallassa de torn.

M'he adonat que fa molt temps que no m'invento cap història. O, com a mínim, fa molt temps que no m'invento cap història i faig l'esforç d'escriure-la. Em sorprèn. Com em sorprèn el meu optimisme. Al principi del post anava a dir que, només de sentir com començava la cançó, m'he posat a somriure, amb un somriure d'orella a orella. Però no ho he dit, perquè somric tot el dia. De punta a punta. Si fins i tot al migdia, quan han passat quatre bicis per davant de casa i he vist que tots quatre pujaven la pujada de casa (bé, una tenia bastants problemes i feia una d'esses... però el que és pujar, ha pujat), m'he deprimit una mica pensant que a mi em pesa massa el cul, però se m'ha passat ràpid.

És l'hora de les meves històries curtes. Les històries curtes de la Lluna. Les històries inventades. Les històries possibles, i que tenen sentit. L'hora de les meves històries personals, que sorgeixen només del meu esforç, i que no depenen de ningú més: si jo m'hi esforço prou, jo aconseguiré arribar-hi, i no depenc de la resta del món.

Esperaré que baixi una mica el sol. I llavors agafaré la bici i aniré per aquest terreny muntanyós. A veure quines històries curtes em venen al cap.