dimarts, 18 de setembre del 2007
Dependència
Em poso les ulleres bé per enèssim cop al dia. Fa dies que tinc al cap la situació. M'aixeco al matí. Esmorzo sense les ulleres posades. Però, a part de dormir i dutxar-me, és la única cosa que faig sense ulleres durant tot el dia. Em poso les ulleres. Vaig al gimnàs. A la porta del gimnàs em trec les ulleres noves i em poso les més velles que tinc, que tenen una graduació una mica menor, però no m'hi veig tan malament. Em trec les ulleres només per dutxar-me. Torno al cotxe i em poso les ulleres de sol (a dintre el gimnàs se m'ha fet de dia). Arribo a la feina, em trec les de sol i em torno a posar les que m'he posat a primera hora del matí. I ja no me les trec en tot el dia.
Em fa por la dependència que tinc de les ulleres. O sigui, només tinc unes ulleres amb les que m'hi veig bé (dues si comptem les de sol, però no puc treballar amb ulleres de sol...) Fins ara no m'importava, perquè tot i necessitar-les, només les portava en determinats moments del dia. Però és que ara les porto tot el sant dia i... em fa por que es trenquin o alguna cosa per l'estil. Perquè ara sóc una ullero-dependent i no en tinc cap de reserva. Només tinc aquestes ulleres que porto ara, i sense elles, estic perduda.
I em fa por perquè no m'agrada dependre de res ni de ningú. Sempre he fet les coses a la meva manera, sola, i sense haver-me de recolzar amb ningú. No ho sé, a vegades veig gent que una cosa tan senzilla com anar al cine no ho poden fer si no es recolzen amb ningú més, depenen d'algú que els acompanyi al cine. I això només és un exemple.
Però les ulleres em fan pensar. En la meva dependència. Bé, segurament hauria de dir en la meva independència. Però, sobretot, en la independència (o la dependència) de la resta de la gent.
I m'adono que només hi ha una cosa que em fa més por que tornar-me dependent d'algú (i això me'n fa, i molta), i és que algú (per alguna d'aquelles coses que no passen mai, ni passaran mai) es torni depenent de mi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
12 comentaris:
Una d'aquelles reflexions tan senzilla, però a l'hora tant profunda... m'encanten els exemples que fas servir per explicar certes coses. La dependència no és mai bona. D'algunes coses la tenim per necessitat, com del cotxe, per exemple, tot i que no és en absolut el meu cas. Però la dependència de persones... això no pot acabar mai bé. Una cosa que ens diferencia de molts animals (encara que no de tots), és la consciència d'individualitat. Si deixem de ser conscients d'això, ens degradem molt com a persones, cal que no depenguem mai de ningú, perquè les persones fallen, és llei de vida, i llavors és fatal. Amb les persones ens hem de complementar, podem compartir-ho tot, però que cada part aporti alguna cosa per arribar a una bona comunió, i que cap de les parts estigui subordinada a l'altra.
M'he autoesborrat el comentari, no sé al rellegir-lo no m'ha agradat com sonava. En deixo, però la primera part
Un gran tema aquest! No saps fins a quin punt per mi, ara mateix. Em fa molta por dependre d'algú (sigui qui sigui aquest algú), curiosament (o millor dit de curiosament res), mai se m'ha passat pel cap que algú pogués dependre de mi, apanya't aniria el pobre ;-)
Felicitats per aquest post, diu moltes coses de tu i m'agrada el caràcter que tens, joooooo, jo et vull coneixer en persona!!!!!
:-)
Petonets dolcets de bona nit bonica!!!!!!!!
Has tocat un gran tema. Lo pitjor que ens pot passar és dependre d'algú, ens anul·la com a persona. Tant si depens d'algú, com si algú depèn de tu. Com diu el Xexu s'ha d'arribar a un equilibri i complementar-se. Jo, fa anys, vaig caure en el parany, degut a que estava molt baixa de moral per certs aspectes de la meva vida, vaig arriba a dependre d'una altra persona. I és lo pitjor que et pot passar en una relació, tant per tu, com per l'altra persona, i de vegades et dones compte massa tard. Però de tot se'n aprèn, i si una cosa he après és que ens hem d'estimar a nosaltres mateixos, i si ens estimem no caiem en una dependència.
Quin rotllo avui, eh!
No suporto dependre dels altres. M'agrada massa ser independent, fer les coses a la meva manera. I malauradament encara em queden uns quants anys de pura dependència dels altres...
És com allò que deia el dia del meu aniversari. El pas més proper per a sentir-me més independent serà el cotxe crec. No haver de demanar a ningú que em porti aquí o allà, ni que em facin xantatge per poder treure'n profit de la situació. Però queda lluny encara. I dels altres aspectes més importants encara no en veig ni l'horitzó.
Tampoc m'agrada que depenguin de mi, em pesa la responsabilitat d'haver de complir en certs moments quan potser ni em ve de gust o no em va bé simplement (deixant de banda si s'és monitor de nens i coses d'aquestes relacionades amb la feina, en les quals la responsabilitat l'has escollida tu i no t'ha estat imposada)
Un petonet!
fins fa poc ... tenia depedència a la pepsi ... ara, la tinc a ... salut
Gràcies, XeXu. Amb això dels exemples m'hauries de veure a classe. Són exemples molt tontos, que no tenen res a veure amb el que explico, i solen ser dolents... però els alumnes riuen, i es recorden de l'exemple, que és el que volia :-) Per la resta, no sabria què més dir, completament d'acord, tu ho expliques molt bé, i no cal afegir-hi res més.
Tirai, dona, no cal que esborris el comentari. No sonava malament. A la última frase del post, el que hi posava jo era això de que jo tampoc crec que mai ningú arribi a dependre de mi. Però, no sé, m'ha vingut al cap ma mare. Des de fa uns anys, mai ha anat a comprar-se res de roba que no anés jo amb ella a aconsellar-la (no sé per què, que jo no sóc entesa en roba). És complicat, tot això. Jo a vegades crec que sóc una mica autosuficient, però és que si no puc anar sola a comprar-me una peça de roba, o al cine, o a fer qualsevol cosa... vaja, que no necessito que ningú m'acompanyi. No ho sé, és estrany. Però m'agrada el que vas esborrar d'interdependència múltiple, això de dependre una mica de molta gent a la vegada.
Home, Jo Mateixa, no crec que sigui una cosa tan rara. Vull dir que hi ha molta gent que no intenta dependre dels altres. I a mi ja em van criar així, perquè ma mare, a part d'això de la roba, no l'he vist mai dependre de ningú.
Exacte Boira. És allò que diuen, que una parella et veurà exactament com tu et veus. Si tu no et veus bé, és difícil que la parella et vegi bé. Però en fi, això de la dependència és xungo. Per totes dues parts. Espero no trobar-m'hi mai.
Laia, quan tinguis el carnet dependràs de que algú et deixi el cotxe! Però tu no et queixis, que deus tenir transport públic! I sí, d'això anava: és xungo dependre d'algú, però que algú depengui de tu tampoc és una gran situació. I no sé quina de les dues és pitjor. Perquè, com a mínim, si ets tu qui depens d'algú, tu ho controles, però si és algú altre que depèn de tu...
mossèn, ara la tens a... a què?
És fàcil arribar a dependre d'una altra persona si tens certes inseguretats o un baix estat moral, però tot funciona millor quan depenem d'una manera equilibrada i ens complementem, com ja han dit.
No dependre per qualsevol cosa et fa sentir autosuficient-> confiança-> autoestima. Ser capaç de fer la teva.
deu c a l'alzheimer pq no ho recordo ... salut
Terra, com a la resta de gent, res a dir, completament d'acord!
No ho recordes o no ho vols recordar, mossèn?
Potser amb el temps, un dia et despertis sabent que hi ha una petita vida que depèn de tu. I encara que ara et pugui semblar estrany, no hi ha res millor ni més gratificant a la vida. I, per cert, seràs una mare fantàstica, quan arribi el moment.
Tens raó, Jordi, no ho havia mirat des d'aquest punt de vista. En aquest cas, no tindria cap problema en què algú depengués de mi.
Però parlava d'una altra dependència, entre persones adultes.
Publica un comentari a l'entrada