Confiança

Confiança és el que em faltava avui amb la bici. Que sí, que la sé fer anar, però... em faltava confiança.

Mai he sigut una persona d'anar molt ràpid amb bici, i sempre frenava a les baixades, però és que avui...

Bé, confiança i altres coses, em faltaven.

I és que, aquí on visc, és molt difícil trobar un tros de terreny pla. O tens una baixada, o tens una pujada. Més o menys pronunciades, això sí, però la majoria amb bastant pendent.

M'encanta la sensació de les baixades, amb el vent a la cara. Tot i que hi he anat just després de dinar i el sol em matava.

Però les pujades... I és que, per més que corri i que intenti convèncer-me a mi mateixa que tampoc estic tan malament físicament, el problema és que estic bé per córrer, però a la que canvio l'exercici físic, ja l'hem fotuda.

Tot i així, ha anat bé en general. Dimarts hi torno, faltaria més! Però hi tornaré més cap al tard, no fos cas que m'agafés alguna insolació. I és que avui no sé si ha sigut pel sol o per l'exercici, però he arribat ben vermella de cara i no podia deixar de suar.

Això sí, després d'avui, no penso tornar a cap més classe d'spinning. Anar amb bici és sentir l'aire a la cara, amb la velocitat. És gaudir de les baixades com si volessis. I patir per arribar a dalt de la pujada, però sentir-te orgullosa amb tu mateixa quan per fi la pujada deixa de ser pujada i has aconseguit arribar a dalt. Tu i la bici.

I els reptes. Perquè les meves cames ja no estan acostumades a anar amb bici. I els costa. I al meu cervell li costa decidir quina és la marxa més apropiada per a cada terreny. Però amb el temps això ho aniré recuperant.

I, no ens enganyem, he arribat a dalt de poques pujades. És clar que tampoc n'he pujat massa. Però és que alguna ja em costava (i bastant, per no dir molt) quan tenia 13 anys i entrenava 3 hores diàries. El meu objectiu, de moment, és la penúltima pujada abans d'arribar a casa. Quan corria els pobles del municipi amb la bici, la pujava, no sense esforç. Avui he aconseguit pujar-ne tres quartes parts. Espero poder-la pujar tota a sobre la bici aviat. I, quan ho aconsegueixi, llavors atacaré la pujada de casa. Tres o quatre-cents metres de pujada d'aquella que sembla que no sigui gaire pujada, però que sí que hi ha pendent, i es nota bastant, seguit d'uns cent metres de pujada d'aquelles que superen el deu per cent de pendent. Per molta gent segur que no és res, però per mi és un bon repte.

Tot i que he trobat a faltar alguna cosa que m'indiqui la velocitat a la que vaig, quanta distància he recorregut, i totes aquestes tonteries. Algú em regala un gps? ;-) I, com que ja sé que algú m'ho comentarà en privat, no, no penso dir-li a ningú amb gps que m'acompanyi amb la bici. Que si he de començar a parar a mitja pujada i a suar com una porqueta (suen, les porquetes?) com he fet avui quan he arribat a casa, millor vaig sola!