Ho sento, però avui no tocava post. La feina em surt per les orelles. La que ja hauria de tenir feta. La que ja voldria tenir feta. La que fa anys que hauria d'estar feta. La que ha d'estar feta per ja.
He rebut un mail. Em conviden una setmana a vés a saber on, tot pagat. I, altre cop, he hagut de dir que no. Per què? Per la feina que ja hauria d'haver fet. Per la feina que no he fet. Per la feina que he de fer. Per...
Sé que potser hauria de dir que sí. Però la consciència no em deia. No puc dir que sí i marxar. Que llavors em quedo i faig poquíssima feina, perquè perdo dos dies amb una xorrada, i quan me n'adono m'estiro dels cabells, perquè fa dos dies que em barallo amb una cosa que, si m'hagués mirat detingudament, ho podria haver vist amb mig minut.
I ara tinc un problema d'aquests. No arriba a Bifur, Bofur i Bombur, però potser és pitjor, perquè aquest no el puc detectar tan fàcilment. I avui ja hauria d'estar arreglat. I no ho està. I li he donat totes les voltes que he pogut, però fa una setmana que m'hi barallo, i segur que serà una xorrada de les grosses. I si he perdut una setmana amb una xorrada, no podria perdre una setmana en algun altre lloc, de "vacances"? No, ja sé que la consciència no em deixa.
Però avui no tocava post. I avui he tornat al passat. I fa mal. Fa mal adonar-se que determinada gent t'ha descartat sense donar-te una oportunitat. Perquè és la història de la meva vida. No demanava res de l'altre món, només una oportunitat. Una amistat que podria haver sigut bona. Però no sé què va passar, i ara sembla que sóc la persona més dolenta del món. I jo no vaig fer res. En aquest cas, almenys, jo no vaig fer res. Un dia algú és amic, i al dia següent diu alguna cosa mal dita i ja no et torna a dirigir la paraula. Per què? Tampoc ho pots preguntar, perquè no et dirigeix la paraula.
Aquest cas va ser bastant dur. Jo em pensava que ho havia superat, però avui he vist que no ho he superat del tot. La sensació aquesta de que no tinc cap oportunitat. La sensació que ja està tot decidit, i que no tinc la meva petita oportunitat.
No entenc res de res.
No entenc per què les coses no em surten.
No entenc per què se'm neguen les oportunitats.
No entenc per què faig un post, si avui no tocava.
dimarts, 25 de setembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
9 comentaris:
Només queda seguir treballant, ja ho saps. En tots els àmbits n'hi ha d'afavorits (i de vegades ni s'ho mereixen), i el que ens queda és demostrar que s'equivoquen amb nosaltres. Jo estic segur de que amb tu s'equivoquen, i algun dia rebràs la recompensa que et mereixes. Sí, ja sé que aquestes són les típiques coses que no t'agrada que et diguin, em sap greu, però que vols que hi faci si és el que penso de veritat. I mira, que no et dic nena maca ni res, t'ho dic perquè així ho crec.
Poder l'has fet per que tot i que no tocava necessitaves fer-lo, explicar el que sents, com estàs....
No puc dir que no t'estressis, veig que encara que t'ho digui segueixes fent-ho i es que com sempre, les coses vistes des de fora, sempre es veuen diferent :-(
Nomes et puc dir que miris de descansar, si més no els caps de setmana si pots, i que poder uns dies fora t'anirien be, però esta clar, es la teva vida i tu et marques els límits, però em sap greu veure't (es un dir) així.
Un petonet ben dolç bonica, que dormis i descansis molt be.
Ànims! Intenta que el no t'atormenti! No sé què dir-te, m'agradaria trobar les paraules que t'ajudessin a fer-te sentir millor, però no les sé.
no entenc que no t'entenguis ... envia'ls a pastar i comença de nou ... salut
La seva perdua el teu guany.....
Parva scintilla saepe magnam flamam excitat
Una petita espurna sovint inicia una gran flama.
A vegades no hi pots trobar una explicacio sensible.
Millor aprofita-ho si et surt l'oportunitat... no li donis massa voltes
Carpe Diem!
Ànims Lluna, pensa que els que creus que són amics i reaccionen tal com tu dius no valen la pena. De bons amics n'hi ha molt pocs.
Molts petonets.
Deus estar molt cansada, nomes volia dessitjar-te dolços somnis i que descansis petita Lluna, un petonet dolcet :-)
Lluna, ànims...
El que si toca és qeu m'enciïs un e-mail de contacte per afegir-te a les històries veïnals i els companys de grups (quan els faci) puguin enviar-te el tros de relat que et tocarà seguir o acabar. No el sé veure al teu blog...
(sóc el veí de dalt)
Gràcies, XeXu. No sé si algun dia rebré cap recompensa, però si algun dia l'arribo a rebre... ja em tocarà, perquè estic farta de rebre pals! Tot i que no sé, són tants anys rebent pals, un a darrere l'altre, que estic convençuda que jo ja no tinc remei. Que tota la vida rebré pals.
És clar, Jo Mateixa, que l'he fet perquè era el que sentia, i em va anar molt bé, no creguis. I sí, ara que s'ha passat l'stress... buf, aquesta tarda pensava que m'adormia. Avui aniré a dormir més aviat... Se'm tenquen els ulls.
Gràcies Tirai. A vegades només un comentari ja dóna ànims.
mossèn, és que tinc massa memòria per enviar-los a pastar :-(
escursó, em quedo amb la teva frase de la seva pèrdua el meu guany. Segur que tens raó, però sovint costa de veure-ho i no ho vols perdre.
Ja ho sé, Boira, que n'hi ha molt pocs de bons amics. Poquíssims :-(
Veí, el meu mail està al perfil, però el perfil només és visible als comentaris... Ara t'envio un mail.
Publica un comentari a l'entrada