Hora de tancar

Ara fa més de 4 anys i mig, una noia que s'avorria i que necessitava que l'escoltessin, va descobrir el món dels blogs i en va obrir un. Han passat molts dies, i, amb aquest, 1321 missatges, que es diuen aviat.

Han passat molts dies, i molta gent. El que va començar tímidament com una forma d'abocar el que se'm passava pel cap, amb el temps es va convertir en un bon costum, que m'acompanyava cada dia, em feia pensar, i em feia explicar les coses.

Però, com ja he dit moltes vegades, el millor de tot no era explicar les coses, sinó la gent que hi ha al darrere. Gent que apareixia del no-res, que podien viure més o menys lluny, però que d'avui per demà es convertien en algú que era gairebé de la teva família. O de la família ja directament.

Gent que, en alguns casos, van acabar traspassant la pantalla, i alguns s'han convertit en gent realment important.

No enganyaré a ningú. El que acabo de dir és veritat, però també seria una mica hipòcrita (o un molt) quedar-me aquí. Hi ha dues persones amb les que no em perdonaré mai com han anat les coses, i per més temps que passi, seguiré pensant que sóc una molt mala persona. I em seguiré dient que no es pot acabar com hem acabat. Però tampoc voldré arreglar-ho, per dir-ho d'alguna manera, perquè sé que intentant arreglar-ho només aconseguiré que fer-me mal, i això em fa sentir egoista, i a la vegada una bruixa.

D'acord, no més mal rotllo en aquest post...

Com he dit al principi, vaig començar, tot i que no ho sabia, explicant les coses perquè necessitava algú que m'escoltés. Qui m'ho hagués dit mai?

La meva mare, dona sàvia, com totes les mares del món, sempre em deia el mateix. "Ai, nena, mira que hi ha gent com tu pel món! Però, és clar, tu no surts, i ells, com que són com tu, tampoc surten! I, és clar, com vols conèixer gent com tu si us quedeu tots a casa? Així no us trobareu mai!"

La casualitat va acabar donant la raó a la meva mare. Com si fos un acudit dolent, o una juguesca del destí, vaig acabar coneixent a algú que, tal com deia ma mare, era com jo. Algú que treballava al mateix lloc que jo, que havia començat a treballar en aquell lloc a la mateixa època, i d'això ja en fa uns quants anys. Algú amb qui compartim molts coneguts/amics, i que ha tingut una trajectòria molt semblant a la meva.

La broma del destí és que, tal com deia ma mare, ens vam acabar coneguent des de casa. O sigui, per internet, cadascú a casa seva.

I, d'alguna manera, veig que tinc algú que m'escolta. I ja no em ve de gust repetir les coses. Perquè repetir les coses és avorrit. I allò que em semblava impossible fa un temps, que escriure no fos una necessitat, ha acabat essent possible. He acabat escrivint un post cada no sé quant, quan m'adono que fa molts dies que no dic res. Però sense massa convenciment. I parlant del mateix, sempre.

Crec que, d'alguna manera, ha arribat l'hora de tancar. L'hora de dir que ja s'han passat els dies en què venia i explicava les meves coses. Els dies en què estava trista i després d'escriure semblava que m'animava. O els dies en què volia compartir algun moment amb algú, i el compartia amb la pantalla.

Sé que fa menys de quatre mesos, de cop vaig tenir una cosa molt clara. Recordo intentant explicar una cosa de llistons a una persona, i el llistó que jo volia que estigués a dalt. Ho recordo perfectament. I també recordo que no sabia com explicar-ho. No ho sabia. Sabia què volia dir, però no sabia com explicar-ho. I, de cop, aquell dia, ho vaig veure clar. Era allò. Sí, allò era el que no sabia com explicar. I segueixo sense saber explicar-ho, però cada dia estic més convençuda de que era allò. Si és que és possible estar-ne més convençuda cada dia.

I, de la mateixa manera, cada dia estic més convençuda que aquest lloc no té futur, perquè ja no és el que era, i no vull acabar escrivint un post cada mes quan em recordi que fa molt que no dic res. Vaja, que ja que sóc molt xul.la, jo, em decideixo a fer com l'Indurain (quines comparacions que vaig a fer, jo! Està clar que no li arribo a la sola de les sabates!): em retiro quan encara estic en actiu (ejem... bé... d'això... deixant de banda els últims 3 o 4 mesos), i quan estic a dalt de tot (ejem... bé... d'això... és un dir), abans de que això no degeneri.

D'aquí a uns dies faré que aquest blog sigui privat, i ja només hi tindré accès jo. I amb això tancaré una etapa. Una etapa en la que he conegut a gent meravellosa, i que, està clar, que tanqui això no vol dir que deixi de tenir contacte amb tota aquesta gent. No podria, encara que volgués. Perquè són importants per mi. I tampoc vol dir que deixi de llegir aquells a qui he anat llegint últimament. També són importants per mi. Però crec que jo m'he de retirar.

Així que, sense més rotllo (que déu n'hi do!) me'n torno cap al meu lloc. Hi seré. Ja sabeu on i com trobar-me.