Però el deixaré per un altre dia. M'he aixecat bé. No em feia mal res. I al matí em trobava bé. Però a mida que avançava el dia, cada cop era pitjor. Ara l'esquena m'està matant, i em fa por. No em puc ni moure!
El post...
Al poble de la meva àvia hi ha una nena que va quedar en cadira de rodes fa temps. Ella va pel poble amb la cadira, corre darrere els nens, i tot el dia riu. I això em fa recordar allò que deien sobre el tarannà de les persones. Una persona "feliç" pot quedar en cadira de rodes, i passat els primers temps, acabarà essent feliç, adaptada a la cadira de rodes. Una persona "amargada" pot tenir la sort de que li toqui la loteria, i serà feliç uns dies, fins que torni a ser aquella persona amargada.
La majoria de gent suposo que estem al mig, o això m'agradaria pensar. Però, no ho sé, m'agradaria tendir més a la persona feliç, encara que tingui mala sort, que a la persona amargada. Em faria molta por ser una persona amargada.
Tot i que no puc saber quina de les dues persones sóc. Estic trista sense raó? Estic contenta sense raó? Se'm fa difícil i a aquesta hora estic tan cansada (a la nit gairebé no he dormit de mal d'esquena) que no sé explicar-me millor.
Apa, ja he llençat per la borda un bon post per meditar :-)
De totes formes, deixo una cançó L'he sentit per la radio i m'ha encantat. M'ha fet somriure. Suposo que tots els que tingueu la meva edat també somriureu... i és que si començo a sentir una cançó on parla del dream team i de bola de drac a la mateixa frase... me l'escolto! :-D
dilluns, 10 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
7 comentaris:
Buf! Crec que es pot aprendre a ser feliç, a veure les coses amb optimisme. Bé, això espero perquè tenint en compte alguns antecedents meus si això no es pot fer, ja puc plegar (i jo ja m'entenc que no estic pensant en mi, en mi, sinó en els meus avis) Merda! Per què m'ho fas això? Ara em venen ganes de parlar dels meus avis paterns!
Amb la cançó no he pogut, és que no tinc el vespre per cançons així, avui, només, serveixen cançons relaxants! Un altre dia, ho intento
Jo crec que tots tenim una mica de les dues coses, el que varia es la proporció, i aquestes, a més, oscil·len depenent del que ens passa. Aquelles persones que tenen més alt el nivell de felicitat tot i que els varii segueixen sent més felices que la resta i a l'inreves (mode galeta de la sort off)
El que si estic segur és que amb una mica d'optimisme la vida és veu d'un altre color.
Jaja, Tirai, jo si això ve de sèrie, em sembla que també em puc retirar...
Sí, Carquinyol, això és el que volia dir...
Crec que hi ha coses que segurament són part del nostre tarannà, però això no treu que l'aprenentatge i el canvi són possibles.
Segurament, gripaublau. Però... ara m'has fet pensar en un post que tinc pendent. Demà... potser! Sobre el que la gent ens veu molt diferent a com som...
No he pogut evitar dir-te que me n'alegro d'haver descobert aquesta cançó. És maca... Gràcies.
De res, Jansy!
Publica un comentari a l'entrada