I... una setmana més tard...

M'assec a la butaca, amb el portàtil a la falda. Ahir no ho vaig fer en tot el dia, i avui...

Tinc molta son i són quarts de quatre de la tarda. Però estic contenta, i suposo que això és el que compta.

El peu em fa un mal horrible, però he decidit que tornaré a anar al metge, això no pot continuar així.

Tinc aquella sensació de quan has acabat de fer un munt de coses, aquella sensació de descans. Tot i que sé que en falten moltes per acabar, ara em poso a respirar. He d'acabar unes coses abans de dilluns, però ho faré demà, i després tindré el diumenge per respirar.

Tinc el cap fet un embolic, i suposo que ara seria una bona estona per pensar. Però el cap està tan cansat, que diu que ja pensarà demà. Suposo que això és bo i dolent a la vegada. D'una banda, no pensar en el meu cas és bo, però de l'altra...

I m'adono que no estic nerviosa. La setmana que ve he de conèixer al que podríem anomenar "el meu aprenent". O sigui, que el meu jefe me l'envia perquè jo en sigui la jefa. Ein? D'això se'n diu... bé, jo en dic alguna cosa, però tampoc quedaria massa bé dir-ho. Com puc tenir jo un aprenent? Mare meva!

Ara toca agafar aire. Molt d'aire. La setmana que ve s'assemblarà molt a aquesta. Però... me n'alegro!

Ah, sí, una pregunta per nota: què tenen en comú Kiev, Praga i Riga? Espero una resposta positiva d'aquí a poc... :-)

Acabo de trobar la força

Fa un moment em podria haver enfonsat. M'he sentit tambalejar. Hi ha coses que saben greu. Però...

Però això m'ha donat força.

Sí, un dia ho vaig dir: jo no he sigut mai una persona de tenir molts amics. Poquets i amb qui poder confiar. Llavors, si aquests poquets fallen, venen les hòsties (trobo que últimament estic molt ben parlada...)

Moltes de les coses que vaig aconseguir de petita les vaig aconseguir per això: no tenia res a fer amb ningú, i llavors estudiava o el que fos, i aconseguia fer un munt de coses.

Fa anys que em sento com si visqués de rendes, però suposo que és perquè no faig com quan era petita.

A la vegada vull conèixer molta gent, però a la vegada vull seguir vivint en el meu món reduit. Difícil.

He arribat a casa cansadíssima.

Pensava que no podria fer el que vull fer. Se'm tenquen (tanquen pels puristes) els ulls.

Però he trobat la força en una cosa que m'hauria d'haver sabut greu.

Tot i que, al cap i a la fi, ser una espècie de marginada sempre em va anar bé. Per què no m'hi hauria d'anar ara?

PD: Aquests dies estic una mica rara. O diferent. Però... però... m'agrada com estic. I... i... i no em vull amagar sota la closca. Si sóc així, sóc així, i a qui no li agradi, doncs no obligo a ningú a entrar aquí. Apa! I ara a sobre sóc borde!!!

Un petit descans

Són dos quarts de sis. Intento posar-me a treballar, però sé que no podré.

A tres quarts de sis he de marxar. He d'anar a un lloc que em sol agradar anar, però que avui em molesta. Dues hores de parada. I jo amb les coses a mig fer!

Aquesta tarda m'ha tornat a agafar un altre atac de nervis, quan he anat a fer una cosa i l'ordenador m'ha dit que si la volia, que la fes jo. Al final he hagut de donar una volta enorme, però l'he acabat fent :-)

Estic contenta. No, no sé si estic contenta. Tinc moltes ganes. Ganes de moltes coses. Sé que no puc continuar amb aquest ritme, perquè si continuo amb aquest ritme, cauré d'un moment a un altre. He de seguir amb el meu ritme pausat i seguit.

Però de moment vaig fent, ràpid.

No sé si dic paraules connexes o inconnexes. No en tinc ni idea. I sé que hauria de rellegir-ho o no publicar-ho, però tant se me'n fa. No vindrà d'una anada d'olla. I aquí almenys puc escriure en català i puc escriure a raig.

He de reconèixer que estic cansada. Però també he de reconèixer que les dues hores que "perderé" m'aniran molt bé. Bé, de fet seran dues hores i mitja, però ja compto amb què mitja hora ja li estic normalment per arribar a casa. A vegades més i tot.

M'anirà bé el passeig.

Com deia una persona en un comentari en un dels 3 blogs que he mirat aquests últims dies, jo també tinc ganes de conèixer gent nova. Tinc ganes de conèixer més gent. Gent nova. Noves coses. Acabar coses. Començar-ne de noves.

Estic cansada, però tinc ganes de fer moltes coses. Però potser no tinc temps.

Ja no sé què dic. I aviat he de marxar.

Vull seguir treballant fins a caure rendida als vespres.

Vull conèixer nova gent. I no m'importa que em torni a fotre hòsties (ai, ai, ai! Val més que pari).

Vull moltíssimes coses.

Però ara... ara un bon descans de dues hores i mitja. Amb caminada inclosa :-)

Dos en un

Són les 11 del matí. He acabat el que pensava acabar a les 9. Només em falta una coseta. Una coseta i prou. Una coseta que no em costarà res.

A 2/4 de 12 decideixo demanar ajut a l'Anna. Anna! Va, que segur que tu ho saps!!!

A les 12 segueixo esperant la resposta de l'Anna, mentre em barallo amb el que havia d'estar a les 9, segons el meu horari...

A les 12 i poc rebo una resposta. No sap com fer-ho. Perfecte.

Un quart d'una. Estic dels nervis. Però dels nervis. De cop, un mail. L'Anna.

Em diu com fer la meitat del que he de fer. Perfecte, jo sé fer l'altra meitat :-)

Dos quarts d'una. Merda. Quan miro com queda, queda fatal. I ara, què faig? És la única manera que tinc que mig funcioni i... no queda bé!!!

Tres quarts d'una. Tinc una il.luminació divina.

La una. He acabat de fer el mateix amb 8 de diferents. I queden perfectes!!!

Em dic a mi mateixa que sóc una artista! :-) Després m'adono que en realitat hauria d'haver estat una artista a les 9 del matí i em maleeixo els óssos.

Però no treu que sóc una artista... que s'ha portat feina a casa i que està escrivint en comptes de fer-la. Ai! Només 10 minutets, que necessito... necessito evadir-me 10 minutets.

I, ara que dic això d'evadir-me...



Fa un parell de dies (o tres, o un) hi va haver una cosa que em va saber força greu. Em va tocar bastant. Però després em vaig adonar... em vaig adonar de moltes coses.

Podria fer un post molt llarg. Però... però avui no tinc temps. I... i la cançó ho diu tot. Sé que jo no sóc perfecte, i sé que jo dec haver decebut a molta gent. Però jo, quan dic les coses, les dic amb la panxa. I per això em va com em va. Més em valdria dir les coses amb el cap, però llavors encara parlaria menys.

Hi ha un post que se'm va quedar penjat fa uns dies. Parlava de creure. Jo, per fer alguna cosa, hi he de creure. He de creure en el que faig. Si no hi crec, no sortirà bé. I si hi crec, m'hi poso amb totes les meves forces, i la cosa acaba sortint perquè sí. Però el dia que pensava que escriuria aquest post em vaig adonar que em passa el mateix amb les persones. Potser no hauria de ser així, però si no crec en una persona, la cosa no pot anar bé. I si hi crec... Si hi crec llavors potser m'hi bolco massa, potser li explico massa coses, potser... i si hi deixo de creure, llavors...

M'he adonat que deixo de creure en unes quantes persones. Perquè m'han decebut. L'altre dia la Tirai deia que si decebs algú que t'estimes, et continuarà estimant. Potser és que jo no m'estimava aquestes persones. O potser m'han decebut perquè jo sí que me les estimava i he vist que no m'hi hauria d'haver bolcat tant.

Ai, ja he parlat massa, em temo. Però m'és igual. Sí, m'és igual. Només no m'és igual perquè ara he de tornar a la feina i he perdut una bona estona. I prou. Però...

No ho sé, la cançó ja ho diu tot.

Massa feina

Això és un avís. Si tinc molta feina, se me'n va l'olla. I avui tenia molta feina. I demà, i demà passat. Tornant a casa amb el cotxe se m'han ocorregut com 50 posts. Aquest és un resum dels que es podien resumir. Molt aviat hi haurà una sèrie, que no sé quan l'escriuré, però que té exactament 6 capítols. I si algú hi veu alguna influència... o sigui, si algú hi veu la influència que és molt clara, li dóno un premi. Demano em perdoneu pel post...

Estimat diari,

Hauria d'estar acabant la feina que m'havia proposat fer avui. Sobretot perquè he d'acabar una cosa abans de... abans d'un dia d'aquests. I sembla que tot es concentra en aquesta setmana.

Avui això serà una cosa poc convencional, o massa convencional, segons com es miri.

El matí ha començat molt bé. No he corregut, però he suat, i molt, i això sempre fa sentir bé. Llàstima que quan m'he anat a dutxar i estava tota ensabonada de dalt a baix l'aigua de la dutxa del gimnàs ha deixat de sortir calenta. Merda!!!
Però el dia ha començat amb un somriure. Esperava una resposta. I ha sigut molt bona. He anat amb un somriure d'orella a orella, fins que m'he tirat un esborrador per sobre els pantalons negres. Feia 10 minuts que estava a l'aula...

Després, per sorpresa, tenia companyia. Companyia i remordiments. Jo no volia perjudicar a ningú. Ni crec que hagi perjudicat a ningú. Però... no ho sé. Hi ha una possibilitat d'una cosa. Algú em va parlar d'aquesta possibilitat. I jo sé que a una altra persona aquesta possibilitat li faria molta il.lusió. Així que li vaig dir. No ha sigut fins aquest matí que m'he adonat que potser l'altra persona es podria enfadar, perquè és introduir competència. Que no crec que afecti, però jo no hagués sabut d'aquesta cosa si algú no me n'hagués parlat, i jo ho he dit a algú a qui li interessa. I... I... Jo crec que he fet ben fet, però em sap greu que aquesta altra persona s'ho prengui malament.

De fet, no fa massa jo vaig ser la persona que hi va sortir perdent. La persona que va avisar a una altra que hi havia aquesta possibilitat no s'atreveix a mirar-me, ni a dir-me res. Jo al principi vaig entendre que ho va fer perquè creia que a l'altra persona li interessava. Però, entre que sempre havia pensat que a aquesta persona no li queia bé, i que ara sembla que es sent tan culpable... Buf! Vaig començar a pensar que potser ho havia fet per perjudicar-me. Però segurament només sigui això, que continuo sense caure-li bé, però que no es sent còmode amb la situació. Ara que sóc jo la que he parlat d'una possibilitat (una cosa molt més petita, que no té res a veure amb el futur de ningú, que la meva sí que hi tenia a veure), em sento malament. I jo no ho he fet per perjudicar a ningú, però... ara sóc conscient que potser algú hi surt perjudicat. Però tornaria a fer-ho. Perquè crec que la persona a qui ho he dit es mereix aquesta oportunitat, perquè realment no puc pensar en ningú que s'ho mereixi més. I ara aquesta persona està molt contenta amb la possibilitat. I... per què a vegades són tan difícils les coses?

I també he rigut en veure unes persones joves. M'havien de venir a veure. I jo no hi era. Però ells no sabien que jo hi era. Molt pitjor: no sabien que jo no hi era, però que estava venint i els veia. Els veia com s'anaven dient l'un a l'altre que passés primer, que li feia vergonya, que si un moment, que si ara vaig jo, que no que vés tu. Buf, no me n'he pogut estar i els he dit que no me'ls menjaria pas! :-)

Després he entrat en estat de xoc. He vist una notícia. I m'he quedat... Perquè, perquè... perquè jo era una persona que era molt treballadora, que feia les coses, que em sortia de tot. I ara... Ara... com pot ser que tothom em passi al davant? Fins i tot gent que quan jo feia dos o tres anys que treballava encara estaven estudiant? Com pot ser? Què en faig del temps?

No, no, no ho vull saber. Avui encara he d'acabar unes quantes coses. Bona nit! Jo vaig a treballar. Buf...

Supersticions

Si algú em pregunta si sóc supersticiosa (quina parauleta més lletja, sobretot d'escriure!) li diré que no. Així, de cop. Deixaré anar un no.

Però si m'ho penso, llavors diré que sí. Diré que ho sóc. Però només en una part de la meva vida. Com aquell futbolista que sempre ha d'entrar amb el peu dret al camp, o aquell que quan passa per davant de la capella del camp nou s'ha de senyar, o com aquell que sempre porta les mateixes botes o...

Doncs sí. Jo sóc supersticiosa d'aquest estil. Sempre, sempre, sempre, si he de competir, tinc els meus rituals. Les meves coses que s'han de fer d'una determinada manera. El problema és que...

El problema és que les meves supersticions de competir no depenen només de mi.

Així que quan m'he aixecat al matí i he vist que les primeres supersticions fallaven totes... buf! He pensat que seria un mal dia. Però, no sé, me n'he anat directa al meu raconet de còmics. Fa temps que segueixo uns quants còmics, que gairebé tots tenen a veure amb la meva feina, amb més o menys relació. I bé, em fan molta gràcia, però me'ls guardo. I avui m'he fet un empatx de còmics. He rigut tant que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan m'he anat a vestir he vist que no hi tenia el meu jersei de la sort. Oh! El meu jersei! El que havia estat portant els últims temps i que m'anava bé. Tinc tan poca previsió que me l'havia posat el divendres i avui estava brut. Oh!!! Però llavors he pensat en ahir. Ahir vaig anar a comprar i em vaig comprar una cosa que no m'havia comprat mai. Que llavors vaig pensar que ja podria haver-m'ho comprat abans, també. Que no és cap cosa excepcional, i que qualsevol dona en té, i més d'un. Però jo no n'havia comprat mai cap, perquè... perquè a vegades em penso que total, per què m'ho he de comprar. Però ahir vaig pensar que què carai! Jo m'ho compro. I ja està. Perquè vull. I el total que el donguin! Bé, de fet, el total se'n pot anar a pastar fang perquè vull que desaparegui. He agafat tanta confiança que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan he pujat al cotxe, s'ha engegat la radio. Ai! Coi, per què posen tant aquella cançó de l'Enrique Iglesias que és tan odiosa? Bé, i ell també, ja que hi som. Ai! Si la principal prova de foc és que la primera cançó i la última que senti al cotxe m'agradin i em facin posar de bon rotllo. Ai! Saps què? Doncs agafo, canvio l'emissora, i aquí no ha passat res. He trobat una emissora amb una cançó que m'agradava i que m'ha fet posar de bon humor. I he rigut i cantat tant que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan tornava cap a casa amb el cotxe estava molt contenta. Han sonat les millors cançons. Em sentia a gust amb el meu jersei. I les coses del matí se me'n refotien (i no penso entrar en detalls, que espatllaria el post).

Ja en tinc la prova: les supersticions no serveixen de res. Bé, sí que serveixen. Al cap i a la fi, només me les crec quan em són favorables :-)

La mare de la Raquel

Fa un parell de setmanes que em van dir que la germana de la Raquel treballava a un lloc on jo vaig de tant en tant. Vaig somriure pensant que segurament me la trobaria. Vaig anar tirant enrere i em vaig adonar que feia 10 anys que no la veia, des que es va morir el seu pare. Llavors ella tenia 16 anys, i en aquests 10 anys podia haver canviat molt.

Així que avui, quan hi he anat, he anat amb els ulls ben oberts. No volia trobar-me-la, que em conegués, i jo no conèixer-la a ella.

Quan he entrat, m'he quedat palplantada a la porta, sense poder-me moure. La noia que hi havia allà era sense cap dubte la germana de la Raquel. No, no s'assemblava gens a la nena-noia que vaig veure per últim cop fa deu anys. La noia que tenia a davant meu, amb els seus 26 anys, era la seva mare.

Però no, no m'he quedat palplantada perquè s'assemblés a la seva mare. M'he quedat palplantada perquè m'ha recordat a la seva mare. I, de cop, se me n'han anat les paraules, els ulls se m'han mig omplert de llàgrimes, i he sigut incapaç de dir-li res. Ella m'ha saludat, m'ha preguntat com m'anava, i jo... jo tenia un nus a l'estómac i no podia dir res més.

La seva mare era una dona alegre. No recordo haver-la vist mai plorar, mai cridar, mai enfadar-se. La seva mare treballava amb la meva, tot i que no la recordo treballar. Es va passar tota la infància que jo recordo de baixa. La mare de la Raquel tenia càncer. Estava molt i molt prima. Però ella... Ella no sé com s'ho feia, però sempre reia, sempre explicava històries alegres, sempre jugava amb nosaltres, sempre semblava feliç.

Es va morir quan la Raquel tenia 8 anys. La seva germana, 5.

Mai m'havia plantejat que hagués mort tan jove. En aquella època ella era una "mama". I totes les mames eren grans. Eren molt i molt grans! I, amb el pas dels anys, va seguir essent una mama en el record. I la seva imatge es va conservar jove, però la seva edat, a dintre el meu cap, va anar creixent, com l'edat de totes les mames.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que era molt jove. Fins que he vist a la germana de la Raquel. I, al veure-la, hi he vist la seva mare. Però no la seva mare de jove, sinó el record que tinc de la seva mare dels últims cops que la vaig veure, ara fa més de 20 anys. En aquella època per mi era molt gran.

Sí, era una mama. Era una mama jove. Una mama que no va arribar a complir els 31.

Tornar a córrer

Fa unes setmanes vaig tornar a pujar a una cinta. De seguida vaig desistir. Només ho vaig provar un cop, però al cap de dos o tres minuts ja havia de marxar perquè em feia mal el peu.

Durant tot aquest temps m'ha fet por tornar-ho a intentar. Sí, ja ho sé, ja fa molt de temps que hauria d'estar recuperada del tot, estic farta de sentir-ho. Però no ho estic. L'altre dia encara vaig estar a punt de trucar perquè em vinguessin a buscar, perquè em feia tan de mal que gairebé no podia conduir.

Però aquest matí no sé què passava, que la meitat de les màquines estaven apagades o espatllades, i hi havia poca cosa més que les cintes. Així que...

Així que he decidit véncer la por i posar-me a sobre d'una cinta. Ja fa unes quantes setmanes que ho havia provat, i en principi ja hauria d'estar bé. De fet, quan ho vaig provar ja hauria d'haver estat bé.

He començat a córrer. Tot anava perfecte. Em sentia bé. No forçava massa la màquina per si de cas. I pensava que ja n'hi havia prou de tonteries, que el que m'agrada a mi és córrer i no els altres tipus de màquina. Tot anava tan bé...

Tot anava tan bé fins que he hagut de parar de cop. El dolor. El puto dolor. He mirat el rellotge. No he arribat ni a cinc minuts. No he pogut córrer ni cinc tristos minuts abans no em comencés a fer mal el peu.

He marxat d'allà coixejant.

Ara ja no coixejo. Però...

Podria continuar. Podria seguir escrivint. Però no ho faré. Només vull que algú em digui un temps i que es compleixi. Si al principi algú m'hagués dit que en tenia per mig any, ho hagués trobat molt dur. Però no, em van dir que en tenia per mig mes. I arribaré al mig any i...

I el pitjor de tot és saber que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, el peu em dirà que prou. M'ha passat ja tants cops en els últims mesos. I no només forçant-lo, sinó que a vegades ho fa per les bones, perquè li dóna la gana. I jo em desespero. Perquè em porto bé. No he tornat a anar descalça, i això que m'encanta. Vaig regalar totes les meves bambes i les sabates planeres. I... i què? Ell no em torna tot el que he estat fent.

Sí, ja ho sé, hi ha coses pitjors. Però no poder anar enlloc sense aquella por de que el peu dirà prou i acabaré coixejant o arrastrant-me? Això em desespera.

I no poder córrer. Podré tornar a córrer? I, si és que puc, quan serà?

Vèncer la mandra

Hi va haver una època, tampoc fa tant de temps, en què m'aixecava cada dia molt aviat, anava al gimnàs, i ni se'm passava pel cap quedar-me a casa dormint una estona més en comptes d'anar al gimnàs.

Però aquesta època va passar, i des de que puc mig tornar-hi (i una mica abans també) sovint em venç la mandra, i acabo a casa, dormint fins a les 7. El que passa és que ningú m'hi obliga, a part de jo mateixa, i passa allò de que un dia no hi vas i no passa res, i el següent dia que no hi vas tampoc, i...

I no passa res? Sí, sí que passa. Quan vaig al gimnàs em sento millor. Tinc més energia. Però també em sento millor en general. I quan hi sóc m'alegro d'haver-hi anat. Perquè em va bé. Perquè és molt millor que quedar-se a casa dormint.

Així que tinc la situació: vull anar-hi, sé que si hi vaig em sentiré millor, i sé que si no hi vaig no passarà res. Però acaba vencent la mandra. Sí, la mandra. La mandra d'aixecar-se. Perquè no és obligatori. Perquè puc dormir fins a les set sense problemes. Perquè... doncs perquè fa mandra. De fet, només fa mandra un moment, el moment d'aixecar-se. Després la mandra se'n va, i si m'he aixecat, el dia és molt millor.

El premi per aixecar-me hauria de ser només anar al gimnàs. Però... però no ho és. El simple fet d'haver-me de sentir bé no és suficient premi com per vèncer la mandra. Però avui he ideat un pla. Un pla petit de premi-penalització. Cada dia, quan m'aixeco, esmorzo un tall de pa. Agafo un tros de pa de mig tallat, amb tomata, i aquest és el meu esmorzar. A vegades m'hi poso alguna cosa, a vegades no. Però sempre millor posar-hi alguna cosa. Així que ja està decidit: si venço la mandra i vaig al gimnàs, m'hi puc posar alguna cosa. Sinó, el pa amb tomata sol. A veure si sóc capaç d'aixecar-me regularment, ni que sigui per un tall de pernil!

També he pensat en una altra situació. Arribo tard a casa gairebé cada dia. Perdó, cada dia. El dia que arribo més aviat, dec arribar cap a les 8. Sopo i... I em poso en una butaca, amb el portàtil a sobre les cames (i les cames en alt). Ja fa temps que m'he adonat que una de les coses que més em costa és marxar. M'he adonat que em passa com a molta gent amb el sofà. Acabo de sopar, faig alguna cosa per casa, i després... m'assec. Cada dia em costa més aixecar-me de la butaca. Sí, sé que quan m'aixequi de la butaca me n'aniré a llegir una estoneta al llit, fins que em cansi. Però sovint m'aixeco tan tard que ja vaig directament a dormir. Em fa mandra aixecar-me de la butaca i anar-me'n a llegir. I després em passen coses com que m'adono que he de tornar un llibre a la biblioteca i només n'he llegit 150 pàgines :-( I això que el llibre m'agrada! En fi...

Vull vèncer també aquesta mandra. La mandra d'aixecar-me de la butaca, quan finalment arribo a casa i em poso a la meva butaca. Però... però és molt difícil! Em costa taaaaaaaaant! I, és clar, com més tard vaig a dormir, més em costa l'endemà vèncer la mandra...

Ai! Algú té alguna idea?

La Lluna

No podia deixar passar avui sense fer-li un post. Que serà molt curtet. Perquè estic molt cansada i he arribat fa poquíssim a casa. I tenia un munt de coses a dir, però seran demà, o demà passat, o l'altre. Com puc haver tingut avui tantes coses a explicar?

He arribat a casa tard. Tardíssim. Pel camí m'he trobat boira. He maleit la boira, i el fet que fes tant de temps que no plovia i s'hagi hagut d'anar a posar a ploure just el dia de l'eclipsi.

He deixat el cotxe a davant del garatge i... I allà estava. Com molts altres dies. Imponent. Mirant-me. Amb tota la seva plenitud. Els núvols li han deixat un espai, i s'ha mostrat, tota plena.

He somrigut i només he pogut pensar una cosa: ho saps, que aquesta nit et privarem de la llum? Sí, nosaltres ens interposarem en el camí que fa la llum del Sol fins a tu i... et quedaràs a les fosques. Ho saps? N'ets conscient?

Si no t'agrada el teu present, canvia'l

Avui he rebut un mail. De fet, va arribar ahir. Un mail que sempre que el rebo em fa moltíssima il.lusió. I em fa també moltíssima il.lusió respondre'l. Però sempre trigo molt. De mitjana, jo trigo un parell de mesos a contestar-lo, i un cop contestat, també triga un parell de mesos a tornar. Aquest cop ha sigut una mica més.

El mail és llarg. Llarguíssim. D'aquells que t'estàs un bon quart d'hora per fer-ne una lectura ràpida. Però sempre fa il.lusió, perquè mentre el vas contestant mica en mica, hi vas veient coses.

Avui el mail tenia una espècie de regust trist. M'explicava que es va passar unes setmanes que només feia que treballar i dormir. Bé, i menjar. I prou. Que arribava a casa del treball i s'estirava al llit, pensant, amb tristesa, i d'allà no s'aixecava.

A l'últim mail li havia dit una cosa de l'estil de que si no li agradava la seva vida, que la canviés. Em va dir que tenia raó i que estava intentant canviar-la.

M'ha sorprès per la coincidència. Avui, mentre anava a la feina, pensava en el passat, el present i el futur. En una altra d'aquestes teories que se m'acudeixen i que no serveixen per res. Però que mira, a vegades em sembla que fins i tot he descobert alguna cosa.

Pensava que el passat no importa. El passat només importa perquè és el que ens ha portat on som ara. Potser no ens agrada on som, però no serveix de res lamentar-nos per això. No serveix de res perquè per més que ens lamentem, seguirem estant aquí. Importa el present. El que fem ara farà que en el futur estiguem en un lloc o en un altre, i el que fem ara determinarà si en el futur estem contents o no.

Que hem caigut en un pou? Tenim dues possibilitats: quedar-nos a baix del pou lamentant-nos o intentar pujar fins a dalt, com aquell cargol que pujava de dia i baixava de nit.

Que volíem arribar a un lloc i encara no hi hem arribat? Tenim dues possibilitats: lamentar-nos per no haver-hi arribat encara, o adonar-nos de que el camí que queda és petit, i que encara hi podem arribar, encara que potser sigui tard. Però l'important per nosaltres és que hi hem arribat.

Que hi ha algú que està en un lloc on nosaltres voldríem estar? Tenim dues possibilitats: lamentar-nos per no ser-hi nosaltres o buscar un lloc millor per nosaltres que el que ens pensem que volem.

M'ha fet gràcia que avui arribés aquest mail. I m'ha fet gràcia que fa uns mesos jo li digués unes coses tan semblants al que li diria avui. Segurament li expliqui la meva teoria.

Tot i que, segurament, quan rebi el meu mail ja no serà necessari perquè ja haurà canviat el seu present.

PD: Ah, sí, la cançó! Arribava a casa i ha sonat a la radio. M'ha arrencat un somriure. M'he adonat que aquesta cançó és especial. I el vídeo m'ha tocat... Sí, ja ho sé, no fa massa que la vaig posar, amb un altre vídeo. I què? Hi ha coses, sentiments, amb els que no es juga. Hi ha coses que altra gent no pot entendre, i si ens les toquen o se'n riuen, fan mal. I aquesta cançó és una d'elles. Així que no se li acudeixi a ningú criticar la cançó o el vídeo. Hombre ya!

Com una porqueta

Quan finalment acabo allò que vaig dir que no deixaria sense acabar avui, m'aixeco de la cadira. I el primer que se m'acudeix pensar no és pas que estic contenta amb mi mateixa per haver-ho acabat, tot i el sobresforç que he hagut de fer. No, el que se m'acudeix de pensar és que semblo una porqueta.

I em dic a mi mateixa que no tinc 10 anys per acabar el dia tan bruta.

A primera hora del matí m'he tirat un esborrador per sobre. Sí, havia de ser a primera hora del matí. No podia ser a mitja tarda, quan ja només em trobaré poques persones. Havia de ser a primera hora del matí, i davant de tota una classe plena de gent.

És que m'he emocionat. I estava fent una cosa tan emocionada que... que no he vist l'esborrador. Patapam! I apa, tota bruta de dalt a baix. I jo que continuo explicant sense collir l'esborrador. Perquè el que explicava era molt interessant. Que qui m'escoltava ho trobés interessant o no, és una altra cosa. Però és que acabàvem d'arribar a un mateix lloc per dos camins diferents, i estava explicant que tant agafant un camí com agafant l'altre s'arriba al mateix lloc, i que està tan bé i que... i que coi, que havia d'explicar una tercera forma! Com em podia entretenir a collir un esborrador del terra? Si estàs explicant coses tan interessants, quina importància té un simple esborrador?

No cal ni dir que no he intentat treure'm el guix de sobre fins que he sortit de classe. I, tot i així, si et cau un esborrador per sobre, el guix només el treu la rentadora. I com que ja no és la primera vegada...

A la tarda decideixo que he d'acabar una cosa. Una cosa molt avorrida (sobretot comparat amb la del matí). M'assec i envio un parell de mails reclamant acudits. Que, és clar, una cosa és distreure's perquè sí. Però l'altra és que arribi un mail amb un acudit (encara que l'hagi demanat jo...) Si arriba un mail amb un acudit... doncs es descansa un moment, amb la consciència tranquil.la de que no és culpa meva :-)

Però no arriben els acudits, i em poso a desvariejar... I, entre altres coses, acabo tota plena, de dalt a baix, de goma d'esborrar. Perquè sóc tan intel.ligent, que la goma me la tiro per sobre!

Quan finalment vull marxar, el meu jersei ja no és del color original. Està tenyit de diferents tons de blanc, i sort que no faig servir guixos de colors!

Em miro i em dic: "Llum, ets una porqueta!"

Pluja

Vull que plogui. Que plogui, que troni i que llampegui. Que plogui a bots i barrals.

Vull estar a casa, al cantó del foc, mentre plou. O, millor, a dintre del llit, tapada fins a dalt, sentint com plou.

Vull que plogui, que plogui molt, moltíssim. Quan de temps fa que no em quedo a dintre el llit sentint com plou?

Qui ho ha dit, que el fet de ploure sigui mal temps? M'agrada que plogui. Tant si estic a casa com si estic fora. Però, en aquests moments, m'hagués agradat que hagués plogut tota la tarda. M'hagués encantat. O podria ploure tota la nit. D'una punta de nit a l'altra.

Però no, no plou.

Sóc egoista. No vull que plogui per les reserves d'aigua, no. Vull que plogui per mi. Perquè dec ser una espècie de vegetal, però necessito que plogui.

Necessito que plogui per quedar-me a casa, tancada, sentint com plou.

Necessito que plogui per sentir l'olor de la terra mullada.

Necessito que plogui per no enrampar-me amb tot i amb tothom.

Vull anar a dormir. Sí, ja ho sé, són quarts de vuit de la tarda, i què? Vull anar a dormir. Avui m'he marejat al cotxe i encara em dura l'atontament. Estic cansadíssima. Les coses no han anat bé i he estat estudiant, però estic massa cansada, el cap em dóna voltes.

Vull ficar-me al llit. Ben tapada. Amb roba que pesi, i que em tapi. I sentir com plou.

A bones hores...

A bones hores m'adono que no m'agrada la situació. A bones hores m'adono que encara em continua important el que facis.

Torno enrere i penso en la força que em va ajudar a véncer la por ara fa unes tres setmanes. Sí, sé exactament quina va ser la força. Aquell dia també ho sabia. Ho sabia perfectament, malgrat que hi ha coses que a vegades prefereixo guardar-me-les per mi.

Aquell dia, tan bon punt em vaig aixecar, vaig saber d'on trauria la força. Vaig saber que tenia una gran força a dins, i que l'havia d'utilitzar.

Ara em sap greu. Ara em sap greu no haver tingut la conversa dels dissabtes. Bé, ja ho sé, no t'importa el més mínim la conversa dels dissabtes. Però a mi sí.

Sí, ja ho sé, he de deixar de pensar en la conversa dels dissabtes. Ho sé. Però això vol dir que també he de deixar la conversa dels diumenges. I em sap greu.

Em sap greu perquè les converses dels dissabtes i els diumenges les tinc amb molta gent. Bé, depèn del que vulgui dir molta gent. Amb unes 10 persones (maneta amunt, maneta avall). I aquesta setmana he tingut la del dissabte amb totes aquestes persones. Però...

Però suposo que sempre volem el que no tenim. No, no és això. Suposo que hi ha coses que trobem a faltar més que d'altres.

Ho sé, he passat uns dies molt seca. I ara em sap greu. I em sap greu perquè avui pensava que estava bé, però ara em sento malament. Malauradament, les vuit del vespre ja és massa tard per arreglar alguna cosa el mateix dissabte. I quarts d'onze encara més. Ja no ho arreglaré abans de diumenge. I vés a saber si més enllà i tot.

D'acord, no sóc l'única que pot començar la conversa. Però si a mi fes uns quants dies que mig m'ignoressin, tampoc diria res. D'acord, t'he mig ignorat. I no vull començar a tirar enrere. No val la pena. Estava de mal humor (o digues-li com vulguis) i no era la Llum de sempre.

Ara em sap greu. Tornaria una mica enrere en el temps. I no seria tan seca.

Però això ja no sé solució. Ja no es resoldrà fins demà. I jo no volia que passés això.

Canvis

La Llum vol fer canvis. Diu que si li reformen de dalt a baix el fora de la seva casa real, també vol reformar de dalt a baix la seva casa virtual. Però, és clar, com que no es surt dels seus colors, encara que canvii la plantilla, sembla que sigui exactament el mateix!

Ai, estic nerviosa! Jo mai he vist unes obres! Què faran? Faran molta fressa? Ai!!!

El porquet groc i jo estem ben espantats. Qui són, els paletes? I què faran? Ai!!!

Però m'espanta més aquella bèstia. Que avui la Llum arriba a casa i se li tira a sobre. Li dóna una mica de menjar i es tanca a la cuina a fer el dinar per la iaia. I quan surt... Hauríeu d'haver vist els salts que feia la bèstia al voltant del dinar de la iaia! L'ha perseguit fins allà, i per poc es menja el dinar de la pobre iaia!

Ai!

Que la Llum m'ha deixat el teclat per fer una crida. I no, no és sobre el color del blog. Que vaja, que ella el veu massa apagat, aquest groc, i hi posaria groc fosforito... Però és clar, tampoc es tracta que la gent fugi de mal d'ulls! Ella hi posaria el groc que té al twitter, però...

Ai, encara no he demanat el que volia. La Llum vol posar-hi una foto meva, però em nego a que hi fiqui el dibuix horrible que va fer.

Ostres, ara que dic dibuix horrible... El dibuix, tot i ser horrible, no el va tirar. El va deixar sota d'uns altres papers i l'altre dia fent endreça, la mama de la Llum va aixecar uns papers i es va posar a riure. Quan la Llum es va girar, la mama de la Llum va començar a dir-li: "mà petita, mà grossa... què és, tot això?" La cara de la Llum va ser un poema...

Em sembla que tant de temps al cantó de la Llum m'he acabat contagiant del seu "divagant". Algú amb una mica de senderi em vol adoptar?

Ai! Que no, Llum, que era broma!!! Com vols que vagi a un altre lloc que estigui millor que en un blog groc i taronja en companyia d'un porquet groc?

Però, ara que no em sent... Que la noia no em deixa sortir mai! No puc escriure mai! Ella sempre xerra i xerra i jo no puc dir res :-( Segur que algú altre em tractaria millor! Segur que els nens de la Tarambana estarien ben contents de que anés amb ells. O no?

Bé, de moment em quedo, que això de les obres em té intrigada...

Obres

Feia anys que vam demanar que ho miressin.

Feia mesos que havien de venir.

Quedaven poques setmanes perquè caduqués el permís d'obres.

Fa cinc minuts ha aparegut un camió a casa. Estan descarregant material. Paletes. Per fi venen a fer l'obra. Per fi s'han dignat a venir.

No sé si treballen els dissabtes, però tampoc m'importa. Demà m'he de passar tot el matí i la tarda fora de casa. Treballant. Així que si jo treballo, ells també poden treballar.

Sembla que, finalment, començaran les obres. Potser demà. Potser dilluns.

Serà cosa d'una setmana. Potser un parell de setmanes. No crec que trigui més.

Jo no ho veuré evolucionar. No hi ha cap dia que arribi de casa amb llum de dia.

Però el cap de setmana vinent ja veuré una mica com està, i si falta molt.

Suposo que és d'aquelles coses que han de fer il.lusió. Però la veritat és que ara mateix, se me'n refot.

No, encara no he anat a dormir

No, encara no he anat a dormir.

Però hi hauria de ser.

Ara, a més de no voler anar a dormir, estic trista.

Molt trista.

I més encara, si és que això és possible.

Algú em va dir un dia que jo tenia molts altibaixos.

Potser sí. No em vull parar a pensar-ho.

Però tots els altibaixos tenen una raó.

No pujo i baixo perquè sí. Hi ha coses al darrere.

Merda!

Ara sí, definitivament estic massa cansada.

Però sé que, definitivament, el pitjor que puc fer és anar a dormir.

Avui mateix deia que em sentia forta.

No, no ho sóc.

Gens ni mica.

I ara sóc a baix.

Però no és problema hormonal, ni que pugi i baixi.

Hi ha com a mínim 3 raons al darrere, i estan ben identificades.

El problema és que no puc fer res per solucionar-les.

No, no hi puc fer res.

Merda.

Son

Tinc son. Estic molt cansada. Hauria d'anar a dormir.

Però una cosa em manté lluny del llit.

Tinc por.

No vull dormir. No.

Sé que em despertaré a mitja nit. O a la matinada. Dilluns em vaig despertar a les 5 menys 10 i ja no vaig poder tornar a dormir. Dimarts no sé quina hora era, però s'hi assemblava. I dimecres. I avui.

Què tocarà, avui?

Potser tindré un malson. Em despertaré i el malson semblarà tan real. I llavors no podré tornar a dormir. Bé, segurament no voldré tornar a dormir. Perquè sé que el malson es repetirà exactament igual si torno a adormir-me. I em quedaré estirada al llit, sense poder dormir, o sense voler-ho, veient com passa el temps.

Potser em despertaré amb remordiments per haver dit falsa a algú. I sí, ho és, i molt, però no sóc ningú per anar jutjant a la gent. No m'agrada aquesta doble cara que té, però segurament poca cosa més pugui fer.

Potser em despertaré sentint-me culpable perquè no m'importi el que li passi a segons qui. Sí, però el segons qui ja va demostrar fa molt temps que li importava poc el que em passés a mi. Tot i així, jo em sento culpable per... haver-ho superat?

Em moro de son. Gairebé no m'aguanto dreta. Però tinc por. Tinc por d'anar a dormir. Estic cansada. Estic cansada físicament. I mentalment. I cansada de tot en general.

I... passo de posar-hi res més. Potser millor que vagi a dormir. De totes formes, en algun moment o un altre hi hauré d'anar...

Ni fred ni calor

No, no estic enfadada. És una sorpresa fins i tot per mi.

Avui m'ha vingut una pregunta al cap. La pregunta era perquè ignorava algú. El primer que he pensat era que era perquè estava enfadada. Però no. No estic enfadada. Tota una sorpresa. No, no estic enfadada. Simplement, tant se me'n fa.

Llavors he començat a pensar i han aparegut unes quantes persones. No n'he fet prou amb els dits d'una mà per comptar-les. Reconec que totes aquestes persones em van provocar més d'una llàgrima. Algunes, més de tres o quatre llàgrimes (i gairebé diria que alguna més de tres elevat a quatre...)

Em centro en qualsevol de les persones en concret i m'adono que no estic enfadada. M'adono que no tinc cap espècie de rencor. M'adono que no faria budú, ni em crearia una diana amb la seva cara. No, res de tot això. Simplement, no em fa ni fred ni calor.

I amb això vull dir que tant se me'n dóna el que faci. Una notícia bona que tingui a veure amb la persona en concret? No em provoca cap mena d'emoció. Una notícia dolenta? Tampoc. Una xafarderia? No m'interessa. Com si no hagués conegut mai aquella persona. Com si fos algú amb qui em creuo pel carrer, i me'n diuen alguna cosa. La resposta seria: si, i què?

Algunes continuen formant part de la meva rutina. Algunes es senten culpables i intenten ser simpàtiques. Una em mira amb cara d'enfadada, malgrat que es va voler aprofitar de la meva situació i quan me'n vaig adonar la vaig engegar a pastar fang (per no dir una altra cosa) i des de llavors em fulmina amb la mirada. Algunes intenten seguir conservant un contacte que fa molt que s'hauria d'haver trencat.

Llavors he pensat que sóc una espècie de mala persona. No, mala persona no és l'expressió. Freda? Sí, suposo que freda és l'expressió correcta. Com si no m'importés la gent que m'envolta. He pensat que era molt trist.

Però no. No és trist. No em sento freda. Em sento forta. Em sento...

No, no sé com em sento. Només sé que no sóc freda. No, no ho sóc. Tampoc sóc rencuniosa. No vull cap mal a tota aquesta gent. Però tampoc els vull cap bé. Si em trobo alguna d'aquestes persones pel carrer, sóc capaç de saludar-les, i probablement ho faci. Són persones que conec. Però trobar-me-les no em despertarà cap emoció. No canviarà el meu d'estat d'ànim. No passarà res. I no somriuré quan els digui hola. Simplement, passaran sense fred ni calor.

Però m'alegro que sigui així. M'alegro de no tenir res a dintre. Potser és el dia. Però no. Hi ha una cosa a dins meu que m'impedeix sentir cap emoció envers cap d'aquestes persones. Cap ni una. I el millor de tot és que, en aquests moments, si hagués de fer una diana per practicar el llançament de dards, no em faria feliç posar-hi la cara de ningú. I de ningú vol dir de ningú.

D'acord, no sé què em passa. Ni tan sols em faria feliç posar-hi la cara d'en Rajoy o qualsevol similar. He de tenir algun problema. Què em passa? És com si hagués tancat la porta a qualsevol emoció dolenta. En tinc de bones, però cap de dolenta. I no, no he pres cap tipus de droga, ni cap tipus de medicament.

Torno a la persona que m'ha fet adonar d'això. Només em genera una emoció. Em sap greu. Em sap greu que no em provoqui ni fred ni calor. Intento enfadar-m'hi, però no puc. Intento que em provoqui alguna reacció, però en sóc incapaç. I em sap greu.

Bé, potser no és que em sàpiga greu. Podríem dir que ha passat de mi, però no del tot. Em va fer mal que passés de mi, però és clar, hi ha aquest no del tot. Un no del tot que fa que hi hagi de tenir un tracte. I no li puc dir res borde, perquè no em surt de dins. No, no em surt de dins. Perquè no em fa ni fred ni calor. Però hi he de parlar. I... doncs el problema és que no em fa ni fred ni calor. Si em diu qualsevol cosa, doncs se me'n refot el que em digui. I no puc tornar-li resposta. No li puc tornar cap resposta alegre, perquè... perquè no em surt de dins, i no sóc hipòcrita. I tampoc em surt cap resposta borde. Però... però quedar-me callada encara és pitjor que una resposta borde. I em sap greu. Em sap greu la situació, però no hi puc fer res. No hi puc fer res fins que no recuperi alguna emoció.

Àcid i dolç

Aquest post té dues parts. La primera sembla dolça, però en realitat és àcida. La segona sembla àcida, però en realitat és dolça. O era al revés?

Al final vaig perdre l'aposta. Vaig fer tot el possible per perdre-la. Si algú fa trampes per perdre, es pot considerar un trampós? No, no demano si es pot considerar idiota, demano si es pot considerar trampós.

I ara em sap greu. No em sap greu per haver perdut l'aposta. Sempre les guanyava, i ja era hora de que en perdés alguna. Em sap greu perquè m'he adonat que si jo no hagués fet trampes, l'aposta no l'hagués perdut. No tenia cap possibilitat de perdre l'aposta. I fa més mal adonar-se que hagués perdut l'aposta que no pas un "potser, si ho hagués intentat, l'hagués perdut".

Sempre he dit que fa més mal pensar el "i si...?" Però no. Fa més mal el adonar-te que no hi havia ni l'"i si...?"

I m'adono que no m'importa massa. No, aquest cop hagués guanyat l'aposta sense problemes i no m'hagués importat. Però ja són massa. Podria dir que l'últim any ha sigut molt dolent, però m'adono que no és que l'últim any hagi sigut molt dolent, és que tota la meva vida ha sigut molt dolenta. I aquí veig determinades veus que em diuen que no, que les coses canviaran. I m'enfado. Perquè aquestes veus només fan que posar-me de molt mala llet. Sempre els dic el mateix: són gairebé 30 anys de mala sort. Això no és mala sort. No es pot tenir mala sort durant tant de temps seguit.

Però estic cansada. Estic cansada de la mateixa història. No, la mateixa història no, però molt semblant. La mateixa història. Un cop. I un altre. I un altre. I encara un altre. I...

Estic cansada. N'estic fins als nassos. Abandono. Ho deixo estar. Tots tenim coses en les que som millors i coses en les que no. És una tonteria intentar que una de les coses en les que no ets bo surtin bé. Només porta a decepcions. Aquesta tarda he tingut un moment baix. Molt baix.

Però no. M'ho he tirat a l'esquena. Abandono. Ho deixo córrer. I ja està. El que més infeliços ens fa són les coses que desitgem i que no aconseguim. Jo no ho aconseguiré mai. Per tant, el millor és deixar-ho estar. I punt.

I, un cop presa la decisió, m'he sentit molt millor. Anava pel carrer. I era molt feliç. No crec que mai un abandó hagi pogut arribar a fer tan feliç a qui abandona.

I ara no sé com tallar aquí i començar amb la segona part...

La Jo Mateixa m'ha concedit un premi, el premi maduixes amb xocolata. I la molt punyetera només me l'ha donat a mi, i ara em crea un problema, perquè és clar, o el continuo jo o... s'extingeix!

Així que el modifico i...



Ara ve el temps de les maduixes (deixo estar la xocolata). I a mi... A mi les maduixes, com més m'agraden, són amb suc de llimona. I, és clar, si estic en un blog i dic "suc de llimona", no puc fer res més que pensar en la Tirai. I, oh casualitat, resulta que el blog de la Tirai també és àcid i dolç, com deia el premi de la Jo Mateixa! Així que... així que dóno el premi Maduixes amb suc de llimona a la Tirai. Perquè en faci el que vulgui. Ho sé, em mereixo alguna cosa molt dolenta per passar-te la responsabilitat a tu!!! Però bé, ara que ve el temps de les maduixes, com a mínim una pregunta (que almenys estaria bé que la contestés la Tirai com a premiada): com són més bones, les maduixes?

Jo ho tinc clar: amb suc de llimona. Massa àcid? Què va! A mi m'agrada!

Llàgrimes?

Aquest matí em trobava en una de les màquines del gimnàs. Suava. Suava molt.

No sé per què no m'he eixugat amb la tovallola. Simplement, he seguit amb el que estava fent, sense parar.

De cop, una gota de suor m'ha caigut dels cabells i se me n'ha anat a la galta. Darrere d'aquella, n'hi ha anat una altra. I darrere d'aquella, encara una altra.

He acabat amb la cara tota plena de gotes que em queien galtes avall. Però no una suor normal, sinó que em feia l'efecte que plorava.

A les meves galtes hi havia llàgrimes que rodolaven galtes avall. Però els meus ulls no ploraven.

De cop m'he sentit bé. De cop m'he sentit com quan fa tant de temps que tens alguna cosa a dintre, i llavors plores i tot surt. Només que no tenia res que em fes plorar (encara que hagi deixat unes quantes coses al gimnàs...) i els meus ulls no ploraven.

Sempre havia pensat que la sensació d'alleujament que es té quan es plora era deguda a les llàgrimes. Però... però avui jo tenia la mateixa sensació, només que no plorava. L'únic que tenia era gotes de suor que queien per les galtes.

I si la sensació d'alleujament fos provocada per les llàgrimes caient per la galta més que per deixar-les anar?

I si només és que això m'ha recordat allò i per això he sentit la sensació?

Diumenge de passat present

Tinc 10 anys, més o menys. Ma mare m'obliga a posar-me sostens. Faig una talla 90, i encara em falta una mica per créixer. No vull posar-me sostens. Sóc una nena. Les nenes de la meva classe són completament planeres, excepte la Sònia. La Sònia fa un any que només porta samarretes negres i blau marí, molt amples, i totes les nenes xiuxiuegen quan la veuen passar. Ja tinc prou problemes com per convertir-me amb la Sònia, segona part.

Però ma mare m'hi obliga. I començo a anar al cole amb sostens. El primer dia, ja se n'ha adonat tot el cole. A l'hora del pati, l'Ariadna m'agafa a part. Encara ho recordo com si fos avui mateix. I em deixa anar un:

- No sé per què portes sostens, si l'únic que tens és greixina. Greixina! No veus que l'únic que et passa és que estàs massa gorda?

Al dia següent vaig al cole amb una samarreta negra. Ampla. Amplíssima. A l'endemà, la samarreta és blau marí. Ampla. Amplíssima. I l'endemà de l'endemà, igual. Durant molts anys sóc una espècie que només es vesteix amb roba negra i blau marí. I ampla. Amplíssima. Descobreixo els sostens reductors. I em pregunto per què carai hi ha dones que volen augmentar la mida dels seus pits. No, no ho entenc.

I, mentre vaig vestida de negre, llegeixo tots els llibres de la Puck. Un dia pujo a un cotxe, amb quatre persones, i sento una cançó, que s'acabarà convertint en Els teus ulls glaucs.

Aproximadament vint anys més tard, em trobo davant d'una dependenta. Li demano sostens. Me n'ensenya. No li demano reductors perquè... perquè al cantó tinc una dona que demana una 85, però vol que sigui wonderbra, i quan jo demano la meva talla se'm mira amb cara de voler-me matar. Penso que li canviaria la meva talla per la seva 85, i em pregunto per què no podem estar mai contentes amb el que tenim? De cop, una veu dins meu em diu que què coi, que ja no tinc 10 anys, i que no tinc perquè amagar-me. Així que em compro uns sostens no reductors (o més d'uns), tot i que sé que hi ha tres o quatre peces de roba que no em podré posar amb aquests sostens. Algú sap com s'ho fan? Perquè la carn hi és igual, no pot ser que desaparegui. I amb els reductors hi ha peces de roba que entren, però amb sostens normals no. Sí, d'acord, els reductors ja ho han de fer, això, però em pensava que només era visual...

M'aixeco al matí i em poso els sostens nous. A sobre no m'hi poso els meus típics jerseis de colors vius. A sobre hi porto un jersei blau marí. Ample. Amplíssim. I, mentre surto de casa, somric. Em dic a mi mateixa que és com si tornés a tenir 10 anys.

I, de cop, apareixen. Tots quatre. Els quatre de la cançó. Els quatre que anaven al cotxe. Un fa veure que no em coneix. Un altre em saluda de lluny. Un altre, amb qui sempre hi ha hagut molt bona relació, ve i em dóna la mà, somrient. I el quart, amb qui hem tingut els nostres més i els nostres menys, em sorpren acostant-se i fent-me un parell de petons. El de la bona relació li fa un comentari, i el fa deixar quedar ben vermell. Vam anar tots al mateix institut, ja fa molt de temps. Ells eren guanyadors. Aquest parell de petons no me'l podria haver fet quan era un dels nois més populars de l'institut? Aquell noi que totes les noies perseguien?

Torno cap a casa i em poso a arreglar la sisena estanteria. La sisena estanteria és una part de la meva habitació, on hi tinc una estanteria plena de llibres. Començant des de baix, és la sisena, la que està a dalt de tot. I què té d'especial? Doncs d'especial no té res, només que no hi arribo si no pujo a sobre d'una cadira, o d'una escala. Ja he omplert tota l'estanteria de llibres, i necessitava buidar-la. A dalt de tot hi tenia els best-sellers que algun cop havia llegit. Llibres que sé que no tornaré a agafar mai més. He agafat una escala, els he posat en una caixa, i la sisena estanteria ara està ocupada per sagues que ja he acabat de llegir, i que segurament trigui a fer baixar. Llibres que sé que, o els agafo un darrere de l'altre, o no tornaré a llegir. Entre ells hi ha els Harry Potter, El senyor dels anells, la trilogia de Mart, Les cròniques del senyor de la guerra... I tota una estanteria dedicada als clàssics de la literatura juvenil (50 llibres), i a la col.lecció complerta d'obres d'en Jules Verne i en Salgari.

Quan he acabat, he vist que tenia tot un pis per anar-hi posant més llibres. He agrait la biblioteca, i no tenir tants llibres per "ordenar". I, just quan acabava, me n'he recordat. Vaig venir a viure aquí amb 19 anys. Una de les primeres coses que vaig omplir de la casa va ser la sisena estanteria. Just allà on ara hi ha la col.lecció de clàssics de la literatura juvenil. Allà hi havia, des del primer fins a l'últim, uns llibres antics, que m'havia llegit amb gran il.lusió. Uns llibres que el primer cop que em vaig quedar sense estanteries van anar a parar a una capsa. Els llibres de la Puck.

Somric. Tot torna, diuen.

Però avui... avui he tornat a tenir 10 anys. He tornat a sentir a l'Ariadna. He tornat a estar en aquell cotxe. I he tornat a emocinar-me amb la Puck. Un diumenge on el passat ha estat ben present.

Amb un cinturó

Ahir obro el diari i em trobo aquesta història que ha costat tants euros sobre les talles de les dones i els diferents tipus de dona segons siguin més amples o més estretes d'una banda que d'una altra. Em miro els dibuixets i estic per queixar-me amb qui se'm posi per davant. Que dius que has fet això per evitar anorèxies? Perfecte! Doncs ara m'acabes de definir tres tipus de dona, i acabo de veure entrevistes amb unes quantes dones, amb cara de resignades, a qui es veu que sap greu no poder ser les "bones", o sigui, diàbolo. Perfecte! Encara no has fet res de res i ja has carregat a 2/3 de la població femenina amb un complexe més que fins ara no tenia, o com a mínim no sabia que tenia. Oh! Això sí que és fer les coses ben fetes!

I llavors em pregunto si això era necessari. Realment era necessari? Jo fa temps que em queixo. I em queixo perquè és molt difícil trobar roba. Sí, molt difícil. Fins que no vaig anar al Brasil, sempre havia tingut un complexe: mai m'havia pogut comprar una camisa entallada. Vaig anar al Brasil amb una talla 42, i en aquella època, una camisa entallada, perquè m'anés bé de pit, aquí havia de ser de la talla 48. Però, és clar, si era de la talla 48, només era entallada de pit. Està clar. I això per no parlar dels problemes que tenia amb els pantalons. I... amb un munt de roba, que no hi ha forma de que em vagi bé.

A Brasil vaig descobrir tot un món. Vaig descobrir que em podia comprar una camisa entallada de la talla 42, que m'anava molt justa de pit, però que cordava. Vaig descobrir que em podia comprar uns pantalons sense que se'm fessin bosses o semblés que anessin a petar per una banda o per l'altra, depenent de si agafava una talla o la superior. Naturalment, i donat que la roba era molt més barata i tota m'anava bé, vaig tornar amb una maleta plena de roba fins a dalt. I ara parlo en sèrio, he estat temptada de tornar a Brasil... només per comprar-me roba! Que vaja, puc fer la broma de que tinc tipus de brasilera, però no cola. No, ara no cola. Si perdo els quilos que m'he posat els últims dos anyets, i torno a la talla 42, llavors sí que cola que tinc cos de brasilera... No, ni així!

El més curiós de tot és que a Brasil vaig parlar molt amb una noia brasilera, que era just el contrari que jo. No feia pit, ni malucs, ni res de res. Aquesta noia havia estat a Catalunya i coincidia amb mi: a Brasil sempre trobava roba, però a Catalunya no. No? Em va sorprendre molt que ella tampoc trobés roba que li anés bé a Catalunya. I això que, com jo, no era massa exigent. La pregunta és, doncs, a qui li va bé la roba d'aquí?

He anat a altres llocs, després de Brasil. En tots els llocs m'he comprat alguna cosa de roba. Que si m'he deixat una jaqueta, que si mira que maco que és això... I això que aquí mai aniria de compres, perquè em poso dels nervis. Cosa que em recorda que avui li he promés a ma mare que aniria a comprar roba interior, que ja estem al febrer, i són les rebaixes grosses, i en compro per tot l'any. Però me'n vaig de tema.

Sempre m'ha sorprés molt que aquí costi tant trobar roba "normal", però a la resta de llocs que he estat no sigui així. Realment feia falta un estudi tan car per dir això? Que sí, que hi ha dones que són quadrades, això ho sap tothom. Ara els en diuen cilindre. I què? I llavors hi ha dones, amb més o menys forma. Unes fan pit, i les altres no. Uau! I aquest estudi ha costat tants euros? Les que fan pit es diuen diàbolo i les que no, campana. Que ja em perdonaran, però les campanes sempre havien sigut peres, i les diàbolo... Em guardo l'opinió sobre el nom i el que significa, perquè tinc pressa i seria llarg.

Realment en aquest país hem de ser tan especials que hem de definir això d'aquesta forma, perquè els fabricants o qui sigui faci roba normal, quan a la resta de països la cosa funciona sense aquest estudi tan car?

Ah, i què hi té a veure el cinturó? Doncs que tenia curiositat. Volia saber quin dels tres tipus de dona era jo. I aquí ve la meva queixa, altre cop: si a mi, que des de fa tant de temps se me'n refot el que digui la moda, i les talles, i no sé quantes coses més, he tingut curiositat per saber què sóc, què passarà amb la gent obsessionada per talles i mesures?

Segueixo, que ja m'he queixat prou. Que, a falta de cinta mètrica, he agafat un cinturó que corria per casa. Perquè, de fet, tampoc calia saber les mides al mil.límetre. Primer he mirat el contorn de pit. El cinturó, pobret, no arribava. Li faltaven un parell o tres de dits. Després he mirat la cintura. I està clar que el cinturó arribava (faltaria més, sinó no el podria utilitzar!) Li sobrava més o menys un pam. I després he anat al maluc. Li tornaven a faltar un parell de dits per poder donar la volta.

I això què vol dir? Doncs, segons la definició que han fet, vol dir que jo sóc diàbolo. Oh, quin gran descobriment! Sí, i què? Em segueixen sobrant els mateixos (passo de posar el nombre) quilos que abans de comprovar-ho. Segueixo tenint el mateix cos que fa una estona. I aquesta tarda, si ma mare m'arrossega a comprar roba, seguiré tenint el mateix problema de sempre. Però, ah, sóc diàbolo. I això vol dir que sigui de les bones? Doncs no. La majoria de campana o cilindre no es canviarien per mi. Encara que tinguin una petita coseta a dintre perquè algú els ha dit que no són... de les bones?

Espero que tot això dels tres tipus de dona serveixi per alguna cosa. Perquè molt em temo que fins que no deixin de fer estudis cars que només serveixen per crear complexes i es proposin posar-hi remei fent alguna cosa de profit, no es resoldrà el problema.

Maleïda cançó!

Fa uns anys, hi havia una cançó dedicada a una noia que es deia com jo que es va fer molt famosa. Era horrible. No m'agradava gens. No m'agradava la cançó, però tampoc m'agradava que tothom me la cantés, només perquè... perquè què? Quina forma d'agafar mania a una cançó!!!

Afortunadament, feia molt de temps que no la sentia. Ni per la radio, ni ningú que me la cantés. Però...

Ahir, tornant cap a casa, la vaig sentir per la radio. La versió en italià. La veritat és que la versió en italià encara té mitja gràcia, però en castellà no la suporto. Bé, ja és normal que de tant en tant surti alguna cançó antiga. No em vaig preocupar més fins que...

Fins que aquest matí l'he tornat a sentir. La versió en italià un altre cop. Comptant que aquesta emissora només l'escolto al cotxe i tampoc passo tantes hores al cotxe, i que no és una emissora que acostumi a posar cançons antigues... No, no pot ser. No pot ser que tornin a intentar posar de moda aquesta cançó. És massa casualitat que la senti dos dies seguits. No, no la vull tornar a sentir. I no vull que ningú me la torni a cantar.

Per què no em dic d'una altra manera? Per què aquesta cançó no la dedicava a una altra noia amb un altre nom?

No, d'acord, no m'enganyaré a mi mateixa. El pitjor de tot no és que la vulguin tornar a posar de moda. El pitjor de tot no és que algú me la canti algun dia (cosa que, ja he dit al principi, em fa molta ràbia).

No, el pitjor de tot és que... és que... El pitjor de tot és que se m'ha enganxat la punyetera cançó. No me la trec del cap. I a sobre, en castellà.

... i 1000!

Avui fa precisament 3 anys, 3 mesos i 3 dies que, després d'haver-me passat uns dies mirant blogs d'altra gent, vaig decidir que per què no n'obria un.

No sabia on anava. Encara ara segueixo sense saber on vaig. Escric, escric, escric, i sovint penso que hauria d'haver escrit molt menys.

M'ha fet gràcia esperar fins avui per fer aquest post número 1000. No, de fet no és que m'hagi fet gràcia. És que no volia que fos un post depriment, almenys el 1000 no volia que fos depriment. I aquest parell de dies m'han anat molt bé.

1000? De veritat he escrit 1000 posts? No m'ho puc creure! 1000 posts! Si em sembla que no sé comptar fins a 1000. El que està clar és que no hi he comptat mai, fins a 1000. Segurament hi hagi un munt de números de l'1 al 1000 que no hagi dit mai en veu alta, i que ni tan sols hagi pensat conscientment. Però el post amb aquest número existeix. Se'm fa estrany.

Bé, podria comptar fins a mil, però a número per segon hi estaria més d'un quart d'hora. Em sembla que no val la pena.

1000? Buf!

Per què ens agrada cel.lebrar els números rodons? Encara recordo el dia que vaig cel.lebrar els meus 10000 dies de vida. Queden molts dies fins que pugui tornar a cel.lebrar un nombre de dies rodó, si és que hi arribo!

Des que em vaig adonar que arribaria als 1000 posts em vaig posar a pensar. Vaig pensar en tota la gent que ha anat apareixent i desapareixent. I em va venir una frase al cap. "L'amor se'n va, però ella es queda." Aquests dies he tingut un record per gent que han marxat i que no n'he tornat a saber res. Què se'n deu haver fet de ...? I de ...? És clar que jo també he fet un parell de salts de blog. Però miro enrere i m'agradaria que alguna d'aquestes persones veiés els meus 1000 posts. No, tots 1000 posts no, sinó aquest post, el que fa 1000. 1000? Com he arribat fins aquí?

1190 dies. Surto a post gairebé diari. Em sembla que estic una mica malalta. Una mica massa, vull dir.

Al principi volia ser anònima del tot. Però vaig sortir a la llum (ejem... no tornaré a fer acudits dolents...) He de reconèixer que he conegut cara a cara a cinc blocaires. Sí, cinc. No sé si són pocs o són molts. Només puc dir que, dels cinc, tres van desaparèixer amb una velocitat més o menys ràpida des d'aquell moment. Un 60%... Definitivament, és una gran ajuda per la meva autoconfiança, ja de per sí a dalt de tot...

Ahir vaig anar a parar a un post (a veure qui és el maco que el troba, entre els 1000!) on un anònim (es pot parlar d'anònims en el món blocaire, on molts ho som, més o menys?) es ficava amb mi. Va ser un dia molt dolent. El post era molt depriment. Tenia raó d'escriure allò, no em posaré a dir el perquè. L'anònim em deia que per què era tan infeliç, que si de veritat em feia feliç mostrar tota aquesta infelicitat. El primer que vaig pensar va ser que vaja, el que em faltava per sentir per acabar-me d'animar. Però he de reconèixer que tenia tota la raó del món. Per què hi ha més posts infeliços que feliços? Realment sóc tan infeliç? No, no m'ho vull plantejar.

I a partir de demà o de quan sigui començaré a comptar. 1001, 1002, 1003... I, què? Segueixo com el primer dia, escrivint dia a dia, quan tinc alguna cosa per explicar. O no.

Sé que podria fer el propòsit de semblar més feliç. Però sé que no el compliria.

3 anys, 3 mesos i 3 dies. 1000 posts. Sempre m'ha agradat comptar les coses. No negaré que he factoritzat el 1190. M'ha agradat més la factorització de 1189, però eren 3 anys, 3 mesos i 2 dies... no podia pas ser!

Aquests dies he volgut recordar una mica aquella noia que escrivia fa 3 anys. Però suposo que és una cosa que hagués hagut de fer jo sola. Ara, abans no arribi als 10000, tinc temps :-)

També he pensat que m'agradaria marxar. Marxar i tornar a començar. Un altre lloc, un altre nom. 1000 posts aquí i recomençar en un altre lloc, des de l'1. Des del complet anonimat. Però la gent em reté. A més, a qui vull enganyar? On em puc amagar i que ningú em reconegui? Ja ho vaig intentar un cop i... D'acord, no ho vaig intentar del tot, però gairebé. I...

Tot i així, sovint tinc ganes de deixar aquesta caseta i obrir-ne una altra. Avisant, és clar. Una mica com tenir una joguina nova, un nou lloc.

De fet, fa un parell de dies que tinc una joguina nova. Però em sembla que no ens entendrem pas... Com es pot posar un límit de 140 caràcters? Que no has començat a dir res i ja comença a estar allò de tots colors i no et deixa escriure més!!! No, ara seriosament, crec que això dels 1000 posts m'ha de fer moderar. És més, tenia una cosa pendent, així que m'he de moderar una mica a partir d'ara. Que sinó no hi ha manera! Ja he reduit la lectura, però suposo que hauré de reduir també l'escriptura.

Però això és tot un altre tema. Avui és el post 1000. Encara no em crec que hagi arribat fins aquí. Segur que el blogger està equivocat i en realitat en porto molts menys. Segur. És que... 1000 posts? Mare meva!

Dos, un...

El post passat hauria d'haver tingut el PD de dos. Donat l'èxit dels PD, hauria passat del dos, i de l'u (i em sembla que fins i tot del que ve després de l'u). Només que el dos era aquest post.

Potser no sembla un gran post, no.

Potser sembla infantil.

Potser només s'hi veu el conte.

Potser només s'hi veu la conclusió final.

Però no. Aquest post és molt més. Només de llegir-lo m'entra pell de gallina pensant en per què el vaig escriure. És un post especial. Molt especial. Encara que només jo sigui capaç d'apreciar-ho.

I ja només em queda l'u. L'u també està triat pensant el que feia, i el que vol dir l'u.

I, per sort, ja s'han acabat els PD. Almenys durant una bona temporada.

I, ara que ja he arribat a l'u...

Avui m'han vingut al cap dos fets patètics de la meva vida.

El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.

Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.

Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."

El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.

Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.

Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.

(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)

A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...

Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.

Invisible, com sempre, naturalment.

L'advocat del diable

Avui hauria d'estar feliç. Molt feliç. Avui és un dia per ser feliç.

Avui estic orgullosa de mi mateixa, cosa que no és massa fàcil. Però avui puc estar molt orgullosa de mi mateixa.

A més, avui les coses ens han sortit molt bé.

Però...

Per què la felicitat mai no pot ser complerta?

Per què una petita cosa fa que t'enfonsis i que tot el que ha tingut de bo el dia quedi en segon terme, només per aquest mal rotllo que t'ha entrat?

Per què he de fer d'advocat del diable? No m'agrada. No, no m'agrada. Per què he de defensar algú que no crec que tingui raó?

I per què he de ser precisament jo? Jo, la que he de fer trucades a tort i a dret intentant arreglar una cosa que algú altre ha fet malament.

Un algú altre que s'ha enfadat amb mi, malgrat que jo no he fet res mal fet.

Ara estic esperant que soni el telèfon. Merda. Ja fa molta estona que hauria d'haver sonat. Moltíssima.

Si no hagués d'esperar a que sonés el telèfon, agafaria i trucaria jo. Directament. Trucaria i ja estaria fet. I llavors suposo que estaria una mica més tranquil.la. O no, però no tindria aquest neguit que tinc a dintre.

Però no. He d'esperar a que soni el telèfon. I després fer d'advocat del diable.

Quina manera més trista de passar un diumenge a la tarda que hauria de ser un gran diumenge!

Amb mal rotllo. Esperant que soni el mòbil. Per què no sona? I esperant que soni, per després entrar en un mal rotllo amb qui truqui, i després continuar amb mal rotllo amb algú més, i encara més mal rotllo amb algú més. Per després... perquè després el "diable" (si sabés que li dic així, em mata!) segueixi enfadat amb mi.

Coi de diable! Per què em fiques sempre en aquests merders? Per què no em deixes assaborir els bons moments? Per què no podria tenir un diumenge a la tarda de verdadera felicitat?


PD: Tres.

La política

Entro al gimnàs i ja me'n vaig directa a la bici. Sí, a la bici. Sí, jo que vaig dir que no faria bici en un gimnàs, que la bici era per anar pel carrer.

Però, no ens enganyem, la bici és l'única cosa que el peu em permet, i encara si no forço massa. I com que no vull passar-me més mesos sense fer res, amb les conseqüències que té, doncs faig bici. Quin remei.

De cop, veig una dona. La cara em sona. De què em sona la cara?

Llavors me'n recordo. No l'havia vist mai al natural, però he vist la seva cara en cartells publicitaris uns quants cops, quan s'acosten eleccions. Sé quina cara fa i no em costa saber que és ella.

No li dic res. Ella no em coneix. Ella no em pot conéixer. Per què m'hauria de conéixer? No ens hem vist mai, i si jo la conec és perquè he vist la seva cara penjada.

Me n'oblido. Fins que una estona més tard, quan vaig a pentinar-me, se m'acosta i em diu hola.

No, no només em diu hola. Em diu pel nom.

I jo me la miro i em pregunto de què em coneix. Me la miro i penso que me l'imaginava més alta, i quan penso això, m'adono que no havíem parlat mai.

No és fins una estona més tard que m'adono que, malgrat no haver coincidit mai, em coneix. I em coneix pel nom.

I no sé per què, em fa il.lusió. Em pregunto de què em deu conéixer. Vés a saber. Deu haver vist alguna foto meva en algun lloc. O qui sap.

Però, no sé, que algú així em conegués sense haver coincidit mai, m'ha fet pujar l'ego. I això no és massa fàcil :-)


PD: Quatre.