Ahir em va venir al cap que, d'aquí a uns dies, desconnectaré del tot durant gairebé una setmana: cap tipus d'ordenador, ni per treballar ni per internet. Aniré a un poble petit, on descansaré una mica (o no).
I aleshores em vaig recordar del meu poblet. Era l'estiu de 1988. Jo tenia 9 anys, a punt de fer-ne 10. Estava en unes colònies per la Garrotxa. Un dia ens van dir que escrivísim una poesia i ens van deixar sols. La resta de nens va intentar-ho, però als dos minuts ja estaven jugant a no sé què. Jo em vaig asseure en un lloc apartat, pensant què escriuria. I allà, a la llunyania, vaig veure un nucli de 3 o 4 cases. Encara el recordo. I vaig començar a escriure una poesia (o alguna cosa que se li assemblava).
Per desgràcia meva, la poesia va guanyar el primer premi de no sé què. I dic desgràcia meva, perquè la recompensa va ser, bàsicament, llegir la poesia... l'últim dia de colònies, davant de tots els nens... i tots els pares!
No recordo la poesia. Recordo el paper, i que hi vaig fer un dibuix del poble, i a baix hi havia el que deurien ser 5 o 6 estrofes de 4 versos cadascuna. Però sóc incapaç de recordar res més que els dos primers versos. Tot i que ja m'agradaria, eh! Jo no conservo el paper, però segurament la meva mare sí. Les mares conserven tantes coses... Ara em decebria que no ho hagués fet, de conservar el paper, tot i que no sé si li demanaré. Segurament és una poesia infantil, que només té alguna rima fàcil, com la que recordo dels dos primers versos.
Estaria bé poder acabar el post amb la Lluna de 9 anys i la seva poesia. Però us deixo només amb els dos primers versos, esperant que ningú sigui massa crític. Jo... jo només tenia 9 anys!!!
Hi havia una vegada un poblet
de tota la comarca el més petitet.
de tota la comarca el més petitet.
Imatge gentilesa de la 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada