No sap la raó que tenia el que es va inventar aquesta frase.
La durada de dues setmanes... depèn de la situació en la que et trobis. Dues setmanes es poden fer curtíssimes o mooooooooooooooooolt llargues. En el meu cas, crec que no diria cap mentida si digués les dues següents frases:
- No crec que ningú hagi trobat les dues últimes setmanes tan curtes com jo.
- No crec que ningú hagi trobat les dues últimes setmanes tan llargues com jo.
I és que, de la mateixa forma que el temps no corre de la mateixa forma des d'una banda de la porta del lavabo que des de l'altra, el temps pot córrer de manera diferent fins i tot per a una mateixa persona.
La veritat és que aquestes últimes setmanes se m'han fet curtíssimes. Quan veia el final i veia que era tan a prop m'agafava un atac de nervis.
Però també se m'han fet llarguíssimes. De la mateixa manera que a vegades faig "trampa" i em llegeixo l'última pàgina d'un llibre, veia que tot estava tan proper, però volia saber com acabava la cosa. Volia saber-ho ja. Volia que ja hagués acabat. I per això el temps no acabava de passar mai.
Hagués volgut fer un salt en l'espai i el temps i trobar-me en el dia en què ja havia passat tot. Sí, les coses s'han de viure, però jo només volia passar-ho. Volia arribar al dia i ja està.
Han estat uns dies estranys. He perdut la noció del temps. He sobreviscut com he pogut. M'he passat els dies menjant porqueries. Menjava i de seguida tornava a tenir gana. Em despertava a les 5 del matí sense necessitat de despertador i no podia tornar a dormir. No sabia a quin dia vivia, malgrat que en tot moment sabia el que havia de fer.
I, finalment, s'ha acabat tot. Massa aviat. Massa tard. Massa...
Imatge gentilesa de la 
2 comentaris:
ying i yang. Sempre és així, llum. No hi altra cosa. Què hi farem...
Ying, yang? Vols dir que és això? Ai, no ho sé...
Publica un comentari a l'entrada