Sóc a casa. A la casa on visc, però que no és meva, és dels meus pares. Em passo bona part del dia en aquesta habitació, que no estava feta per això, però jo me l'he fet meva.
Aixeco el cap. Hi ha una cosa penjada a la paret. Des d'aquí no llegeixo res, però puc intuir el meu nom. És un paper, emmarcat, que diu que jo vaig acabar la carrera tal any. Jo no el volia emmarcar i penjar aquí, però algú ho va fer.
Giro el cap. No vull veure això. Els meus ulls van a petar a un armari amb la porta de vidre. Just a dintre de l'armari hi ha una copa. La copa fa més de dos pams d'alçada. Al peu de la copa hi ha una inscripció: "Diputació de Girona, bla bla bla". Acaba amb un Srta., seguit del meu nom. Fa uns quinze anys que és a casa, i continua aquí, a primera línia.
Desvio la vista. Tampoc vull veure la copa. Miro a l'infinit, però no puc. En el reflex del vidre de l'armari hi veig una altra cosa. Una orla. Em desespero i miro cap a una altra banda. Giro el cap i uns ulls em miren. Els meus ulls. I no és cap mirall. És la foto de l'orla en un marc a sobre la taula. El meu pare la va voler emmarcar i posar-la a sobre la seva taula.
Ja no puc més i giro en rodó. Una vitrina plena de copes em saluda. Quantes en tens? I jo què sé! Realment importa?
Jo no sóc aquestes copes. Jo no sóc aquestes fotos. Jo no sóc aquestes coses penjades a la paret.
Jo no vull ser aquestes copes. Jo no vull ser aquestes fotos. Jo no vull ser aquestes coses penjades a la paret.
Per què quan em trobo algú que va amb algú que no conec, sempre li diu: "Aquesta és la Llum", seguit d'alguna d'aquestes coses? No puc ser la Llum, a seques? Però no, sempre sembla que porti un seguit de títols i punyetes al darrere.
Que vaig pel món esbombant que si sóc això o si sóc allò altre? No, veritat? No m'agrada. Perquè aquestes coses només provocarien una idea equivocada sobre mi. Però, no sé com, la gent se n'entera. I au, ja torno a tenir el reguitzell de coses a darrere el nom. Coses que jo no sóc. Bé, sí que sóc, però que dites depèn de com es diguin semblen una gran cosa.
I jo no sóc una gran cosa. Sóc la Llum. A seques.
diumenge, 12 de març del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
És clar que ets la LLum, i les copes i el títol i tota la resta formen part de tu. Què hi pots fer si de vegades ets la LLum adjectivada? Assumir-ho i riure dels adjectius que acompanyen el teu nom -o afegir-ne encara algun altre, ni que sigui inventat-. A la fi tu saps que a alguns ens interessa més el teu nom que les teves parets.
(Avui m'ha sortit la vena lingüística ;-)
Ja ho diuen. Tu ets tu i les teves circumstàncies. Ningú simplenment "es", aillat del mon, dels que l'envolta, de les seves rel.lacions i de la seva historia.
I com diu en Pere, després, interessarà el nom o les parets. En això hi haura de tot.
;-)
Sí, ja ho sé, que jo també sóc una mica la Llum adjectivada. Però, tot i així, quan portes dos dies sentint com gairebé no et diuen ni pel nom, sinó que només hi surt l'adjectiu de darrere, doncs al final et molesta. Perquè prefereixo ser la Llum a seques. Sense les parets :-)
Sí, Dan, ja ho sé que hi ha de tot. Però jo prefereixo el nom que les parets.
Ara que m'hi he fixat i hi té una mica a veure, el que posa aqui desota per dir si ets de bloger, d'un altre o anonim. "Elegir una identidad" com si això es pogues escollir, a gust, triant quins trets vols i quins no, com si fossim iogurs de maduixa, de macedonia o amb trossets de platan. Curiós.
La Llum és... el que diuen els ulls de la Llum.
Salut!
Ostres, erakkia, m'ha agradat això de que la Llum és el que diuen els ulls de la Llum! Gràcies!!!
Publica un comentari a l'entrada