Això és meu!

 Ja fa temps que tinc clar que sempre seré una persona mediocre i que, si he de destacar per alguna cosa, serà per alguna cosa dolenta. Tot i així (i això és complicat quan s'és perfeccionista) intento fer les coses el millor que puc. Ja sé que altra gent, amb molt menys d'esforç ho farà millor. Però almenys estic bé amb mi mateixa, ja que he fet tot el que he pogut.

 D'altra banda, amb el temps m'he anat entenent a mi mateixa, i crec que sóc "pessimista amb una alta capacitat d'adaptació". M'explico: sóc més aviat pessimista en quant al futur, i crec que les coses no sortiran bé. Però, un cop han passat les coses, m'acostumo a adaptar prou bé i a trobar la part bona de qualsevol cosa dolenta que passi. Després d'haver estat acusada bastant sovint d'inconformista, he acabat acceptant que no és que no m'importi el que em passa o em deixi de passar, o el que faig o el que deixo de fer, sinó que, simplement, passi el que passi o faci el que faci, acabaré trobant-hi els avantatges i m'hi acabaré trobant a gust. O potser és que les meves expectatives de futur són pessimistes i, com que la realitat sempre acaba essent millor que les meves previsions, sempre estic contenta amb el que tinc.

 Així que, fa uns dies, vaig fer una feina. La vaig fer amb la màxima il·lusió, sabent que no passaria a la història, i que ningú em faria cas. Però tenia ganes de fer-la, i em va agradar fer-la d'aquella manera. Creia que la idea era bona, i va arribar a un grup petit de gent.

 La meva sorpresa ha sigut quan he vist que una de les persones que va veure la meva feina, algú important, ha fet servir la meva idea. Sense avisar-me. Sense dir enlloc que la idea era meva. Simplement, ha fet seva la meva idea. No és que jo pretengui que em doni les gràcies públicament, o que el meu nom surti enlloc. Simplement, un petit missatge dient "ei, això que has fet m'agrada, t'importa que ho faci servir?" Però res, la meva idea allà, i prou.

 Al principi m'he empipat. Hagués dit de tot. Si l'hagués tingut al davant... bé, si l'hagués tingut al davant, sabent com sóc, hagués callat i no hagués dit res, que ens coneixem.

 Però, passades les hores, m'he adonat que he guanyat tres coses amb aquest episodi, i si ara tingués a la persona al davant, li donaria les gràcies per triplicat. Bé, tots sabem que no li diria res, però com si tingués valor per dir-li-ho!

 La primera, una mica d'autoestima: la meva idea era bona. Si no ho hagués sigut, no l'hagués fet servir. I el simple fet d'haver-la fet servir, ja m'està dient que ho he fet millor del que pensava. Per tant, gràcies!

 La segona, visibilitat: si vaig fer-ho, va ser perquè em va semblar interessant. Però si jo dic una cosa, la gent no em sol fer gaire cas (sovint, si estic en un lloc amb més d'una persona, em pregunto si m'han sentit, si directament passen de mi o si el que dic no és interessant, perquè ningú em fa cas. Ah, però si algú altre (algú amb millor reputació que jo) ho diu, aleshores la gent en fa cas. I això vol dir que la meva idea ha arribat a un munt de gent. Per tant, gràcies!

 La tercera, m'ha obert els ulls: sovint em pregunto com pot ser que determinada gent faci tantes coses, i les faci tan bé. Jo no tinc temps per fer gairebé res, i tot el que faig sembla dolent. Però hi ha gent que fa un piló de coses, i totes són genials. Aquesta persona és una d'elles. Sempre l'havia admirat molt pel que fa. Però sí, ho he posat en passat. Si aquesta persona ha sigut capaç d'agafar la meva idea i fer-la seva, i ningú (a part d'aquesta persona i jo) ho sap, com sé que la resta de coses que fa o diu no són també robades? Potser ha tingut un mal moment, i normalment no ho fa, però per mi, aquesta persona ha caigut del pedestal. Ja no és qui em pensava que era. I, altre cop, m'ha ajudat amb la meva auto-estima: aquesta persona no és tan genial com sembla. Jo també seria capaç de fer més coses si en comptes d'exprimir-me el cap "robés" les idees a altra gent. A mi em va costar una estona trobar la idea i llavors buscar la justificació i les dades que em calien. Aquesta persona, un cop llegit el que vaig fer jo, ho ha tingut en menys d'un minut i ha pogut dedicar-se a fer altres coses. Així doncs, la meva autoestima creix, altre cop. Per tant, gràcies!