Amb el mateix patró

Llegeixo el que diu la Tirai, i em remunto a... gairebé tres mesos enrere?

Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.

Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.

És clar que ell també.

D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.

D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.

Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.

I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.

D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.

Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.

I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.

1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé.

2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...

3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?

4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!