Sense paraules

- On eres?
- Com que on era? Aquí, era.
- Ah...
- Per què m'ho preguntes?
- Com que no deies res...
- És que no tenia res a dir.
- No?
- No. Bé, sí, però no.
- Sí o no, en què quedem?
- Tinc coses a dir, però tot són tonteries.
- Com sempre, així?
- De fet, estic per aquí i per allà i penso que podria dir això o allò altre, però quan arribo aquí em penso que és la tonteria més gran del món.
- I llavors no ho escrius.
- Exacte.
- El dijous passat tenia un post per escriure. Però es va estroncar durant el dia.
- Dijous? Però si avui som dilluns!
- Ho sé. De fet, aquest post mateix és una tonteria.
- Segurament.
- Suposo que l'hauria d'esborrar.
- Segurament.
- Però ja que m'he posat aquí i he escrit alguna cosa després de tants de dies...
- Però si és una tonteria...
- Sí, ja ho sé, però ara fins i tot em fa mandra esborrar-ho...
- Aleshores?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. O sí, jo què sé. Mira, ho publico. Encara que sigui una tonteria. Encara que no vagi enlloc. Coneixent-me, després de prémer el botó de publicar tindré alguna idea. O no. Crec que no en tindré cap. Però almenys segueixo per aquí.
- Hauries d'esborrar-ho. No hi dius res.
- Ho sé.
- Ho faràs?
- No.