Campana

En aquests moments, estic fent campana d'un curs.

Breu moment de reflexió.

Jo no sóc campanera.

Breu segon moment de reflexió.

Em trobo malament: em fa mal el coll i estic xafada.

Breu tercer moment de reflexió.

Tinc son, aniré a dormir.

Jo sóc (era?) una bestiola. I forçava la màquina. I si s'ha d'anar al curs, es va al curs. Coi, que jo no sóc (era?) de fer campana.

Al final he acabat caient. Al final he agafat el costipat. Tot i que... era estrany que no l'hagués agafat abans. Perquè jo sempre ho agafo tot. Excepte ara, que no sé per què he trigat a agafar-lo.

He dubtat si anar al curs. I tant. La bestioleta que porto a dintre em deia "vés-hi, vés-hi".

Però l'altra personeta que porto a dintre em deia: "Com li pots dir a algú que es quedi a casa si es troba malament, que no vagi a treballar, i llavors tu anar a treballar i al curs, quan no et trobes bé?"

No, la personeta ha acabat guanyant. Està clar, no? La personeta té més lògica que la bestioleta.

O potser és que té raó?

El meme del 7...

M'ha arribat el meme del 7, que no té massa sentit, però... 7 són els dies de la setmana, no? Així que... 7 coses que faig que no tenen massa sentit (o sí que en tenen, dins el seu context). Una per cada dia de la setmana.

Els dilluns m'enfango les sabates.

Els dimarts em reuneixo amb un grup de dones grans, amb edat de ser les meves mares, o potser àvies.

Els dimecres em converteixo en un personatge de dibuixos animats.

Els dijous surto aviat de la feina, però arribo tard a casa.

Els divendres lluito amb espases làser.

Els dissabtes em dedico a esperrucar un nen pre-adolescent (o potser ja adolescent).

I els diumenges em converteixo en la jefa d'un conjunt de gent.

Tot veritat. Ho prometo :-)

I ja no sé quantes setmanes més tard...

Estic viva, jaja. Ahir em va donar per mirar les estadístiques. Mmmmm... algú deurà pensar que estic molt malalta, però feia un parell de setmanes que no les mirava.

Gràcies. Malgrat el meu silenci, hi vaig veure determinades persones que es van passant de tant en tant, suposo que a veure si dono senyals de vida, si respiro, si estic viva.

Estic viva. Sí.

L'altre dia tornava amb el tren i hi pensava. Pensava que potser només havia obert aquest espai per abocar-hi totes les coses dolentes que em passaven pel cap. Totes les coses que no m'agradaven. Un munt de coses dolentes.

Però, tot i servir-me moltes vegades de teràpia, vaig arribar a la conclusió de que no era així. Sí, sovint als vespres, no sabia què fer, em deprimia, i acabava escrivint coses que no hauria d'haver escrit. Però vull pensar que també hi escrivia coses bones. Coses que no eren depriments. Coses que no sortien d'estar-me davant de l'ordenador i sentir-me trista. Vull pensar que hi havia una mica de tot, i espero que hi hagués més coses bones que dolentes.

No vull tancar el blog. Res més lluny de la meva intenció. Només que...

No ho sé. Sé que aquest lloc, en algun temps, va ser un refugi. Un refugi on explicar coses que sabia que ningú escoltaria. Venia, les escrivia, les explicava. I, d'alguna manera, les explicava a algú. L'altre dia, al tren, vaig viure una situació que era post segur. I què vaig fer? Doncs vaig agafar el mòbil i vaig enviar un sms. I hagués arribat a casa i hagués pogut escriure el post. De fet, vaig estar a punt de fer-ho. Ja tenia el blogger obert. Però... l'ordenador em va avisar que algú em deia hola. Hola, hola. I quatre hores més tard vaig tancar l'ordenador perquè ja era hora d'anar a dormir, i el post es va quedar... doncs en un intent de post. De totes formes, tampoc crec que la comunitat blocaire perdés massa res perquè jo no publiqués aquest post.

Altres posts sortien de les meves caminades. Caminava. I somiava. O pensava. I sortien posts que... acabava escrivint. Però... tot canvia. He dit mai que no m'agrada parlar per telèfon? Si no ho he dit, ho dic ara. Però, és clar, ara sovint em passo les meves caminades per les ciutats parlant per telèfon. I m'encanta, jaja. Tinc companyia. Vaig sola, però a la vegada estic acompanyada. És genial.

No vull deixar que aquest blog es mori. I ja fa dies que volia publicar aquest post. No ho faré. Però he aprofitat que avui m'he despertat inusualment aviat per escriure'l. Ja no passo estones trista a casa, davant de l'ordenador.

Quan va arribar el setembre, em vaig apuntar a un parell de cursos. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè volia que almenys, els dos dies a la setmana que vaig als cursos, no em quedés sola a casa, davant de l'ordenador, trista. El ritme de publicació va baixar. Jo vaig voler que ho fes. I ara...

Doncs ara el ritme ha baixat més encara. Però no vull abandonar el blog. Ni vull abandonar a la gent que hi ha per aquí. És clar que prefereixo fer altres coses i no tinc massa temps. I m'agrada no tenir temps. Com al setembre, que vaig voler ocupar el meu temps en altres coses.

I aquí ho deixo per avui, que ja és hora d'aixecar-se. Tornaré. I és una amenaça!!!