Dir adéu

 La vida m'ha portat a una situació en la que m'he d'acomiadar sovint de la gent. L'any passat vaig dir adéu quatre vegades, però totes estaven previstes. A la primera tothom em va somriure: era un adéu volgut, i a més vaig portar coca! La segona va ser després de molt poc temps, i tot i que no esperava que ningú em fes cas, una persona em va venir a buscar per confiar-me una cosa i perquè l'ajudés. La tercera... doncs la tercera va acabar amb una conversa filosòfica amb un noi i una noia de 15 anys, que van demanar-me perdó per haver-me fet la vida tan... difícil. La última va ser dura, perquè vaig estar molt bé, i em va costar marxar. Bé, creia que havia estat dura...

 Fa tres dies em vaig tornar a acomiadar. Jo feia temps que sabia que ho hauria de fer. Hi havia gent que ho sabia, però no tothom. I em vaig penedir una i mil vegades de no haver dit des de l'inici que hauria de marxar. Em vaig posar a donar voltes i més voltes, preguntant-me com podria fer per dir-ho.

 Fins que va arribar el dia.

 Les persones a qui vaig dir adéu s'acostumaran a la persona que vindrà després meu. I amb el temps, s'oblidaran de mi. Segurament, d'aquí a 10 anys, no es recordin ni de qui era jo.

 Però dubto que jo m'oblidi mai d'ells.

 De la R, que normalment sempre està callada i no expressa mai res, i que va començar a dir que no i fer que no amb el cap, amb els ulls plorosos.

 Del segon grup a qui ho vaig dir. De com els més conflictius se'n van anar al final de la classe, es van asseure a terra, i van dir que farien una vaga fins que tornés.

 D'en B, que va començar molt malament, i just quan havia aconseguit que remontés i li deia que estava molt orgullosa d'ell, he de marxar.

 De la I, que m'ha fet la vida impossible, però que es va quedar sense saber què dir.

 De l'U, que per primer cop el vaig veure que perdia el somriure que sempre té a la cara i que va buscar una excusa per poder sortir perquè els altres no el veiessin.

 I d'en J, que es va posar a plorar desconsoladament, i això em va acabar de trencar. I em van veure plorar. Ells, i tota la resta. I quan em van veure plorar, em van fer una abraçada grupal/melé.

 I així, plorant, me'n vaig anar a dir-ho als altres. Una altra melé.

 I a partir d'allà, cada cop que anava a algun lloc, em rebien amb missatges, cartells, papers escrits, ... Crec que se'n parlarà temps...

 No m'hagués imaginat mai que poguessin fer això per mi.

 I vaig tornar a plorar. I em van tornar a veure plorar. I ja no m'importava que em veiessin.

 I em van seguir fent el mateix. Fins que vaig dir adéu del tot.

 I em sento fatal per haver-ho dit així tant de cop... però a la vegada... a la vegada sé que no oblidaré mai aquests dies.

 I segueixo amb totes les cartes que em van escriure a sobre la taula. N'he llegit unes quantes. Però sóc incapaç de llegir-les totes de cop. Acabo rient i plorant alhora. Així que me les vaig llegint mica en mica.

 I segurament no els torni a veure mai més. A cap. Però quedaran en el meu record. Ni tan sols s'imaginen quant.

Ressorgir de les cendres

 He passat una molt mala època. No he aparegut gaire per aquí ni per enlloc, però acabo de veure que ja fa un parell d'anys parlava de tocar fons. Doncs no, encara no l'havia tocat.

 Em va costar molt fer-me a la idea que segurament mai no tindré fills. Al principi sempre hi havia una esperança, però mica en mica vas veient que serà que no, i cada dia et vas enfonsant una mica més, a mida que et vas adonant que la resposta serà que no. I llavors costa acceptar-ho. Això, unit a d'altres circumstàncies, va fer que en els últims cinc anys anés fent una baixada i anés cada cop més avall. Parlava de tocar fons, però és que la baixada era cada cop més forta. Semblava una caiguda en picat, però no s'arribava mai a baix.

 Fins que em vaig quedar sense feina. I el que abans m'havia semblat una caiguda en picat es va acabar tornant en una simple baixadeta, per acabar, ara sí, caient en picat.

 Va ser difícil. Sentia que no servia per res. Per què havia de servir? No tenia fills, no tenia feina. No era prou bona per a res.

 I vaig tornar a començar. Estic tornant a començar. Vaig haver d'agafar el toro per les banyes i, tot i estar en caiguda lliure, dir-me que aquí estic jo, i que no hi ha res que se'm posi per davant.

 I no sé com ho vaig fer. Vaig redescobrir a la Llum adolescent. La que no veia límits a res. La que deia que podia amb tot. Que si un altre podia, ella també. Però encara no me n'havia adonat.

 I avui, de cop, m'he adonat que sóc feliç. He sortit de casa que encara era fosc (cosa no massa difícil a l'hivern). I això m'ha permés veure la Lluna i algun planeta en el meu camí en cotxe. Cada dia els vaig seguint, i veig com canvia la seva posició d'un dia al següent. He tornat a escoltar la ràdio des del cotxe. Quant feia que no l'escoltava? Ni me'n recordava. La Llum adolescent anava sempre amb la ràdio i això la feia feliç. La tranquil.litzava. La feia somiar.

 I llavors he arribat al meu destí. I m'he sentit útil. Que no és poc. No fa gaire estava a punt de tocar fons perquè pensava que no servia per res. Però no. Em sento útil. Veig que el que faig és bo. Però no només això: és que m'encanta! D'alguna manera, crec que sóc molt més vàlida per fer aquesta feina que la que tenia abans. La Llum de 4 anys ja deia que faria aquesta feina, però la de 20 no li va voler fer cas, i ara me n'adono que, de fet, he nascut per això. Això se'm dóna molt millor que el que havia fet abans.

 I actualment estic molt putejada, però fins i tot amb tot el que he de passar, veig que aquí m'anirà molt millor.

 I no m'havia adonat que era feliç fins que he tornat cap a casa. He engegat la ràdio del cotxe i he vist els Pirineus nevats de camí a casa. Ahir no ho estaven (tant). I no sé per què. No sé què m'han fet els Pirineus nevats. De cop, m'he adonat que sí, que era feliç, i que sí que puc servir per moltes coses. I que tinc tot un camí per endavant per poder ser útil.

 I porto més de mitja hora plorant, perquè sóc així de burra. I ja no sé si ploro de felicitat perquè sé que he superat la crisi, o si són totes les llàgrimes que no he tret durant aquests mesos (anys?) o si estic com una xota.

 Fa mig any no m'hagués imaginat que podria tornar a ser feliç així.

No, tu no

 Fa un parell d'anys vaig tenir un "petit" problema de salut (depèn de com es miri és petit, depèn de com es miri gran. No em moriré d'això, però hi hauré de viure tota la vida, i és molt dolorós). Aconsellada per un parell de metges, vaig començar dos tipus diferents d'exercicis físics que m'havien d'ajudar a millorar els símptomes. Eren uns exercicis que jo sabia que se'm donarien fatal, però tot sigui per no tenir tant de dolor.

 Fa un any vaig deixar un dels grups fastiguejada amb el professor. Amb el temps, m'havia oblidat que el professor era així, i ara hi he tornat. Porto dues sessions i ja torno a estar fastiguejada amb ell.

 No és cap secret: em sobren uns quants quilos. A vegades me'n sobren més, a vegades me'n sobren menys. Però sempre me'n sobren. Fa 8 mesos vaig tenir un altre petit problema de salut (aquest sí, molt petit), però vaig haver de passar pel quiròfan, i vaig haver-me de passar uns mesos sense fer exercici. El resultat? Doncs que ara estic a la part alta de quilos que em sobren. I no només això: al deixar l'exercici, vaig tornar a tenir un altre atac fort i encara m'estic recuperant. I això vol dir que hi ha exercicis físics que no puc fer, mal que em pesi.

 Amb la professora del grup que no vaig deixar ens vam acabar entenent molt bé. Ella sap que hi ha coses que jo no puc fer, i malgrat que a vegades em mori de vergonya quan explica un exercici i explica la "versió fàcil", i totes les persones que estem allà sabem que aquesta versió fàcil és "la versió perquè la faci la Llum, que no pot fer la normal", mai m'he sentit malament a les classes, i suporto la vergonya com bonament puc.

 L'altre professor, el que em té fastiguejada, és molt bo. És molt bo amb el que fa, però està carregat de prejudicis. Sigui pel que sigui, jo sóc molt flexible. Recordeu allò que féieu de petits, de tocar-vos el nas amb els dits del peu? Doncs jo encara sóc capaç de fer-ho, i a més sense ni immutar-me, i sense escalfament previ. Em pregunto si algú ha provat de fer-ho :-D Jo arribo amb el taló a dalt del cap. Segurament podria ser més flexible, però ja estic contenta amb el que puc arribar a fer.

 El professor. És bo. Sap molt bé el que es fa, i normalment posa exercicis adaptats a cadascú, de forma que cadascú fa el nivell que li va millor. Això és bo. Però, ai! Jo sempre faig la versió "fàcil" de tots els exercicis. No em queixo, en general. Hi ha coses que no puc fer. Però ja ho vaig observar l'any passat i aquest any hi torno: som dues persones amb sobrepès, i la resta estan molt primes. Les dues que tenim sobrepès sempre fem la versió fàcil dels exercicis. Encara que, com l'altra noia, la persona amb sobrepès tingui molta més força que les altres. Encara que, com jo, sigui molt més flexible que les altres.

 Quan ens fa fer un exercici de flexibilitat, a mi em deixa amb la versió súper-fàcil, que jo ni m'entero que estic fent. Hi ha noies primes que pateixen molt amb la versió fàcil i els fa passar a la difícil, tot i que li diuen que no poden. I jo ja vaig parlar un dia amb ell i em va dir que no, que jo havia de fer la versió fàcil de tot.

 Per què? Perquè estic gorda?

 I ja torno a estar com fa un any: segueixo fent això fastiguejada amb el professor? O ho deixo sabent que em va bé, només perquè em tracten pel que sóc?

Tocar fons

Encara recordo, quan tenia uns 12 o 13 anys, que vam anar a una piscina a veure un campionat. La piscina estava dins d'un complex, i hi havia una piscina auxiliar amb uns trampolins molt alts (o a mi m'ho van semblar en aquell moment). Vam començar a jugar a tirar-nos dels trampolins, però a mi em feia por. No sé de què tenia por. Suposo que, com sempre, tenia por de caure malament, de fer-me mal, de no poder sortir de l'aigua, de que la patosa que porto dins muntés un numeret. Jo què sé.

Algú em va dir que no havia de patir de res. Havia d'anar baixant fins a aturar-me, i quan m'hagués aturat, llavors la pujada seria més fàcil, perquè no hauria de vèncer la velocitat que portava i que m'empenyia avall. Ja, però, i si toco el fons? Ah, si toques el fons és el millor de tot: llavors et podràs empènyer i encara pujaràs més ràpid que si no l'haguessis tocat.

A vegades penso que quan les coses van malament a la vida és com quan (per fi) em vaig tirar del trampolí més alt. Baixes cada cop més ràpid, fins que entres dins de l'aigua i comences a frenar. En aquells moments creus que ja no pots caure més baix, perquè t'has donat un bon cop quan has arribat a la superfície de l'aigua, però continues baixant.

Però cada cop baixes més a poc a poc.

Només que, a la vida real, no saps a quina alçada està el fons. Potser està molt a prop, o potser encara pots anar més avall.

I tu vas baixant.

I baixant.

I des de fora, algú va veient com vas baixant cada cop més lenta. Però tu no ho veus. Només veus que baixes. Que la superfície està cada cop més amunt.

I arriba un moment que et pares. Potser tu no te n'has adonat, però et pares. O potser sí, que te n'has adonat.

I si això fos una piscina, miraries cap a baix i veuries si el terra està molt lluny. Perquè, quan et pares, què et surt més a compte? Si estàs només a centímetres del terra, amb un esforç petitó arribes al fons i llavors et pots donar un gran impuls per tornar a dalt. Però, i si el terra està molt lluny? Llavors és una tonteria buscar-lo, perquè el que et convé és pujar cap amunt. Ah, però si arribo a terra, tocaré el fons i em podré empentar cap amunt. Què val més la pena?

O potser val la pena lluitar amb totes les forces mentre baixes per aturar-te abans i poder pujar abans? Val la pena, l'esforç?

I, no ens n'oblidem: quan per fi treus el cap per sobre de l'aigua, encara no és el final. Cal sortir de la piscina.

Però això tampoc és el final.

D'on venies? Sí, de dalt del trampolí. La baixada no ha sigut només des que has entrat a l'aigua. Cal, potser, el més complicat: trobar l'escala i tornar a pujar al trampolí.

Però... qui puja a dalt del trampolí per no tornar-se a tirar?

Potser seria millor no pujar mai al trampolí, i així no arribaries mai a sota aigua?

L'artista que tots portem a dins

 Crec que hi ha gent que necessitem expressar-nos d'alguna manera, i ho podem fer escrivint o de moltes altres maneres. A vegades només ho fem d'amagat, a vegades ens deixem veure i tornem. Algú es creu que he deixat d'escriure, de fer posts mentals en les meves caminades cap aquí i cap allà? Si és així, va molt equivocat.

 Últimament, però, estic "viciada" (puc dir viciada?) a altres formes d'expressió. Altres formes de meditació, que de fet és el que feia quan em posava davant del full en blanc. Posar-me aquí i deixar que el cervell anés fent el seu camí, mentre els dits transcrivien el que feia el cervell.

 Fa uns anys, feia puzzles. Una de les millors teràpies, després d'una mala setmana, era passar-me hores davant d'un puzzle, només mirant com encaixar les peces.

 Després van venir els blogs. Em posava davant de la pantalla i els pensaments fluïen, mentre jo em calmava i meditava.

 Ara que vaig molt a peu (i faig molt esport), sempre sola, acostumo a fer posts mentals. A vegades, però, també els escric en algun lloc.

 Des de l'estiu, però, m'he apuntat a la moda del bullet journal. Potser només sóc una seguidora de les modes, i quan era l'època dels blogs, tocava fer blogs, i ara toca fer bullet journals. Però també vaig començar amb els blogs abans que es posessin de moda... i no he deixat d'escriure (dubto que ho faci mai).

 El meu bullet journal no és com els que surten si es busquen imatges de bullet journal al google. El meu bullet journal està ple de llistes, s'hi barreja la feina i els hobbies, i és una barreja de tot el que faig i deixo de fer durant el dia. En una pàgina s'hi pot trobar les notes i comentaris d'un llibre que he llegit, i a la pàgina següent una llista de bons propòsits per la setmana. A la següent s'hi pot trobar una llista amb tot el que hi ha al congelador de casa, i a la següent el que he fet un dia, el que volia fer, el que m'ha agradat del dia, o si ha plogut. Jo què sé. Com amb els blogs, representa que un blog és una cosa, i jo faig el que em dóna la gana :-)

 Però això no és tot. Fa unes setmanes, una persona propera a mi va començar a pintar. Va comprar un llibre, i em va enviar fotos de com ho feia. I em va fer enveja.

 Jo no volia comprar-me un llibre per pintar, però vaig aprofitar que he de fer uns "regals", per comprar-ne que es poguessin pintar. Vaig pensar que així aconseguiria un regal més personalitzat, i que qui ho rebés ho agrairia més (o no, però jo estaré més orgullosa de mi mateixa). Ui... viciada? enveja? orgullosa? Què m'està passant?

 Vaig pensar que m'hauria d'obligar a mi mateixa a pintar tots els regals, i que em costaria acabar-ho.

 Ahir m'hi vaig posar per primer cop, abans de fer el sopar. Vaig a provar, em vaig dir. Mitja hora més tard em vaig haver d'obligar a deixar-ho per anar a fer el sopar. Mentre pintava tenia la mateixa sensació que quan feia puzzles fa uns anys: em concentrava en pintar i m'oblidava de la resta.

 Suposo que tots tenim un artista a dins i ha de sortir d'una manera o una altra: escrivint blogs, dibuixant, pintant, fent figuretes,... Jo, de moment, he descobert una altra part artística de mi. I qui sap, quan acabi de fer tots aquests regals, potser m'hauré acostumat a pintar i seguiré pintant més coses... fins que surti alguna altra moda (o no).

Només un?

Aquest estiu vam anar a Núria. Vam fer una mica de muntanyisme, i abans de marxar vam entrar a l'església.

 Recordo que l'última vegada que hi vaig anar (d'això ja fa uns quants anys), no em vaig ni voler acostar a la campana, però aquest cop hi vaig treure el cap.

 Un parell de dones de l'edat de ma mare estaven fent el tonto per allà, i rient, i tocant la campana. Una va posar el cap a dins de l'olla i va fer sonar la campana un munt de cops. Vaig mirar a la meva parella, que es va encongir d'espatlles, i vaig posar el cap a dins de l'olla, vaig agafar el cordill, vaig començar a estirar fort... i la campana no sonava ni a la de tres! (De fet, ni a la de 5, ni a la de 10).

 Després d'una estona que a mi em va semblar una eternitat, vaig aconseguir que la campana sonés un sol cop, molt dèbil. I em vaig aixecar d'allà mig avergonyida per les dificultats de fer-la sonar, però orgullosa d'haver-ho aconseguit per fi. I en aquell moment, una de les dues dones que havia estat fent el tonto per allà, se'm va mirar i, com si hagués fet una cosa dolenta, com si amb el que havia fet no n'hi hagués hagut prou, em va mirar i em va dir: "Només un?"

 I jo no vaig saber ni cap on mirar ni què contestar. Amb el que m'havia costat fer sonar aquella campana un sol cop, i ara va i resulta que, per algú que havia fet sonar la campana sense cap problema, allò no era suficient.

 I me'n vaig anar cap a casa amb la sensació que havia viscut una metàfora de la meva vida: intentar amb totes les forces aconseguir alguna cosa per la que altra gent no té cap mena de problema, aconseguir un petit triomf (però gran per l'esforç posat), i que llavors algú et digui: "Només això?"

 Fills? Des de molt petita que he dit sempre públicament que volia ser una mare jove i que volia tenir més d'un fill. Però la vida et porta per camins que sovint no saps on aniran. Ja fa molt temps que no puc ser una mare jove, i em queda poc temps per ser mare. Malgrat que hagués volgut ser una mare jove, ara això ja no és possible. I donades les circumstàncies, veig molt difícil que pugui ser una mare gran. Sí, ja ho sé, moltíssima gent abans que jo ha tingut fills sense cap problema. Però el fet de que algú faci les coses fàcilment no vol dir que tothom pugui.

 I, si per algun miracle aconsegueixo esser una mare gran, i només tinc un fill... per mi haurà sigut un gran triomf, malgrat que seré una mare gran, i veig molt difícil que en tingui més d'un. Però, tot i així, si ho arribo a aconseguir algun dia, sempre hi haurà algú que em dirà: "Només un?"

Necessito vacances!

 No m'havia passat mai. M'agrada la meva feina, i a vegades estic cansada, o tinc mandra, o el que sigui. Però mai a la vida havia necessitat unes vacances com les necessito ara. Bé, dic mentides. Fa mitja vida, quan vaig acabar la carrera, estava tan cremada i cansada que també les vaig necessitar.

 Som a mitjans de juliol i ja he preparat els llibres que vull llegir a l'estiu, i només faig que pensar en les esperades vacances. Estic cansada, tinc son, faig ulleres, i em sento com una zombi que només va tirant endavant esperant que passin aquestes dues setmanes que falten.

 Suposo que el fet que la meva parella ja faci un parell de setmanes que està de vacances no hi ajuda massa. M'aixeco. Esmorzo. Poso una rentadora/el rentaplats. Preparo carmanyoles. Em dutxo. I llavors desperto a la meva parella, que cada dia dorm entre una i dues hores més que jo. Vaig a treballar. Torno. I la meva parella té ganes de fer esport, d'anar aquí, d'anar allà. I jo estic cansada. Faig més feina de casa. Vaig a dormir massa tard. I torno a començar.

No és res que no hagi fet altres anys, però aquest any estic especialment cansada.

Trigaran gaire, a passar, dues setmanes?