Suposo que tots tenim algú davant de qui sempre fiquem la pota. Jo tinc unes quantes persones d'aquestes (massa, la veritat). Són aquelles persones que sempre et veuen fer el ridícul, davant de les quals sempre dius coses que resulta que estan malament, que sempre et contesten i tu et sents petita, petita, molt petita. I, que, facis el que facis, intentis el que intentis, sempre faràs les coses malament. O, almenys, aquesta és la impressió que et dóna: que sempre fiques la pota davant seu.
Sempre havia pensat que aquestes persones davant de les quals sempre ficava la pota eren persones molt segures d'elles mateixes, o xules, o altives, o gent que es creia per sobre de tu. Vull dir que, a vegades, quan et contesten d'aquella forma, com si fossis no res, doncs encara et fan sentir més petita.
Mai se m'havia passat pel cap que es pogués fer inconscientment. Fins que em vaig trobar en Martí.
En Martí havia anat a la mateixa classe que jo quan anàvem a l'institut. Quan vaig anar a la universitat, ell estudiava a la facultat del cantó de la meva. El primer any me'l vaig trobar algun dia, i no l'havia tornat a veure mai més des de llavors.
Per això, quan me'l vaig trobar l'altre dia, li vaig preguntar que com li anava. I ell em va contestar que encara estudiava, que havia d'acabar la carrera. Com que jo fa tants anys que la vaig acabar que ja ni recordo quants, li vaig preguntar si feia una segona carrera. Va abaixar el cap, i em va dir que no.
Però jo no vaig estar contenta amb això. Vaig agafar i li vaig dir alguna cosa de l'estil de "és clar, si treballes, trigues més temps a acabar la carrera". Pensava que el nas li tocaria al terra, quan em va contestar que no havia treballat en tot aquest temps, que s'havia dedicat només a estudiar.
Em vaig quedar sense saber què dir-li, així que ens vam dir adéu i vaig esperar no tornar-lo a trobar en un cert temps. Com puc ser tan pallussa? I com puc anar ficant la pota, cada cop més, fent sentir malament al pobre noi?
Però avui l'he tornat a trobar. Estava treballant i donava un volt (donar volts no és la meva única feina, de tant en tant també treballo). De cop, em trobo amb un company que em demana on és un lloc. I jo me'l quedo mirant, pensant que coi, que ja fa molt que treballa aquí, que ho hauria de saber.
De cop, en Martí apareix a darrere del company. Em pensava que era casualitat, però ja he vist que en Martí no feia massa bona cara...
Li acabo d'explicar al company on és el lloc que em demana, quan es gira i li diu a en Martí: "Ja ho has sentit, no?"
I veig com en Martí abaixa el cap, i es posa vermell.
I jo penso que si fos jo, també faria el mateix: baixar el cap i posar-me vermella. I, segurament, preguntar-me per què sóc tan pallussa. I preguntar-me quant trigaré a tornar a trobar-me a qui sigui, i que em trobi perduda en un lloc molt petit, o...
Tot i que jo, no ho he fet expressament. Jo no volia fer-li passar una mala estona al pobre noi!
divendres, 30 de març del 2007
dijous, 29 de març del 2007
Amb regle i compàs
A casa hi ha d'haver algun regle. Amb una mica d'esforç, en podria trobar algun.
A casa hi deu haver algun compàs. Però tindria greus problemes per trobar-lo, en cas de necessitar-lo.
Recordo els meus apunts, sempre de coloraines, amb el títol amb el color que li tocava, amb tot ben posat... Però no recordo haver subratllat mai cap títol amb regle. No recordo haver fet servir el regle o el compàs si no era a classe de dibuix, per entregar aquelles làmines de dibuix lineal.
Ara les coses han canviat. L'altre dia vaig anar a fer una classe particular a una nena. Vaig necessitar dibuixar una rodona. Vaig agafar un llapis, i vaig dibuixar la rodona, sense cap problema. I prou bé que em va quedar. La nena em va mirar com si hagués comès un assassinat. No ho vaig entendre, fins que ella va haver de fer una rodona, en un paper en brut... i va anar a la seva habitació a buscar un compàs! I era un paper en brut. No li sortia de dins fer una rodona sense compàs, era com un sacrilegi.
Vaig pensar que era cosa de la nena. Al cap i a la fi, ella és molt perepunyetes, i com jo, tot ha d'estar del color que toca i aquestes coses. Vaig pensar que això d'anar a buscar el compàs en aquesta ocasió i el regle en d'altres només era cosa seva.
Fins que avui he anat a casa d'un nen. És just el contrari que la nena. Però, ai, havíem de dibuixar un esquema. Un esquema on hi havia línies, però no havien de ser rectes, només era un gràfic per veure com era la solució del problema. I jo, que no he agafat un regle en ma vida, vaig i faig l'esquema a mà alçada, com sempre. Ja he vist que em mirava malament, ja. I molt malament, que em mirava. Però no en sabia la raó. Fins que s'ha posat ell a fer un esquema... i ha agafat el regle.
Quina mà de línies rectes més ben fetes! Llàstima que l'esquema estigués mal fet i no tingués ni idea del que estava fent. Això sí, les línies eren impecables.
Llavors m'han assaltat els dubtes. Sóc jo, que era rara i per això no utilitzava regle i compàs? O és que a nosaltres no ens van ensenyar que sempre s'havien d'utilitzar? O era jo, que passava de tot, i feia les línies no tan rectes, però més ràpidament? Algú de la meva generació em pot confirmar que tampoc feia servir el regle per fer qualsevol tipus de línia? Si és que aquests nens d'ara fins i tot fan servir el regle per fer les fraccions, quan són fraccions una mica grans!
I és que a casa, ja ho he dit, els compassos no es fan servir per res. I els regles... doncs el meu pare sí que en fa servir, de regles. De tant en tant, em diu: "Luna, tienes una regla?" I jo que li porto. I aleshores sento "ras". I és que, a casa, els regles es fan servir per tallar papers: el meu pare posa el regle a sobre del paper i estira cap amunt i ràpid. I els papers es tallen perfectament. Els regles no es fan servir per res més.
Però, ara que hi penso, i aleshores, les estisores, per què les fem servir?
A casa hi deu haver algun compàs. Però tindria greus problemes per trobar-lo, en cas de necessitar-lo.
Recordo els meus apunts, sempre de coloraines, amb el títol amb el color que li tocava, amb tot ben posat... Però no recordo haver subratllat mai cap títol amb regle. No recordo haver fet servir el regle o el compàs si no era a classe de dibuix, per entregar aquelles làmines de dibuix lineal.
Ara les coses han canviat. L'altre dia vaig anar a fer una classe particular a una nena. Vaig necessitar dibuixar una rodona. Vaig agafar un llapis, i vaig dibuixar la rodona, sense cap problema. I prou bé que em va quedar. La nena em va mirar com si hagués comès un assassinat. No ho vaig entendre, fins que ella va haver de fer una rodona, en un paper en brut... i va anar a la seva habitació a buscar un compàs! I era un paper en brut. No li sortia de dins fer una rodona sense compàs, era com un sacrilegi.
Vaig pensar que era cosa de la nena. Al cap i a la fi, ella és molt perepunyetes, i com jo, tot ha d'estar del color que toca i aquestes coses. Vaig pensar que això d'anar a buscar el compàs en aquesta ocasió i el regle en d'altres només era cosa seva.
Fins que avui he anat a casa d'un nen. És just el contrari que la nena. Però, ai, havíem de dibuixar un esquema. Un esquema on hi havia línies, però no havien de ser rectes, només era un gràfic per veure com era la solució del problema. I jo, que no he agafat un regle en ma vida, vaig i faig l'esquema a mà alçada, com sempre. Ja he vist que em mirava malament, ja. I molt malament, que em mirava. Però no en sabia la raó. Fins que s'ha posat ell a fer un esquema... i ha agafat el regle.
Quina mà de línies rectes més ben fetes! Llàstima que l'esquema estigués mal fet i no tingués ni idea del que estava fent. Això sí, les línies eren impecables.
Llavors m'han assaltat els dubtes. Sóc jo, que era rara i per això no utilitzava regle i compàs? O és que a nosaltres no ens van ensenyar que sempre s'havien d'utilitzar? O era jo, que passava de tot, i feia les línies no tan rectes, però més ràpidament? Algú de la meva generació em pot confirmar que tampoc feia servir el regle per fer qualsevol tipus de línia? Si és que aquests nens d'ara fins i tot fan servir el regle per fer les fraccions, quan són fraccions una mica grans!
I és que a casa, ja ho he dit, els compassos no es fan servir per res. I els regles... doncs el meu pare sí que en fa servir, de regles. De tant en tant, em diu: "Luna, tienes una regla?" I jo que li porto. I aleshores sento "ras". I és que, a casa, els regles es fan servir per tallar papers: el meu pare posa el regle a sobre del paper i estira cap amunt i ràpid. I els papers es tallen perfectament. Els regles no es fan servir per res més.
Però, ara que hi penso, i aleshores, les estisores, per què les fem servir?
dimecres, 28 de març del 2007
Una cara somrient
Hi ha gent que els veus i que et cauen bé només de veure'ls. Són aquelles persones que sempre riuen. Gent que no té problemes. O que almenys ho sembla. Gent que sempre té un somriure a la cara. Gent que sempre té una paraula amable.
Avui m'he trobat a una d'aquestes persones. L'he vist i he somrigut. I m'ha tornat un somriure, com no podia ser de cap més manera.
Jo ja marxava ràpid, tenia pressa, però no he pogut evitar fer-li una broma. I és que, me l'ha posat "a huevo". Ha rigut, he rigut, i he marxat, cap allà on anava quan me l'he trobat.
I de cop he sentit una veu: "Escolta, ja que ets aquí..."
I he començat a patir.
Perquè m'ha fet una pregunta que no sabia si sabria contestar. Sempre fa preguntes difícils.
Quan ha començat a fer la pregunta i he vist quin tema em preguntava... ja he patit.
Tot i que no sé com, he sabut contestar. La pregunta era tan fàcil de respondre, que s'ha posat a riure per no haver-ho vist abans.
Sempre em sorprenc en aquestes situacions. Si estigués sola, segurament no ho veuria tan ràpid. I si algú em pregunta, amb la pressió, hauria d'actuar com faig sempre: posar-me nerviosa i no sabent dir ni el meu nom. Però no em passa això. De fet, em passa just el contrari. Cada cop que em fan una pregunta d'aquestes, el meu cap funciona més ràpid i sóc capaç de donar la millor solució, i de forma que s'entèn.
Al final, li he dit adéu, ha somrigut, i jo també he somrigut. Com sempre que ens trobem.
I és que sovint, una cara somrient, és contagiosa. I aquesta cara somrient sempre em fa tornar un somriure, perquè és un somriure sincer, d'algú que, almenys, sembla feliç.
Avui m'he trobat a una d'aquestes persones. L'he vist i he somrigut. I m'ha tornat un somriure, com no podia ser de cap més manera.
Jo ja marxava ràpid, tenia pressa, però no he pogut evitar fer-li una broma. I és que, me l'ha posat "a huevo". Ha rigut, he rigut, i he marxat, cap allà on anava quan me l'he trobat.
I de cop he sentit una veu: "Escolta, ja que ets aquí..."
I he començat a patir.
Perquè m'ha fet una pregunta que no sabia si sabria contestar. Sempre fa preguntes difícils.
Quan ha començat a fer la pregunta i he vist quin tema em preguntava... ja he patit.
Tot i que no sé com, he sabut contestar. La pregunta era tan fàcil de respondre, que s'ha posat a riure per no haver-ho vist abans.
Sempre em sorprenc en aquestes situacions. Si estigués sola, segurament no ho veuria tan ràpid. I si algú em pregunta, amb la pressió, hauria d'actuar com faig sempre: posar-me nerviosa i no sabent dir ni el meu nom. Però no em passa això. De fet, em passa just el contrari. Cada cop que em fan una pregunta d'aquestes, el meu cap funciona més ràpid i sóc capaç de donar la millor solució, i de forma que s'entèn.
Al final, li he dit adéu, ha somrigut, i jo també he somrigut. Com sempre que ens trobem.
I és que sovint, una cara somrient, és contagiosa. I aquesta cara somrient sempre em fa tornar un somriure, perquè és un somriure sincer, d'algú que, almenys, sembla feliç.
dimarts, 27 de març del 2007
Per què em costa tant?
Estic treballant. Espero una trucada. Sempre truca a la mateixa hora. Per què m'he recordat ara de l'anunci de la Coca-cola? Ah, sí, perquè l'hora és dos quarts de dotze. Ahir em va dir que vindria, però no m'ho vaig creure.
Així que avui, quan a les 12 menys 10 he sentit que m'arribava un sms, ja sabia de qui venia i què hi deia exactament. No m'he aixecat a mirar-ho. Total, per què?
Al cap d'una estona he anat a mirar-ho i era el que em pensava. Però llavors... llavors se m'ha acudit de fer "neteja".
Aquest vespre ho he comprovat. Al meu mòbil hi havia telèfons que no faré servir mai. I al meu correu, hi havia adreces que guardo, però tampoc faré servir mai.
De què em serveixen el telèfon i el mail de la Rita? Vam anar juntes a l'institut. Érem amigues, però ella es va quedar aquí a estudiar i jo vaig marxar. Quan ella va marxar, jo vaig tornar. Un dia ens vam trobar al tren i em va dir que li donés el telèfon i el mail, que un dia quedaríem per anar a dinar juntes. Vam quedar un dia. Plovia. La vaig estar esperant una bona estona sota la pluja. Molta estona. La vaig trucar no sé quantes vegades al mòbil. I no va aparèixer. Quan vaig arribar a casa, li vaig enviar un mail, per si li passava alguna cosa. Tres dies més tard, em va contestar: un mail de dues línies dient que s'havia oblidat del dinar, que feia 3 dies que no mirava ni el mail ni el mòbil, i que ja em trucaria. Comptant que això va passar fa... 5 anys? em sembla que puc esperar asseguda a que em truqui. I jo tampoc la trucaré. Segurament, si la truqués, no sabria ni qui sóc. Però tot i així, el seu número de mòbil seguia a la meva agenda, i la seva adreça de mail també. I tot i saber que no les faré servir mai, doncs m'ha costat el.liminar-les. Perquè sempre hi ha aquell: i si algun dia els necessito? Però no. Sé que no els necessitaré mai, perquè sé que tampoc hi hauria resposta.
I podria parlar d'altra gent, que estaven aquí i que, com la Rita, sé que no trucaré mai, sé que no els enviaré mai cap mail, sé que...
Però, tot i així, tot i saber que estan allà i que mai els faré servir, em resisteixo a esborrar-los. Per què? Si cada cop que els veig penso que no sé què faig jo amb el telèfon de no sé qui o el mail de no sé qui més. Si no deuen saber ni que existeixo.
Tot i així, han quedat alguns telèfons al mòbil i algunes adreces al mail que sé que no faré servir mai, però que continuen allà, per recordar-me que m'he allunyat tant de depèn de quina gent, que no hi ha ni tan sols un hola de tant en tant. Però, tot i així, em resisteixo a esborrar-los. Per si de cas. Per un si de cas que sé que no arribarà.
Per què em costa tant acabar de fer el pas i esborrar-los definitivament? Si, de fet, sé que, donat el cas, ni tan sols tenint el número de telèfon trucaria? Perquè, és clar, ni saben qui sóc jo!
Així que avui, quan a les 12 menys 10 he sentit que m'arribava un sms, ja sabia de qui venia i què hi deia exactament. No m'he aixecat a mirar-ho. Total, per què?
Al cap d'una estona he anat a mirar-ho i era el que em pensava. Però llavors... llavors se m'ha acudit de fer "neteja".
Aquest vespre ho he comprovat. Al meu mòbil hi havia telèfons que no faré servir mai. I al meu correu, hi havia adreces que guardo, però tampoc faré servir mai.
De què em serveixen el telèfon i el mail de la Rita? Vam anar juntes a l'institut. Érem amigues, però ella es va quedar aquí a estudiar i jo vaig marxar. Quan ella va marxar, jo vaig tornar. Un dia ens vam trobar al tren i em va dir que li donés el telèfon i el mail, que un dia quedaríem per anar a dinar juntes. Vam quedar un dia. Plovia. La vaig estar esperant una bona estona sota la pluja. Molta estona. La vaig trucar no sé quantes vegades al mòbil. I no va aparèixer. Quan vaig arribar a casa, li vaig enviar un mail, per si li passava alguna cosa. Tres dies més tard, em va contestar: un mail de dues línies dient que s'havia oblidat del dinar, que feia 3 dies que no mirava ni el mail ni el mòbil, i que ja em trucaria. Comptant que això va passar fa... 5 anys? em sembla que puc esperar asseguda a que em truqui. I jo tampoc la trucaré. Segurament, si la truqués, no sabria ni qui sóc. Però tot i així, el seu número de mòbil seguia a la meva agenda, i la seva adreça de mail també. I tot i saber que no les faré servir mai, doncs m'ha costat el.liminar-les. Perquè sempre hi ha aquell: i si algun dia els necessito? Però no. Sé que no els necessitaré mai, perquè sé que tampoc hi hauria resposta.
I podria parlar d'altra gent, que estaven aquí i que, com la Rita, sé que no trucaré mai, sé que no els enviaré mai cap mail, sé que...
Però, tot i així, tot i saber que estan allà i que mai els faré servir, em resisteixo a esborrar-los. Per què? Si cada cop que els veig penso que no sé què faig jo amb el telèfon de no sé qui o el mail de no sé qui més. Si no deuen saber ni que existeixo.
Tot i així, han quedat alguns telèfons al mòbil i algunes adreces al mail que sé que no faré servir mai, però que continuen allà, per recordar-me que m'he allunyat tant de depèn de quina gent, que no hi ha ni tan sols un hola de tant en tant. Però, tot i així, em resisteixo a esborrar-los. Per si de cas. Per un si de cas que sé que no arribarà.
Per què em costa tant acabar de fer el pas i esborrar-los definitivament? Si, de fet, sé que, donat el cas, ni tan sols tenint el número de telèfon trucaria? Perquè, és clar, ni saben qui sóc jo!
dilluns, 26 de març del 2007
Em caso!
- Saps què? Em caso!
- Ei, felicitats!!!
Si m'ho diu, és que estic convidada al casament?
- Volia fer una cosa petita, però al final convidem a molta gent.
Ah... I això vol dir?
Una estona més tard:
- Així que ja saps, estàs convidada.
Vale, ara ja m'ha quedat clar. És que a mi si no em diuen les coses clares...
És clar que mira, què vols que et digui, em fa il.lusió anar-hi. Ens hem fet molt amigues, i vaja, que em fa il.lusió.
ALARMA!!!
Però tu ets burra o què?
Jo, burra?
Sí, tu. A veure, coneixes el noi? La família? Els amics? Bé, coneixes algú a part de la nòvia?
- Tot i que em sap greu, perquè no coneixes a ningú.
Ah, veus? Si fins i tot ha pensat en això. I total, als últims casaments que vas anar tampoc coneixies a ningú...
- Ah, cap problema! Em busques un noi ben guapo i em poses amb ell.
- Doncs ara que ho dius... sí, tinc un amic solter que...
Cagumlaputa. Era BROMA. BROMA!!!
- Segurament també li digui a la Maria.
Ui. ALARMA. Per què ha sortit la Maria aquí, fent una associació d'idees, que jo he fet en sentir el nom de la Maria?
La Maria estava soltera. Va anar al casament d'una amiga i no coneixia ningú, només a la noia que es casava. La van posar a prop de l'únic amic solter de la que es casava. La Maria es casarà aviat amb aquest noi.
Està fent associacions d'idees xungues o és una casualitat? Està intentant fer de Celestina? Espero que no.
ALARMA. Roba. Mama. Calla. Calla. No diguis res o demà mateix et fa anar a voltar les botigues de la ciutat per buscar roba. Roba. Casament. Roba de casament. Botigues. Merda.
El pitjor de tot és que, no sé per què, tot i odiar els casaments a mort, em fa il.lusió anar a aquest casament.
- Ei, felicitats!!!
Si m'ho diu, és que estic convidada al casament?
- Volia fer una cosa petita, però al final convidem a molta gent.
Ah... I això vol dir?
Una estona més tard:
- Així que ja saps, estàs convidada.
Vale, ara ja m'ha quedat clar. És que a mi si no em diuen les coses clares...
És clar que mira, què vols que et digui, em fa il.lusió anar-hi. Ens hem fet molt amigues, i vaja, que em fa il.lusió.
ALARMA!!!
Però tu ets burra o què?
Jo, burra?
Sí, tu. A veure, coneixes el noi? La família? Els amics? Bé, coneixes algú a part de la nòvia?
- Tot i que em sap greu, perquè no coneixes a ningú.
Ah, veus? Si fins i tot ha pensat en això. I total, als últims casaments que vas anar tampoc coneixies a ningú...
- Ah, cap problema! Em busques un noi ben guapo i em poses amb ell.
- Doncs ara que ho dius... sí, tinc un amic solter que...
Cagumlaputa. Era BROMA. BROMA!!!
- Segurament també li digui a la Maria.
Ui. ALARMA. Per què ha sortit la Maria aquí, fent una associació d'idees, que jo he fet en sentir el nom de la Maria?
La Maria estava soltera. Va anar al casament d'una amiga i no coneixia ningú, només a la noia que es casava. La van posar a prop de l'únic amic solter de la que es casava. La Maria es casarà aviat amb aquest noi.
Està fent associacions d'idees xungues o és una casualitat? Està intentant fer de Celestina? Espero que no.
ALARMA. Roba. Mama. Calla. Calla. No diguis res o demà mateix et fa anar a voltar les botigues de la ciutat per buscar roba. Roba. Casament. Roba de casament. Botigues. Merda.
El pitjor de tot és que, no sé per què, tot i odiar els casaments a mort, em fa il.lusió anar a aquest casament.
dissabte, 24 de març del 2007
Tse-tse
L'únic cop que recordo no haver anat a classe o a treballar perquè estava malalta va ser quan tenia 11 anys. Em van operar i des de la clínica no podia anar al cole...
De petita, com que no tenia cap avi que em pogués cuidar, ni cap veïna, ni ningú, si tenia febre, ma mare em donava una aspirina, i apa, cap a l'escola. I així vaig créixer, acostumada a no estar mai malalta.
De sempre, quan m'he trobat malament, he anat a dormir molt aviat, m'he carregat el cos d'aspirines, i he anat a treballar, o a classe, o el que fos.
És per això que l'altre dia, encara que sabia que no estava bé del tot, vaig anar igualment a la gran ciutat. Feia dies que anava a dormir a les 9, però aquell dia em vaig aixecar i em va semblar que ja em trobava bé.
Vaig agafar el tren i un llibre nou. Vaig començar a llegir i ni me'n vaig adonar, que ja era a la gran ciutat. Mentre estava a la gran ciutat ja vaig notar que no estava massa bé. Bé, de fet qui ho va notar no vaig ser jo. Jo no em trobava massa bé, però vaig pensar que era un simple refredat. I potser ho era. Però ara suposo que deuria estar blanca com la neu. O groga, que diu ma mare. Perquè vaig haver de contestar més d'una vegada i de dues a la pregunta de si em trobava bé.
A la tornada, vaig tornar-me a posar a llegir. El llibre m'havia absorvit tant que gairebé ni em vaig adonar que havia arribat al meu destí. Per sort, baixa força gent a la mateixa parada que jo i vaig tenir temps de recollir les coses a corre-cuita per baixar del tren.
Em vaig prometre que arribaria a casa i acabaria el llibre. No el podia deixar així.
Vaig arribar a casa, vaig sopar i em vaig posar a llegir, amb la determinació d'acabar el llibre abans de dormir.
I un be negre amb potes rosses.
Eren les 9 del vespre i no vaig ser capaç de llegir una pàgina. Em vaig posar a dormir, pensant que dormiria prou hores.
L'endemà, després d'haver dormit 10 hores d'una tirada, em vaig aixecar tan marejada, que gairebé no m'aguantava dreta. Però havia d'anar a treballar... Així que ho vaig fer.
Encara no sé com.
Vaig tornar aviat a casa, abans de les 2. I me'n vaig anar directa al llit. Vaig dormir dues hores, fins que em va despertar el telèfon. Em vaig aixecar, vaig dinar, i li vaig dir al meu pare que aniria a fer el que faig els divendres a la tarda.
Em va dir que no.
Jo tenia forces, ja no em trobava malament, ja no tenia son...
Una hora més tard, tornava a estar al llit.
Vaig dormir dues hores més, fins que em va despertar alguna cosa.
Vaig tornar a aixecar-me, i ma mare em va demanar que la despertés si s'adormia, que havia d'anar a treballar a la nit.
Per poc sóc jo la que m'adormo.
Vaig tornar al llit i vaig dormir 12 (sí, 12) hores seguides.
Aquest matí m'he aixecat. Em trobava bé i he dit que aniria a fer el que faig els dissabtes al matí.
El meu pare m'ha dit que no, que truqués i digués que no hi anava.
I jo que sí, que ja em trobava bé.
No havia passat ni una hora des que m'havia aixecat de dormir 12 hores seguides que ja tornava a ser al llit.
M'he aixecat i ja tornava a tenir forces. Així que he recuperat el llibre, fins que he llegit un tros que m'ha fet molta gràcia. I he pensat que ja n'hi havia prou, que podia engegar l'ordenador i mirar quants mails tenia, que feia molt que no passava per aquí.
Però només d'escriure això, ja m'he tornat a marejar. D'aquí, directa al llit. A dormir altre cop. Per sort, gairebé ningú m'havia dit res.
I ara me'n vaig a dormir. Que aquesta nit tots plegats dormirem una horeta menys... i jo necessito dormir! Bona nit!
De petita, com que no tenia cap avi que em pogués cuidar, ni cap veïna, ni ningú, si tenia febre, ma mare em donava una aspirina, i apa, cap a l'escola. I així vaig créixer, acostumada a no estar mai malalta.
De sempre, quan m'he trobat malament, he anat a dormir molt aviat, m'he carregat el cos d'aspirines, i he anat a treballar, o a classe, o el que fos.
És per això que l'altre dia, encara que sabia que no estava bé del tot, vaig anar igualment a la gran ciutat. Feia dies que anava a dormir a les 9, però aquell dia em vaig aixecar i em va semblar que ja em trobava bé.
Vaig agafar el tren i un llibre nou. Vaig començar a llegir i ni me'n vaig adonar, que ja era a la gran ciutat. Mentre estava a la gran ciutat ja vaig notar que no estava massa bé. Bé, de fet qui ho va notar no vaig ser jo. Jo no em trobava massa bé, però vaig pensar que era un simple refredat. I potser ho era. Però ara suposo que deuria estar blanca com la neu. O groga, que diu ma mare. Perquè vaig haver de contestar més d'una vegada i de dues a la pregunta de si em trobava bé.
A la tornada, vaig tornar-me a posar a llegir. El llibre m'havia absorvit tant que gairebé ni em vaig adonar que havia arribat al meu destí. Per sort, baixa força gent a la mateixa parada que jo i vaig tenir temps de recollir les coses a corre-cuita per baixar del tren.
Em vaig prometre que arribaria a casa i acabaria el llibre. No el podia deixar així.
Vaig arribar a casa, vaig sopar i em vaig posar a llegir, amb la determinació d'acabar el llibre abans de dormir.
I un be negre amb potes rosses.
Eren les 9 del vespre i no vaig ser capaç de llegir una pàgina. Em vaig posar a dormir, pensant que dormiria prou hores.
L'endemà, després d'haver dormit 10 hores d'una tirada, em vaig aixecar tan marejada, que gairebé no m'aguantava dreta. Però havia d'anar a treballar... Així que ho vaig fer.
Encara no sé com.
Vaig tornar aviat a casa, abans de les 2. I me'n vaig anar directa al llit. Vaig dormir dues hores, fins que em va despertar el telèfon. Em vaig aixecar, vaig dinar, i li vaig dir al meu pare que aniria a fer el que faig els divendres a la tarda.
Em va dir que no.
Jo tenia forces, ja no em trobava malament, ja no tenia son...
Una hora més tard, tornava a estar al llit.
Vaig dormir dues hores més, fins que em va despertar alguna cosa.
Vaig tornar a aixecar-me, i ma mare em va demanar que la despertés si s'adormia, que havia d'anar a treballar a la nit.
Per poc sóc jo la que m'adormo.
Vaig tornar al llit i vaig dormir 12 (sí, 12) hores seguides.
Aquest matí m'he aixecat. Em trobava bé i he dit que aniria a fer el que faig els dissabtes al matí.
El meu pare m'ha dit que no, que truqués i digués que no hi anava.
I jo que sí, que ja em trobava bé.
No havia passat ni una hora des que m'havia aixecat de dormir 12 hores seguides que ja tornava a ser al llit.
M'he aixecat i ja tornava a tenir forces. Així que he recuperat el llibre, fins que he llegit un tros que m'ha fet molta gràcia. I he pensat que ja n'hi havia prou, que podia engegar l'ordenador i mirar quants mails tenia, que feia molt que no passava per aquí.
Però només d'escriure això, ja m'he tornat a marejar. D'aquí, directa al llit. A dormir altre cop. Per sort, gairebé ningú m'havia dit res.
I ara me'n vaig a dormir. Que aquesta nit tots plegats dormirem una horeta menys... i jo necessito dormir! Bona nit!
I de mica en mica vaig anar transformant les imatges en situacions, i vaig anar inventant i dibuixant una història protagonitzada per una jove col.legiala amb poders, anomenada Lluna, que s'encapritxava d'un cabirol esmunyedís amb una marca peculiar a la pota i el seguia fins als confins de la Terra.
La Lluna era una nena que menjava caramels i dormia abraçada al seu ós de peluix, i amb ella vaig viatjar per altres mons i vaig viure altres vides, fins que les aventures de la Lluna van acabar convertint-se en un còmic.
Vaig dedicar la meva primera obra a la memòria de la Meritxell i la vaig guardar a la bossa. Si alguna vegada tornava a la civilització, aquella seria la meva professió. Intentaria guanyar-me la vida escrivint, dibuixant vinyetes de còmic i creant personatges que, com la Lluna, s'inspiressin en la meva pròpia vida i em permetessin escapar dels meus problemes.
dilluns, 19 de març del 2007
Riure's d'un mateix
No m'havia adonat mai que ho feia, fins que un dia que estava en un bar, l'Elena em va dir, ben enfadada:
- Para ja! No facis més això.
- El què?
- Riure't de tu mateixa!
I llavors me'n vaig adonar. M'havia passat una bona estona enfotent-me de mi mateixa. Potser amb una mica massa de mala llet.
Des d'aquell dia m'hi fixo, i he descobert que sí, que acostumo a riure'm massa de mi. Que faig alguna cosa que em pot deixar en ridícul... doncs jo l'explico a tothom, mentre em ric de mi. Que faig alguna cosa que pot deixar a algú amb la boca oberta (de fet en faig poques, o gairebé cap)... doncs me la guardo per mi i no l'explico a ningú. O a gairebé ningú.
Avui m'he rigut molt de mi mateixa. Que coi, em vaig dir que no ho explicaria. Però no, la Lluna és així, i s'ha de posar en ridícul un cop, i un altre, i un altre...
És clar que avui estava baixa de defenses... Coi de costipat... Qui coi me l'ha enganxat? Que no tinc el cap clar ni per pensar! I són les 8 i ja aniria a dormir, perquè el cap no m'aguanta (i no descarto fer-ho en els propers minuts, ja no parlo coherentment...)
Total, que no sé què volia dir, però venint amb el cotxe m'he recordat d'en Braguetaoberta.
En Braguetaoberta va ser un professor que vaig tenir fa uns anys. Està clar que no es deia Braguetaoberta, però sóc incapaç de recordar com es deia.
Un dia va començar la classe, com sempre. Jo estava asseguda a primera fila, amb l'Anna a un cantó i la Maria a l'altre. Ell, en Braguetaoberta, va començar a explicar-nos alguna cosa que crec que era molt avorrida. De fet, no recordo què era, només que era avorridíssim.
Ell, de tant en tant, es posava davant la pissarra, amb una mà a la cintura, i ens anava explicant coses. Ell a sobre la tarima, i nosaltres a les nostres cadires.
I, de cop, vaig aixecar el cap. Per copiar alguna cosa de la pissarra, o per vés a saber què.
I allà estava, amb el primer botó dels pantalons descordat.
La classe va continuar. Jo no sabia si aixecar el cap perquè sabia que acabaria rient, o no. Però vaig tornar a aixecar el cap.
En aquell moment, ja eren dos els botons descordats.
Val a dir que l'home portava cinturó (ben cordat) i que per això suposo que no li queien els pantalons...
Ja sense gosar aixecar el cap per no tenir un atac de riure, vaig tornar a mirar a la pissarra per copiar alguna cosa. I allà estava ell, amb la mà a la cintura... i tres botons descordats.
Llavors vaig començar a sentir com l'Anna s'aguantava el riure com podia. I la Maria va agafar un dels meus folis i hi va escriure alguna cosa. Jo m'esperava l'"Hola guapa" de sempre, però quan ho vaig llegir, posava:
"Porta la bragueta oberta!"
I a partir d'allà, vaig passar-me tota l'hora intentant aguantar-me el riure com podia.
A la propera classe, en Braguetaoberta va venir amb els pantalons ben cordats. En un moment, algú va comentar alguna cosa amb el del cantó. I ell, es va girar de cop i, tot seriós, va dir:
- Què passa, que porto la bragueta oberta, o què?
Em vaig passar una bona estona amb el cap jup, mirant els apunts, amb la cara ben vermella d'aguantar-me el riure. Al meu cantó, l'Anna estava igual que jo i la Maria aguantava com podia.
Aquell dia vaig pensar que jo no seria capaç de fer un comentari així.
Avui, però, penso que no seria capaç de no fer-lo.
- Para ja! No facis més això.
- El què?
- Riure't de tu mateixa!
I llavors me'n vaig adonar. M'havia passat una bona estona enfotent-me de mi mateixa. Potser amb una mica massa de mala llet.
Des d'aquell dia m'hi fixo, i he descobert que sí, que acostumo a riure'm massa de mi. Que faig alguna cosa que em pot deixar en ridícul... doncs jo l'explico a tothom, mentre em ric de mi. Que faig alguna cosa que pot deixar a algú amb la boca oberta (de fet en faig poques, o gairebé cap)... doncs me la guardo per mi i no l'explico a ningú. O a gairebé ningú.
Avui m'he rigut molt de mi mateixa. Que coi, em vaig dir que no ho explicaria. Però no, la Lluna és així, i s'ha de posar en ridícul un cop, i un altre, i un altre...
És clar que avui estava baixa de defenses... Coi de costipat... Qui coi me l'ha enganxat? Que no tinc el cap clar ni per pensar! I són les 8 i ja aniria a dormir, perquè el cap no m'aguanta (i no descarto fer-ho en els propers minuts, ja no parlo coherentment...)
Total, que no sé què volia dir, però venint amb el cotxe m'he recordat d'en Braguetaoberta.
En Braguetaoberta va ser un professor que vaig tenir fa uns anys. Està clar que no es deia Braguetaoberta, però sóc incapaç de recordar com es deia.
Un dia va començar la classe, com sempre. Jo estava asseguda a primera fila, amb l'Anna a un cantó i la Maria a l'altre. Ell, en Braguetaoberta, va començar a explicar-nos alguna cosa que crec que era molt avorrida. De fet, no recordo què era, només que era avorridíssim.
Ell, de tant en tant, es posava davant la pissarra, amb una mà a la cintura, i ens anava explicant coses. Ell a sobre la tarima, i nosaltres a les nostres cadires.
I, de cop, vaig aixecar el cap. Per copiar alguna cosa de la pissarra, o per vés a saber què.
I allà estava, amb el primer botó dels pantalons descordat.
La classe va continuar. Jo no sabia si aixecar el cap perquè sabia que acabaria rient, o no. Però vaig tornar a aixecar el cap.
En aquell moment, ja eren dos els botons descordats.
Val a dir que l'home portava cinturó (ben cordat) i que per això suposo que no li queien els pantalons...
Ja sense gosar aixecar el cap per no tenir un atac de riure, vaig tornar a mirar a la pissarra per copiar alguna cosa. I allà estava ell, amb la mà a la cintura... i tres botons descordats.
Llavors vaig començar a sentir com l'Anna s'aguantava el riure com podia. I la Maria va agafar un dels meus folis i hi va escriure alguna cosa. Jo m'esperava l'"Hola guapa" de sempre, però quan ho vaig llegir, posava:
"Porta la bragueta oberta!"
I a partir d'allà, vaig passar-me tota l'hora intentant aguantar-me el riure com podia.
A la propera classe, en Braguetaoberta va venir amb els pantalons ben cordats. En un moment, algú va comentar alguna cosa amb el del cantó. I ell, es va girar de cop i, tot seriós, va dir:
- Què passa, que porto la bragueta oberta, o què?
Em vaig passar una bona estona amb el cap jup, mirant els apunts, amb la cara ben vermella d'aguantar-me el riure. Al meu cantó, l'Anna estava igual que jo i la Maria aguantava com podia.
Aquell dia vaig pensar que jo no seria capaç de fer un comentari així.
Avui, però, penso que no seria capaç de no fer-lo.
dissabte, 17 de març del 2007
Fins al sostre
Tinc un problema: sóc addicta a comprar llibres.
Sí, ho reconec, no me'n puc estar. Entro en una llibreria i no me'n puc estar. Compro. Perquè he de comprar. Perquè veig un llibre i dic: "ostres, és interessant". I me'l compro. O veig un llibre per internet. I el poso a una llista per comprar-lo. Que em parlen d'un llibre? També va a la llista. Que... a la llista, o a la llibreria. I apa, anar comprant.
La cosa no seria greu si jo em llegís els llibres que em compro. El problema és que no me'ls llegeixo. Bé, sí que me'ls llegeixo, però... en compro amb més velocitat que en llegeixo. Que sí, que amb el que va d'any dec haver acabat... 4 llibres. I quants n'he comprat? 10? 20? Potser he acabat 6 llibres. Potser menys. En tinc 4 de començats, ara mateix (qui em mana llegir 4 coses a la vegada?) Però de llegits, 4. Potser 5. I de comprats...
Els llibres comprats i no llegits tenen un lloc propi. A la meva habitació, hi tinc un moble que té una alçada de... metre quaranta? No ho sé exactament, m'arriba a... a mig camí entre l'espatlla i el colze. És un moble una mica gran, deu fer uns dos metres de llargada. Al principi, els llibres "per llegir" es van anar col.locant, un al cantó de l'altre, a sobre del moble. Fins que se'm va acabar l'espai. Llavors els llibres es van moure una mica més enrere, i tots els llibres que m'anava comprant, anaven a parar a quatre piles, a sobre del moble, depenent de la temàtica.
El sostre no és gaire alt, per ser un sostre d'una casa. És a dalt de tot de la casa, i si estiro els braços, toco al sostre amb les puntes dels dits. Deu fer... 2 metres? O alguna cosa per l'estil.
Aquesta tarda hem anat amb ma mare a la ciutat. En principi, la seva idea era comprar roba. Però és que jo he entrat en alguna botiga i el primer que he dit ha sigut: "On coi són els colors?" Amb el que a mi m'agraden, els colors! On s'ha vist que la roba de primavera sigui blanca, negra i marró? Que la roba de primavera ha de ser de colors!
Total, que no sé com (bé, sí que ho sé) hem acabat, ma mare i jo, sense haver comprat res de roba, i enmig d'una llibreria. Perill!
I servidora, que s'havia promès que no es compraria cap més llibre fins que n'hagués llegit dos o tres, més que res per equil.librar una mica la balança, i que la pila de llibres per llegir no augmenti tant, s'ha vist enmig d'una pila de llibres, tots interessants, tots...
I servidora ha trobat un llibre perfecte per dilluns. I se l'ha mirat. I ha arribat a la conclusió que ella també el llegirà. Algun dia. L'haurà de posar a la llista, que no a la pila, perquè el llibre no serà seu.
Però ai, greu error, el llibre no tenia preu! Així que la progenitora de servidora ha dit: "tu tranquil.la, vés mirant llibres, que jo vaig a preguntar quant costa".
Quan la progenitora de servidora (per resumir, li'n direm mama) ha tornat al lloc on hi havia la seva filla, s'ha posat a riure. Perquè servidora portava dos llibres més a la mà... I llavors li ha dit a la mama: "en tinc un altre d'ullat, però que era gros, i ara l'agafo...", al que la mama ha contestat: "quants diners portes?"
I ai, el tercer llibre no ha pogut ser, perquè no portava prou diners... I no sabria dir si ha sigut una sort o una desgràcia.
Quan servidora ha arribat a casa, ha agafat els dos llibres i els ha portat a la pila.
La pila ja arriba al sostre.
Ja no hi ha lloc per més llibres a sobre el moble.
El pitjor de tot és que sé que compraré més llibres. I que no els llegiré tan ràpid com voldria.
Perquè m'he mirat la pila. I he pensat que aquest me'l volia llegir. I aquell altre. I el de més enllà. Ara mateix els començaria tots. I me'ls llegiria de principi a fi. Però no me'ls puc llegir tots a la vegada i ja en tinc massa de començats.
I la pila ja arriba al sostre.
Crec que el millor és que me'n vagi a llegir...
Sí, ho reconec, no me'n puc estar. Entro en una llibreria i no me'n puc estar. Compro. Perquè he de comprar. Perquè veig un llibre i dic: "ostres, és interessant". I me'l compro. O veig un llibre per internet. I el poso a una llista per comprar-lo. Que em parlen d'un llibre? També va a la llista. Que... a la llista, o a la llibreria. I apa, anar comprant.
La cosa no seria greu si jo em llegís els llibres que em compro. El problema és que no me'ls llegeixo. Bé, sí que me'ls llegeixo, però... en compro amb més velocitat que en llegeixo. Que sí, que amb el que va d'any dec haver acabat... 4 llibres. I quants n'he comprat? 10? 20? Potser he acabat 6 llibres. Potser menys. En tinc 4 de començats, ara mateix (qui em mana llegir 4 coses a la vegada?) Però de llegits, 4. Potser 5. I de comprats...
Els llibres comprats i no llegits tenen un lloc propi. A la meva habitació, hi tinc un moble que té una alçada de... metre quaranta? No ho sé exactament, m'arriba a... a mig camí entre l'espatlla i el colze. És un moble una mica gran, deu fer uns dos metres de llargada. Al principi, els llibres "per llegir" es van anar col.locant, un al cantó de l'altre, a sobre del moble. Fins que se'm va acabar l'espai. Llavors els llibres es van moure una mica més enrere, i tots els llibres que m'anava comprant, anaven a parar a quatre piles, a sobre del moble, depenent de la temàtica.
El sostre no és gaire alt, per ser un sostre d'una casa. És a dalt de tot de la casa, i si estiro els braços, toco al sostre amb les puntes dels dits. Deu fer... 2 metres? O alguna cosa per l'estil.
Aquesta tarda hem anat amb ma mare a la ciutat. En principi, la seva idea era comprar roba. Però és que jo he entrat en alguna botiga i el primer que he dit ha sigut: "On coi són els colors?" Amb el que a mi m'agraden, els colors! On s'ha vist que la roba de primavera sigui blanca, negra i marró? Que la roba de primavera ha de ser de colors!
Total, que no sé com (bé, sí que ho sé) hem acabat, ma mare i jo, sense haver comprat res de roba, i enmig d'una llibreria. Perill!
I servidora, que s'havia promès que no es compraria cap més llibre fins que n'hagués llegit dos o tres, més que res per equil.librar una mica la balança, i que la pila de llibres per llegir no augmenti tant, s'ha vist enmig d'una pila de llibres, tots interessants, tots...
I servidora ha trobat un llibre perfecte per dilluns. I se l'ha mirat. I ha arribat a la conclusió que ella també el llegirà. Algun dia. L'haurà de posar a la llista, que no a la pila, perquè el llibre no serà seu.
Però ai, greu error, el llibre no tenia preu! Així que la progenitora de servidora ha dit: "tu tranquil.la, vés mirant llibres, que jo vaig a preguntar quant costa".
Quan la progenitora de servidora (per resumir, li'n direm mama) ha tornat al lloc on hi havia la seva filla, s'ha posat a riure. Perquè servidora portava dos llibres més a la mà... I llavors li ha dit a la mama: "en tinc un altre d'ullat, però que era gros, i ara l'agafo...", al que la mama ha contestat: "quants diners portes?"
I ai, el tercer llibre no ha pogut ser, perquè no portava prou diners... I no sabria dir si ha sigut una sort o una desgràcia.
Quan servidora ha arribat a casa, ha agafat els dos llibres i els ha portat a la pila.
La pila ja arriba al sostre.
Ja no hi ha lloc per més llibres a sobre el moble.
El pitjor de tot és que sé que compraré més llibres. I que no els llegiré tan ràpid com voldria.
Perquè m'he mirat la pila. I he pensat que aquest me'l volia llegir. I aquell altre. I el de més enllà. Ara mateix els començaria tots. I me'ls llegiria de principi a fi. Però no me'ls puc llegir tots a la vegada i ja en tinc massa de començats.
I la pila ja arriba al sostre.
Crec que el millor és que me'n vagi a llegir...
dijous, 15 de març del 2007
Friki
L'altre dia li vaig dir a algú que jo era una mica friki. Per mi, que algú em digui friki no és cap insult, més aviat és un "piropo". I segurament jo no em mereixo l'adjectiu friki, perquè no estic a l'alçada dels grans frikis, sinó que només ho sóc una miqueta.
Aquest algú em va dir alguna cosa de l'estil de "però per què dius això?", com si ser friki fos una cosa molt dolenta. És una cosa dolenta?
Corre un test friki per internet, on una de les preguntes és: "has exagerat les respostes a algunes de les preguntes perquè el test et doni més puntuació?" No he sigut capaç d'acabar mai el test (serà que no sóc prou friki?) però a aquesta pregunta sempre dóno la mateixa resposta: "SI".
Perquè jo no sóc com alguna gent que corre pel món. Jo sóc una ignorant en molts temes. Però... un secret... ja ho he dit més d'una vegada que sóc un imant per la gent rara, però és que amb els frikis en concret, l'imant em porta cap allà. Veig un friki, i apa, de cap, cap allà on sigui. Perquè... doncs no ho sé per què, però com més friki sigui una persona, més bé em cau.
Ara, que per friki, friki, això de jugar a la brisca per internet!
Ho sento, sé que no s'ha de fer un post de 5 paràgrafs (6 amb aquest, i curtets) on la paraula friki hi surti... 15 vegades!
Aquest algú em va dir alguna cosa de l'estil de "però per què dius això?", com si ser friki fos una cosa molt dolenta. És una cosa dolenta?
Corre un test friki per internet, on una de les preguntes és: "has exagerat les respostes a algunes de les preguntes perquè el test et doni més puntuació?" No he sigut capaç d'acabar mai el test (serà que no sóc prou friki?) però a aquesta pregunta sempre dóno la mateixa resposta: "SI".
Perquè jo no sóc com alguna gent que corre pel món. Jo sóc una ignorant en molts temes. Però... un secret... ja ho he dit més d'una vegada que sóc un imant per la gent rara, però és que amb els frikis en concret, l'imant em porta cap allà. Veig un friki, i apa, de cap, cap allà on sigui. Perquè... doncs no ho sé per què, però com més friki sigui una persona, més bé em cau.
Ara, que per friki, friki, això de jugar a la brisca per internet!
Ho sento, sé que no s'ha de fer un post de 5 paràgrafs (6 amb aquest, i curtets) on la paraula friki hi surti... 15 vegades!
dimecres, 14 de març del 2007
Ni al parxís...
No he tingut mai fusta de campiona. I em refereixo a aquella gent que tenen seguretat en sí mateixos, i que ho mostren a la gent amb qui competeixen. Sí, em fan molta ràbia, però també em fan una mica d'enveja. Perquè van amb aquella seguretat... i jo, amb aquella inseguretat...
Però això no vol dir que m'agradi perdre. Jo sóc d'aquelles persones a qui no agrada perdre ni al parxís. Sí, ja ho sé, segurament és una actitut infantil, que mostra que encara no he crescut. Però és que jo no em puc prendre cap joc ni cap competició a broma: si hi ha un guanyador i un perdedor, he d'anar a mort! A guanyar! Sense fer trampes, però a guanyar de la manera que sigui. Perquè, ja ho he dit, no m'agrada perdre ni al parxís!
Jo sempre havia pensat que no era així. Que tant se me'n fotia perdre que guanyar. Bé, que a ningú li agrada perdre, però no em sentia una persona ambiciosa en aquest sentit, per dir-ho d'alguna manera. Però pensant, pensant, m'adono que sí, que jo sóc així, que no m'agrada perdre a res.
Fa uns dies vaig anar a jugar un torneig de costellada. No ens hi jugàvem res. Res de res. Però jo... doncs a mi no m'agrada perdre, i m'hi vaig posar en sèrio. Tant en sèrio m'hi vaig posar, que fins i tot algú em va dir abusona, perquè... bé, perquè quan m'ho proposo, puc guanyar sempre :-)
També fa un parell de dies algú em va fer el comentari. Que sí, que jo puc riure, puc xerrar amb qui sigui, puc entrenar a qui jo vulgui... però que quan competeixo, a l'enemic no li dóno ni aigua! Que sí, que faig mitja por. Que si jo competeixo, competeixo. I si s'ha de competir, ha de ser seriosament. Per no fer-ho seriosament, doncs ja no val la pena competir.
I sí, ja ho sé, segurament això sembli una criaturada. Potser ho sigui. Però és que alguns no volem perdre a res!
Això em recorda algunes tardes de dissabte, jugant a cartes (a la brisca) o al dòmino amb el meu pare i el meu avi. La quarta persona solia variar: a vegades la meva mare, a vegades la meva àvia, algun dels meus tiets... El problema és que el trio (avi-pare-nena) no es cansava mai, i els altres anaven rotant.
L'avi només feia que riure. Ell no deia res, però si et feia passar al dòmino començava a riure, i si et feia passar més d'un cop en una partida, reia tant, que acabava plorant de riure. Em sembla que no l'he vist mai riure tan a gust com quan aconseguia casar el 3 de trumfos a algú.
El meu pare era diferent. Ell comptava tots els punts, i segons el que jugava cadascú, comptava què havia de tenir. Anar amb ell de parella sempre era un mal negoci: t'acabava fotent la bronca perquè havies jugat malament, perquè havies d'haver tirat aquesta carta i no l'altra o perquè no t'adonaves que no sé quina carta ja havia estat jugada, o perquè et faltava només un punt per fer els 61 i deixaves passar una nena, esperant agafar alguna cosa més... i ja no quedaven més pedres a la baralla.
I jo... Doncs jo era una barreja dels dos. Al final vaig aprendre a comptar. Però feia veure que no. Sí, ja ho sé, això no es fa, perquè llavors els altres es confien. I sí, ja ho sé, m'he d'oblidar d'enganyar a algú que es pugui passar per aquí fent veure que jo no compto els punts...
Però jo comptava. I, és clar, comptant vaig començar a guanyar. Tinc la sospita que l'avi, fent-se el tonto com jo, també comptava. El més divertit era anar de parella amb l'avi. Si perdíem, tot era silenci. I quan guanyàvem... quan guanyàvem acabàvem els dos plorant de riure.
I sí, sé que havíem de fer molta ràbia, tots dos. Perquè quan havia de jugar contra ell, em feia molta ràbia quan ell guanyava i es posava a riure d'aquella manera. És clar que jo feia el mateix.
I sí, l'avi no era el pare del meu pare. Però quan estic amb la família per part de mare, tothom em diu el mateix: "ets igual que l'avi". Curiosament, quan estic amb la família del meu pare, em diuen: "eres igual que tu abuelo". Però jo aquí el que hi veig són tres generacions de persones. Tres persones que segurament no van créixer mai. Però tres persones que, al cap i a la fi, no volen perdre ni al parxís!
Em queda pendent explicar les timbes de parxís que féiem amb l'avi les tardes de Reis, quan hi havia tota la família, amb un parxís de 8 colors. Unes partides interminables que, curiosament, només volíem acabar l'avi i jo. Els altres s'anaven rellevant els uns als altres, però nosaltres seguíem allà, rient, i plorant de riure, cada cop que aconseguíem matar alguna fitxa.
Però això no vol dir que m'agradi perdre. Jo sóc d'aquelles persones a qui no agrada perdre ni al parxís. Sí, ja ho sé, segurament és una actitut infantil, que mostra que encara no he crescut. Però és que jo no em puc prendre cap joc ni cap competició a broma: si hi ha un guanyador i un perdedor, he d'anar a mort! A guanyar! Sense fer trampes, però a guanyar de la manera que sigui. Perquè, ja ho he dit, no m'agrada perdre ni al parxís!
Jo sempre havia pensat que no era així. Que tant se me'n fotia perdre que guanyar. Bé, que a ningú li agrada perdre, però no em sentia una persona ambiciosa en aquest sentit, per dir-ho d'alguna manera. Però pensant, pensant, m'adono que sí, que jo sóc així, que no m'agrada perdre a res.
Fa uns dies vaig anar a jugar un torneig de costellada. No ens hi jugàvem res. Res de res. Però jo... doncs a mi no m'agrada perdre, i m'hi vaig posar en sèrio. Tant en sèrio m'hi vaig posar, que fins i tot algú em va dir abusona, perquè... bé, perquè quan m'ho proposo, puc guanyar sempre :-)
També fa un parell de dies algú em va fer el comentari. Que sí, que jo puc riure, puc xerrar amb qui sigui, puc entrenar a qui jo vulgui... però que quan competeixo, a l'enemic no li dóno ni aigua! Que sí, que faig mitja por. Que si jo competeixo, competeixo. I si s'ha de competir, ha de ser seriosament. Per no fer-ho seriosament, doncs ja no val la pena competir.
I sí, ja ho sé, segurament això sembli una criaturada. Potser ho sigui. Però és que alguns no volem perdre a res!
Això em recorda algunes tardes de dissabte, jugant a cartes (a la brisca) o al dòmino amb el meu pare i el meu avi. La quarta persona solia variar: a vegades la meva mare, a vegades la meva àvia, algun dels meus tiets... El problema és que el trio (avi-pare-nena) no es cansava mai, i els altres anaven rotant.
L'avi només feia que riure. Ell no deia res, però si et feia passar al dòmino començava a riure, i si et feia passar més d'un cop en una partida, reia tant, que acabava plorant de riure. Em sembla que no l'he vist mai riure tan a gust com quan aconseguia casar el 3 de trumfos a algú.
El meu pare era diferent. Ell comptava tots els punts, i segons el que jugava cadascú, comptava què havia de tenir. Anar amb ell de parella sempre era un mal negoci: t'acabava fotent la bronca perquè havies jugat malament, perquè havies d'haver tirat aquesta carta i no l'altra o perquè no t'adonaves que no sé quina carta ja havia estat jugada, o perquè et faltava només un punt per fer els 61 i deixaves passar una nena, esperant agafar alguna cosa més... i ja no quedaven més pedres a la baralla.
I jo... Doncs jo era una barreja dels dos. Al final vaig aprendre a comptar. Però feia veure que no. Sí, ja ho sé, això no es fa, perquè llavors els altres es confien. I sí, ja ho sé, m'he d'oblidar d'enganyar a algú que es pugui passar per aquí fent veure que jo no compto els punts...
Però jo comptava. I, és clar, comptant vaig començar a guanyar. Tinc la sospita que l'avi, fent-se el tonto com jo, també comptava. El més divertit era anar de parella amb l'avi. Si perdíem, tot era silenci. I quan guanyàvem... quan guanyàvem acabàvem els dos plorant de riure.
I sí, sé que havíem de fer molta ràbia, tots dos. Perquè quan havia de jugar contra ell, em feia molta ràbia quan ell guanyava i es posava a riure d'aquella manera. És clar que jo feia el mateix.
I sí, l'avi no era el pare del meu pare. Però quan estic amb la família per part de mare, tothom em diu el mateix: "ets igual que l'avi". Curiosament, quan estic amb la família del meu pare, em diuen: "eres igual que tu abuelo". Però jo aquí el que hi veig són tres generacions de persones. Tres persones que segurament no van créixer mai. Però tres persones que, al cap i a la fi, no volen perdre ni al parxís!
Em queda pendent explicar les timbes de parxís que féiem amb l'avi les tardes de Reis, quan hi havia tota la família, amb un parxís de 8 colors. Unes partides interminables que, curiosament, només volíem acabar l'avi i jo. Els altres s'anaven rellevant els uns als altres, però nosaltres seguíem allà, rient, i plorant de riure, cada cop que aconseguíem matar alguna fitxa.
dimarts, 13 de març del 2007
Ara fa 30 anys...
Tenia aquest post guardat com a esborrany, no sé per què. Sabia que li volia posar alguna altra cosa, canviar-li'n alguna altra. Però ara no recordo per què no el vaig publicar en el seu moment.
Sí, ja ho sé, és massa nyonyo, però, i què? Ja que està escrit, premeré el botó...
----------------
Aquest any farà 31 anys que, una tarda de primavera, el meu pare va aterrar a la ciutat. Bé, no va aterrar, va venir en tren... Havia aprovat unes oposicions i no hi havia places per la seva zona. Se'n va haver d'anar a l'altra punta d'Espanya, a un lloc on ningú parlava castellà, i on pocs funcionaris d'aquells de les espanyes volien venir.
Vivia en una pensió. El 95% del sou se'l gastava per pagar a la dona de la pensió, que li donava menjar i un lloc on dormir. La resta del sou la guardava per poder tornar de tant en tant a casa, i portar algun regal als seus germans petits.
Viatjava en trens de mercaderies, que li sortien barats (de fet, li sortien gratis). I entrava a les discoteques sense pagar un duro perquè coneixia els policies militars que estaven a la porta, i el deixaven passar.
Entrada la tardor va conèixer a la meva mare en una d'aquestes discoteques. Feia un parell de mesos que es coneixien amb la meva mare, si és que hi arribaven, que es va morir el seu pare, el meu avi. Era un dia d'hivern, un hivern molt fred, i ell va agafar tots els estalvis que tenia per comprar un bitllet d'avió per poder anar a l'enterrament. La mala sort va fer que l'avió no pogués aterrar on havia de fer-ho, el desviessin, i arribés dos dies més tard al seu poble, quan el meu avi ja feia un dia que era enterrat.
Ma mare no va anar a l'enterrament. Feia poc que es coneixien, i havia d'anar molt lluny. Tothom la va aconsellar que no hi anés.
El meu pare va tornar i, al cap de poc, van decidir que es casarien. El meu pare pagava moltíssim per viure a la ciutat i ma mare tenia un pis, que s'havia comprat feia un parell d'anys, i la hipoteca ja estava gairebé pagada. Ara se n'haguessin anat a viure junts, però en aquella època era més complicat.
L'oposició al casament era clara per ambdues bandes. Per una, el meu pare era un "xarnego". Per l'altra, la meva mare era una "catalana" (dit amb tot el despreci que es pugui dir). A més, "es mayor que tú". I, a més, "no te puedes casar con ella, que hace menos de un año que se murió papá y estás de luto". I la frase mai dita, però que estava a l'ambient, de que si ell es casava amb una catalana, no tornaria mai més al poble.
Aquest estiu farà 30 anys que es van casar. El meu pare encara no entenia el català (almenys no correctament). I ma mare no coneixia a ningú de la família del meu pare. Va conèixer a dos dels meus tiets el dia del casament. A la meva àvia la va conèixer a la lluna de mel (no sabria si dir-ne així...), que la va passar a casa la meva àvia, juntament amb els seus cunyats, gairebé tots adolescents o pre-adolescents.
Quan jo vaig néixer, aquest estiu farà 29 anys, el meu pare em va inscriure al registre de la ciutat, perquè no tenia carnet i no podia anar sol al poble, i perquè ma mare estava a l'hospital, bastant fotuda, i no volia marxar massa lluny. Així que a tots els documents hi posa que jo sóc de la ciutat, en comptes de ser del poble.
En aquella època, les famílies del meu pare i de la meva mare no es coneixien personalment, excepte pels dos germans del meu pare que van venir al casament.
Van aconseguir que la meva àvia vingués fent-la padrina meva. No es podia negar a ser padrina, i no podia ser padrina si no hi era present. Li va costar, però va venir.
I d'això ja fa gairebé 30 anys!
Sí, ja ho sé, és massa nyonyo, però, i què? Ja que està escrit, premeré el botó...
----------------
Aquest any farà 31 anys que, una tarda de primavera, el meu pare va aterrar a la ciutat. Bé, no va aterrar, va venir en tren... Havia aprovat unes oposicions i no hi havia places per la seva zona. Se'n va haver d'anar a l'altra punta d'Espanya, a un lloc on ningú parlava castellà, i on pocs funcionaris d'aquells de les espanyes volien venir.
Vivia en una pensió. El 95% del sou se'l gastava per pagar a la dona de la pensió, que li donava menjar i un lloc on dormir. La resta del sou la guardava per poder tornar de tant en tant a casa, i portar algun regal als seus germans petits.
Viatjava en trens de mercaderies, que li sortien barats (de fet, li sortien gratis). I entrava a les discoteques sense pagar un duro perquè coneixia els policies militars que estaven a la porta, i el deixaven passar.
Entrada la tardor va conèixer a la meva mare en una d'aquestes discoteques. Feia un parell de mesos que es coneixien amb la meva mare, si és que hi arribaven, que es va morir el seu pare, el meu avi. Era un dia d'hivern, un hivern molt fred, i ell va agafar tots els estalvis que tenia per comprar un bitllet d'avió per poder anar a l'enterrament. La mala sort va fer que l'avió no pogués aterrar on havia de fer-ho, el desviessin, i arribés dos dies més tard al seu poble, quan el meu avi ja feia un dia que era enterrat.
Ma mare no va anar a l'enterrament. Feia poc que es coneixien, i havia d'anar molt lluny. Tothom la va aconsellar que no hi anés.
El meu pare va tornar i, al cap de poc, van decidir que es casarien. El meu pare pagava moltíssim per viure a la ciutat i ma mare tenia un pis, que s'havia comprat feia un parell d'anys, i la hipoteca ja estava gairebé pagada. Ara se n'haguessin anat a viure junts, però en aquella època era més complicat.
L'oposició al casament era clara per ambdues bandes. Per una, el meu pare era un "xarnego". Per l'altra, la meva mare era una "catalana" (dit amb tot el despreci que es pugui dir). A més, "es mayor que tú". I, a més, "no te puedes casar con ella, que hace menos de un año que se murió papá y estás de luto". I la frase mai dita, però que estava a l'ambient, de que si ell es casava amb una catalana, no tornaria mai més al poble.
Aquest estiu farà 30 anys que es van casar. El meu pare encara no entenia el català (almenys no correctament). I ma mare no coneixia a ningú de la família del meu pare. Va conèixer a dos dels meus tiets el dia del casament. A la meva àvia la va conèixer a la lluna de mel (no sabria si dir-ne així...), que la va passar a casa la meva àvia, juntament amb els seus cunyats, gairebé tots adolescents o pre-adolescents.
Quan jo vaig néixer, aquest estiu farà 29 anys, el meu pare em va inscriure al registre de la ciutat, perquè no tenia carnet i no podia anar sol al poble, i perquè ma mare estava a l'hospital, bastant fotuda, i no volia marxar massa lluny. Així que a tots els documents hi posa que jo sóc de la ciutat, en comptes de ser del poble.
En aquella època, les famílies del meu pare i de la meva mare no es coneixien personalment, excepte pels dos germans del meu pare que van venir al casament.
Van aconseguir que la meva àvia vingués fent-la padrina meva. No es podia negar a ser padrina, i no podia ser padrina si no hi era present. Li va costar, però va venir.
I d'això ja fa gairebé 30 anys!
dilluns, 12 de març del 2007
Una altra Lluna
Es deia (es diu) com jo. La vaig conèixer a tercer de BUP, quan ella repetia.
No sé com vam començar a parlar. Però ens vam fer amigues. Érem una espècie de parella estranya, però congeniàvem molt bé.
Ella xerrava pels descosits, i jo callava.
Ella parlava amb tothom, i gràcies a ella, jo també vaig començar a parlar amb tothom.
Les dues ens rèiem dels típics empollons llepa-culs. I sí, jo era una empollona, però no era (ni ho he sigut mai) una llepa-culs.
Ella em feia ser més "normal". Una mica menys friki, per dir-ho d'alguna forma. Em deia que fes això o allò altre...
Ella només feia que escoltar Bon Jovi. Sempre em deia el mateix: "escolta'ls". I em passava el seu walkman perquè l'escoltés. I m'ensenyava fotos d'en Jon Bon Jovi, dient-me: "però no ho veus, que és molt guapo?"
I jo li deia que sí, que sí, però tant ella com jo sabíem que era que no, que no.
Vaig escoltar tantes vegades aquesta cançó... Sempre des del seu walkman. Un cop darrere l'altre.
Per això, avui, quan ha sonat a la radio, m'he recordat d'ella. De l'altra Lluna. De l'única persona amb el meu mateix nom que va coincidir a la mateixa classe que jo en... no sé quants anys de col.legi, institut i universitat.
A COU vam tornar a anar a la mateixa classe. I ja no la vaig tornar a veure més.
No sé com vam començar a parlar. Però ens vam fer amigues. Érem una espècie de parella estranya, però congeniàvem molt bé.
Ella xerrava pels descosits, i jo callava.
Ella parlava amb tothom, i gràcies a ella, jo també vaig començar a parlar amb tothom.
Les dues ens rèiem dels típics empollons llepa-culs. I sí, jo era una empollona, però no era (ni ho he sigut mai) una llepa-culs.
Ella em feia ser més "normal". Una mica menys friki, per dir-ho d'alguna forma. Em deia que fes això o allò altre...
Ella només feia que escoltar Bon Jovi. Sempre em deia el mateix: "escolta'ls". I em passava el seu walkman perquè l'escoltés. I m'ensenyava fotos d'en Jon Bon Jovi, dient-me: "però no ho veus, que és molt guapo?"
I jo li deia que sí, que sí, però tant ella com jo sabíem que era que no, que no.
Vaig escoltar tantes vegades aquesta cançó... Sempre des del seu walkman. Un cop darrere l'altre.
Per això, avui, quan ha sonat a la radio, m'he recordat d'ella. De l'altra Lluna. De l'única persona amb el meu mateix nom que va coincidir a la mateixa classe que jo en... no sé quants anys de col.legi, institut i universitat.
A COU vam tornar a anar a la mateixa classe. I ja no la vaig tornar a veure més.
diumenge, 11 de març del 2007
Hola, sóc el contestador de la Lluna...
... ara la Lluna no hi és, si vols pots deixar el teu missatge.
Claudi, sí, ja sé que ahir em vas dir que comentaríem el partit i altres coses. Però sé que no em trobaràs a faltar. Segurament ni t'adonis que no hi sóc.
Just, ja sé que normalment t'explicava què tal el matí, però ha sigut un desastre. I dels grossos. I, de fet, tampoc t'importarà que no hi sigui. O no t'hauria d'importar.
Víctor, sé que trucaràs. I, si vols que et digui la veritat, prefereixo no ser-hi. L'altre dia et vas passar tant amb els teus comentaris masclistes que un nen de 14 anys es va haver de posar a davant meu i dir-me que tranquil.la, que millor et deixava com a un idiota. Sé que trucaràs, que em tindràs molta estona al telèfon, i que només faràs que explicar acudits dolents, intentant-te fer el graciós (hi ha alguna cosa pitjor que algú que no té gràcia intentant-se fer el graciós?), i deixant anar comentaris masclistes i de molt mal gust, si és que no tens a la dona a prop. Deixa el teu missatge. M'alegraré de no ser-hi.
Robert, sé que em voldràs explicar com ha anat tot. Però... ja m'ho explicaràs un altre dia. Tampoc crec que em trobis a faltar.
Mmmm... per què no hi ha noms de noia?
Me'n vaig al meu refugi. Tornaré... d'aquí a unes hores. I sé que ningú m'haurà trobat a faltar.
Claudi, sí, ja sé que ahir em vas dir que comentaríem el partit i altres coses. Però sé que no em trobaràs a faltar. Segurament ni t'adonis que no hi sóc.
Just, ja sé que normalment t'explicava què tal el matí, però ha sigut un desastre. I dels grossos. I, de fet, tampoc t'importarà que no hi sigui. O no t'hauria d'importar.
Víctor, sé que trucaràs. I, si vols que et digui la veritat, prefereixo no ser-hi. L'altre dia et vas passar tant amb els teus comentaris masclistes que un nen de 14 anys es va haver de posar a davant meu i dir-me que tranquil.la, que millor et deixava com a un idiota. Sé que trucaràs, que em tindràs molta estona al telèfon, i que només faràs que explicar acudits dolents, intentant-te fer el graciós (hi ha alguna cosa pitjor que algú que no té gràcia intentant-se fer el graciós?), i deixant anar comentaris masclistes i de molt mal gust, si és que no tens a la dona a prop. Deixa el teu missatge. M'alegraré de no ser-hi.
Robert, sé que em voldràs explicar com ha anat tot. Però... ja m'ho explicaràs un altre dia. Tampoc crec que em trobis a faltar.
Mmmm... per què no hi ha noms de noia?
Me'n vaig al meu refugi. Tornaré... d'aquí a unes hores. I sé que ningú m'haurà trobat a faltar.
dissabte, 10 de març del 2007
Tarda de dissabte
L'objectiu d'aquest post és que els posts anteriors baixin i es perdin en el temps.
De la mateixa manera que la tramuntana ha vingut, s'ha endut tots els núvols, i afortunadament, mig ha marxat (o sinó ja seria camí del psiquiàtric), aquest post s'ha d'endur tot el que hi ha als altres posts.
Tampoc tinc res a explicar.
M'he passat la tarda llegint, he començat un llibre que volia començar feia uns dies, tot i que en tinc dos més a mig llegir.
He intentat llegir a fora, però la tramuntana m'ha fet tornar a entrar.
També he fet endreça.
He fet algunes coses que tenia pendents de feia temps.
I he pres una decisió. Jo crec que és la decisió correcta, i no crec que ningú em porti la contrària, però si algú em porta la contrària, m'és ben igual, perquè faré exactament el que crec que he de fer. Em presentaré allà. Aixecaré el cap (si puc), mirant als ulls. I li diré per què em molesta el detall. Perquè jo no vull problemes, i el detall em podria portar problemes, tot i que no és a mi a qui més problemes podria portar. I no vull ser la causant de problemes, sense cap fonament, i sense que jo en tingui la culpa.
He dit.
Ara només em falta venir aquí, d'aquí a unes hores, dies, o quan sigui que hi hagi d'anar (que sé perfectament quan serà) i convèncer-me a mi mateixa que el primer que he de fer és això.
I punt.
De la mateixa manera que la tramuntana ha vingut, s'ha endut tots els núvols, i afortunadament, mig ha marxat (o sinó ja seria camí del psiquiàtric), aquest post s'ha d'endur tot el que hi ha als altres posts.
Tampoc tinc res a explicar.
M'he passat la tarda llegint, he començat un llibre que volia començar feia uns dies, tot i que en tinc dos més a mig llegir.
He intentat llegir a fora, però la tramuntana m'ha fet tornar a entrar.
També he fet endreça.
He fet algunes coses que tenia pendents de feia temps.
I he pres una decisió. Jo crec que és la decisió correcta, i no crec que ningú em porti la contrària, però si algú em porta la contrària, m'és ben igual, perquè faré exactament el que crec que he de fer. Em presentaré allà. Aixecaré el cap (si puc), mirant als ulls. I li diré per què em molesta el detall. Perquè jo no vull problemes, i el detall em podria portar problemes, tot i que no és a mi a qui més problemes podria portar. I no vull ser la causant de problemes, sense cap fonament, i sense que jo en tingui la culpa.
He dit.
Ara només em falta venir aquí, d'aquí a unes hores, dies, o quan sigui que hi hagi d'anar (que sé perfectament quan serà) i convèncer-me a mi mateixa que el primer que he de fer és això.
I punt.
Tramuntana
La tramuntana em desespera. O, almenys avui, la tramuntana em desespera. Estic cansada. M'he passat tota la nit escoltant com la tramuntana picava contra la meva habitació, que dóna al nord. La tramuntana em fa posar nerviosa. Xiula, i xiula, i no te'n pots escapar.
Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...
No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.
M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.
Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:
- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!
Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...
Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.
Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...
Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.
I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.
Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...
Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...
No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.
M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.
Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:
- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!
Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...
Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.
Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...
Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.
I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.
Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...
divendres, 9 de març del 2007
Tota dona...
Fet: Sóc IDIOTA. Sí, IDIOTA amb majúscules. Perquè sí, perquè sempre ho he sigut, i perquè, mal que em pesi, sempre ho continuaré essent. Hi ha coses que no es curen amb el temps, que deia no sé qui.
Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.
Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.
Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.
Collons! No t'he dit que sí?????????????????
Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...
I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.
I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.
D'acord, i perquè estic mosquejada.
I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.
Toda mujer debería tener...
Ai, que comencem bé...
... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...
El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.
... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...
He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...
...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...
Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?
No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...
...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...
A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!
Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...
...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...
Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.
...Un amigo que siempre le hace reír...
Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"
Y uno que la deja llorar...
Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...
...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...
Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?
...Sentir que controla su destino...
Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...
TODA MUJER DEBERÍA SABER...
Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...
...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...
Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!
...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...
Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...
Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...
D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!
...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...
El què?
... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...
Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.
...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...
El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"
...cómo vivir sola, aunque no le guste...
Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?
...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...
Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...
...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...
Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.
Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...
...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...
I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!
ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.
ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor
Per variar...
De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?
En fi, ho sento.
Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.
Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.
Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).
I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.
Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.
Sóc idiota.
Molt idiota.
I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.
I no fa falta que culpi a ningú més.
La culpa és meva, i només meva.
Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.
Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.
Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.
Collons! No t'he dit que sí?????????????????
Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...
I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.
I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.
D'acord, i perquè estic mosquejada.
I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.
Toda mujer debería tener...
Ai, que comencem bé...
... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...
El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.
... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...
He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...
...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...
Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?
No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...
...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...
A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!
Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...
...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...
Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.
...Un amigo que siempre le hace reír...
Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"
Y uno que la deja llorar...
Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...
...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...
Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?
...Sentir que controla su destino...
Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...
TODA MUJER DEBERÍA SABER...
Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...
...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...
Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!
...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...
Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...
Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...
D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!
...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...
El què?
... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...
Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.
...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...
El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"
...cómo vivir sola, aunque no le guste...
Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?
...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...
Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...
...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...
Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.
Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...
...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...
I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!
ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.
ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor
Per variar...
De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?
En fi, ho sento.
Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.
Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.
Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).
I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.
Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.
Sóc idiota.
Molt idiota.
I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.
I no fa falta que culpi a ningú més.
La culpa és meva, i només meva.
dilluns, 5 de març del 2007
Segones oportunitats
Crec que hi hauria d'haver una segona oportunitat. Potser m'equivoqui. Però aposto per una segona oportunitat... si en tinc ocasió.
Les condicions han sigut molt desfavorables, avui. I això que jo em pensava que seria just el contrari. Però és clar, mai se sap.
Un dels problemes és que jo sóc com sóc. Per què coi he de ser així? Per què he de baixar el cap? Per què no miro a la gent a la cara? Sóc incapaç d'aguantar la mirada de la gent, i per això parlo mirant al terra. Intento aixecar el cap, però miro al terra. I quan més vull aixecar el cap, quan més m'interessa aixecar el cap, més miro al terra i més espai personal necessito. Perquè... no sé per què. Perquè em van fer així, o perquè jo em vaig fer així.
Tot i així, tinc la sensació que el fet que hi hagi una segona oportunitat està a les meves mans. El que està clar és que si jo no vull, no hi ha segona oportunitat.
Tot i que no sé, no li trobo massa sentit. O potser sí. Vull dir que, segurament, les condicions continuaran essent desfavorables els propers dies. I jo seguiré essent incapaç de mirar a la gent a la cara, perquè sóc així.
Però m'agradaria veure si tot funciona en cas de que les condicions no siguin desfavorables.
I millor me'n vaig a dormir, que em farà més bé que estar aquí divagant.
Les condicions han sigut molt desfavorables, avui. I això que jo em pensava que seria just el contrari. Però és clar, mai se sap.
Un dels problemes és que jo sóc com sóc. Per què coi he de ser així? Per què he de baixar el cap? Per què no miro a la gent a la cara? Sóc incapaç d'aguantar la mirada de la gent, i per això parlo mirant al terra. Intento aixecar el cap, però miro al terra. I quan més vull aixecar el cap, quan més m'interessa aixecar el cap, més miro al terra i més espai personal necessito. Perquè... no sé per què. Perquè em van fer així, o perquè jo em vaig fer així.
Tot i així, tinc la sensació que el fet que hi hagi una segona oportunitat està a les meves mans. El que està clar és que si jo no vull, no hi ha segona oportunitat.
Tot i que no sé, no li trobo massa sentit. O potser sí. Vull dir que, segurament, les condicions continuaran essent desfavorables els propers dies. I jo seguiré essent incapaç de mirar a la gent a la cara, perquè sóc així.
Però m'agradaria veure si tot funciona en cas de que les condicions no siguin desfavorables.
I millor me'n vaig a dormir, que em farà més bé que estar aquí divagant.
diumenge, 4 de març del 2007
Trossets de cap de setmana
Tu creus que tinc alguna possibilitat?
Em fa gràcia que m'ho pregunti. Més que res perquè no estic massa acostumada a que m'ho preguntin. Però em fa gràcia perquè si m'estàs demanant una cosa i jo dubto, preguntar-me si tens alguna possibilitat... em sembla com una mica surrealista. I més en la situació. No ho sé, se'm fa estrany.
I aquí hi ha dues respostes... Una la que es diu, i l'altra la que es pensa. O no era així? Ummm...
Doncs ara no sé si he quedat que hi aniria o si he quedat que no. Mare meva, que burra sóc!
Per què dino tan aviat? A aquesta hora no tinc gana!
Ostres, quin cotxe tan alt! Per pujar he de fer un salt... I per baixar, no toco al terra i he de saltar també!
Ai, aquest menjar, quina bona pinta que té... És clar... Fa 6 hores que he intentat dinar... o ho he fet veure. Ja és hora de que tingui gana!
Jaja... m'estan tractant com una reina! És clar que sóc diferent... jeje.
Gol del Barça! I a sobre penalt a favor seu... el partit ja és nostre! No cal que miri com acaben, ara que ja he arribat a casa... millor me'n vaig a dormir, que demà m'he d'aixecar molt aviat... o no tant, però no massa tard.
Que bé que s'hi està al llit... Quina hora és? Encara tinc un quartet més per somiar. Però jo mai recordo els somnis, així que, què coi estic dient?
Al final no he dormit. Però, total, a vegades val més somiar despert que somiar adormit...
Vodka. Connecting people.
No té res a veure amb el post (i tota la resta del post està relacionada), però m'ha fet gràcia.
- Què, algú va veure el Barça?
- Calla tu!
Ui... Si s'ha produit aquesta conversa... Ai... Però com pot ser que perdés?
De fet, a qui li importa? (D'acord, a mi d'altres dies, però avui m'és igual).
Acabo d'escriure un sms d'exactament 160 caràcters.
Fa moltíssimes hores que no toco cap ordenador...
Mira, em conviden a prendre alguna cosa :-) (convidar-me és un dir...)
Em fa gràcia que m'ho pregunti. Més que res perquè no estic massa acostumada a que m'ho preguntin. Però em fa gràcia perquè si m'estàs demanant una cosa i jo dubto, preguntar-me si tens alguna possibilitat... em sembla com una mica surrealista. I més en la situació. No ho sé, se'm fa estrany.
I aquí hi ha dues respostes... Una la que es diu, i l'altra la que es pensa. O no era així? Ummm...
Doncs ara no sé si he quedat que hi aniria o si he quedat que no. Mare meva, que burra sóc!
Per què dino tan aviat? A aquesta hora no tinc gana!
Ostres, quin cotxe tan alt! Per pujar he de fer un salt... I per baixar, no toco al terra i he de saltar també!
Ai, aquest menjar, quina bona pinta que té... És clar... Fa 6 hores que he intentat dinar... o ho he fet veure. Ja és hora de que tingui gana!
Jaja... m'estan tractant com una reina! És clar que sóc diferent... jeje.
Gol del Barça! I a sobre penalt a favor seu... el partit ja és nostre! No cal que miri com acaben, ara que ja he arribat a casa... millor me'n vaig a dormir, que demà m'he d'aixecar molt aviat... o no tant, però no massa tard.
Que bé que s'hi està al llit... Quina hora és? Encara tinc un quartet més per somiar. Però jo mai recordo els somnis, així que, què coi estic dient?
Al final no he dormit. Però, total, a vegades val més somiar despert que somiar adormit...
Vodka. Connecting people.
No té res a veure amb el post (i tota la resta del post està relacionada), però m'ha fet gràcia.
- Què, algú va veure el Barça?
- Calla tu!
Ui... Si s'ha produit aquesta conversa... Ai... Però com pot ser que perdés?
De fet, a qui li importa? (D'acord, a mi d'altres dies, però avui m'és igual).
Acabo d'escriure un sms d'exactament 160 caràcters.
Fa moltíssimes hores que no toco cap ordenador...
Mira, em conviden a prendre alguna cosa :-) (convidar-me és un dir...)
divendres, 2 de març del 2007
Ja és primavera... a ca la Lluna
Ho sé, ho sé, només pel títol ja em mereixo que es tenqui el navegador i que ningú llegeixi el post. Sí, però, i què?
Anant...
Em paro al semàfor de cada dia. Hi ha semàfors que, no saps per què, sempre et trobes tancats. I aquest és un d'ells. Avui m'hi he tornat a trobar al senyor Jaume.
El senyor Jaume és un senyor que fa uns 20 anys que conec. Ara deu tenir uns 70 o 80 anys. Me'l vaig trobar prop del semàfor dimecres. No vaig veure què feia, perquè el semàfor es va posar verd i jo vaig marxar. Dijous me'l vaig tornar a trobar. Vaig estar a punt de dir-li hola, però vaig veure que vigilava amb molta atenció un parc. Avui he vist què vigilava: un gos. Avui ha arribat amb el gos lligat d'una cadena, l'ha deslligat, i mentre el gos corria per l'herba, ell el vigilava. El semàfor s'ha posat verd i jo he marxat.
Al següent semàfor m'he trobat un parent, que tampoc m'ha vist.
I mentre anava cap a la feina, m'he posat a riure. M'he posat a riure perquè la cançó em feia gràcia, però perquè en aquell moment he sabut que havia d'escriure un post i penjar la cançó. Perquè sí.
I jo reia mentre ballava al cotxe. M'he parat en un semàfor i... ai! Algú conegut em mirava amb una cara... En fi, tant li fa. Total, jo no feia res mal fet! Només reia i ballava!
Però ara resulta que m'he baixat la cançó, però no la puc posar enlloc perquè els llocs de pujar cançons no em deixen registrar...
Tornant...
Des del cotxe veig una noia que va amb una samarreta sense mànigues. Sense mànigues! Que som a principis de març!
Però miro el cel. Fa solet. Fa un bon dia. I decideixo que ja és primavera a ca la Lluna (apa, ja m'he avançat al Corte Inglès... o no, jo què sé!)
I com que és primavera, apujo un grau la temperatura del climatitzador del cotxe. No sé per què ho faig. A l'hivern està a 22 graus. A l'estiu a 23. No sé si és una bona temperatura, i no sé per què la canvio. Però sempre ho he fet així.
I segueixo somrient. Perquè és primavera. Perquè... perquè sí.
I passo per davant d'una escola. Un nen se'm creua per davant del cotxe. No és un pas de vianants, és pel mig del carrer. Freno. Ell passa amb tota la parsimònia. Deu tenir uns 10 anys i em mira desafiadorament. Un amic li diu que s'afanyi, i ell encara passa amb més parsimònia. Em recorda un vídeo. Em dic que arribaré a casa i el penjaré aquí... val la pena fer clic!
Torno cap a casa i sé que ja és primavera.
I somric.
Però no per la primavera...
Anant...
Em paro al semàfor de cada dia. Hi ha semàfors que, no saps per què, sempre et trobes tancats. I aquest és un d'ells. Avui m'hi he tornat a trobar al senyor Jaume.
El senyor Jaume és un senyor que fa uns 20 anys que conec. Ara deu tenir uns 70 o 80 anys. Me'l vaig trobar prop del semàfor dimecres. No vaig veure què feia, perquè el semàfor es va posar verd i jo vaig marxar. Dijous me'l vaig tornar a trobar. Vaig estar a punt de dir-li hola, però vaig veure que vigilava amb molta atenció un parc. Avui he vist què vigilava: un gos. Avui ha arribat amb el gos lligat d'una cadena, l'ha deslligat, i mentre el gos corria per l'herba, ell el vigilava. El semàfor s'ha posat verd i jo he marxat.
Al següent semàfor m'he trobat un parent, que tampoc m'ha vist.
I mentre anava cap a la feina, m'he posat a riure. M'he posat a riure perquè la cançó em feia gràcia, però perquè en aquell moment he sabut que havia d'escriure un post i penjar la cançó. Perquè sí.
I jo reia mentre ballava al cotxe. M'he parat en un semàfor i... ai! Algú conegut em mirava amb una cara... En fi, tant li fa. Total, jo no feia res mal fet! Només reia i ballava!
Però ara resulta que m'he baixat la cançó, però no la puc posar enlloc perquè els llocs de pujar cançons no em deixen registrar...
Tornant...
Des del cotxe veig una noia que va amb una samarreta sense mànigues. Sense mànigues! Que som a principis de març!
Però miro el cel. Fa solet. Fa un bon dia. I decideixo que ja és primavera a ca la Lluna (apa, ja m'he avançat al Corte Inglès... o no, jo què sé!)
I com que és primavera, apujo un grau la temperatura del climatitzador del cotxe. No sé per què ho faig. A l'hivern està a 22 graus. A l'estiu a 23. No sé si és una bona temperatura, i no sé per què la canvio. Però sempre ho he fet així.
I segueixo somrient. Perquè és primavera. Perquè... perquè sí.
I passo per davant d'una escola. Un nen se'm creua per davant del cotxe. No és un pas de vianants, és pel mig del carrer. Freno. Ell passa amb tota la parsimònia. Deu tenir uns 10 anys i em mira desafiadorament. Un amic li diu que s'afanyi, i ell encara passa amb més parsimònia. Em recorda un vídeo. Em dic que arribaré a casa i el penjaré aquí... val la pena fer clic!
Torno cap a casa i sé que ja és primavera.
I somric.
Però no per la primavera...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la